_
_
_
_
_

Mor l’editor Claudio López Lamadrid

El director editorial de Penguin Random House tenia 59 anys

Claudio López Lamadrid, retratat per Daniel Mordzinski.
Claudio López Lamadrid, retratat per Daniel Mordzinski.
Carles Geli

L’editor Claudio López Lamadrid va morir ahir divendres als 59 anys a Barcelona després de patir un infart a les oficines de la multinacional Penguin Random House. López Lamadrid s'havia convertit en les últimes dues dècades en una de les grans referències de l'edició en espanyol a banda i banda de l’Atlàntic. La seva aposta per la literatura llatinoamericana el va portar no només a seguir l'impuls devastador d'un gegant com Gabriel García Márquez, amb qui va treballar estretament en els seus últims anys, sinó també a donar suport a l'obra d'autors com César Aira, Fogwill, Samantha Schweblin, Fernanda Melchor o Cristina Rivera Garza. També va acompanyar l'obra de premis Nobel com J. M. Coetzee, Orhan Pamuk o V. S. Naipaul.

Descendia de famílies de marquesos, dels Comillas y els Lamadrid, però va començar en el sector des de l'escalafó més baix, amb prou feines amb 17 anys: el seu oncle Antonio López Lamadrid, coeditor de Tusquets juntament amb Beatriz de Moura, li va demanar un dia que l’ajudés a portar els pesats paquets de llibres durant la primera mudança del segell. Així, com a mosso accidental, arrencava la trajectòria de qui al cap de pocs anys es convertiria en un dels noms clau de la història contemporània de l'edició a Espanya, gràcies a una carrera de 40 anys que es va veure ahir inesperadament truncada.

“Un editor ha de tenir passió, olfacte i saber relacionar-se”, resumia. Tenia les tres virtuts. La primera, fonamental, ja venia d'aquests dies de carretejar paquets i de barallar-se amb les devolucions, en els temps en què els llibreters encara marcaven els preus amb llapis a l'interior, xifres que ell s'encarregava d'esborrar. Cada vegada més implicat en l'editorial i absorbint, com a bon observador, les tasques de Beatriz de Moura, que li va ensenyar també els seus secrets, el van enviar sis mesos a París perquè seguís el seu aprenentatge en una altra institució, Christian Bourgois.

A finals dels setanta va entrar ja plenament en tasques d'edició i redacció editorial, que va desenvolupar durant una dècada. Llavors, va decidir que havia d'allunyar-se de l'ombra familiar. Va iniciar un breu pelegrinatge pels afores del sector, com a crític literari i com a traductor d'autors com Tom Spanbauer. Va ser per poc temps: “No m'agradava; ni el meu domini de l'anglès era tan alt, ni el rigor de les meves lectures el necessari”, admetia anys després, amb la seva característica sinceritat.

Proximitat amb els autors

Claudio López Lamadrid, a l'esquerra, amb James Ellroy.
Claudio López Lamadrid, a l'esquerra, amb James Ellroy.DANIEL MORDZINSKI

Aquestes tasques temporals de freelance, no obstant això, el van portar a contactar amb Círculo de Lectores, on, desenvolupant el projecte literari i el segell de nova creació de Galaxia Gutenberg, va acabar trobant dos pilars sobre els quals va sustentar el seu ofici: el seu lloc al costat dels escriptors i del també editor i crític Ignacio Echevarría, que es convertiria en un dels seus grans amics.

L'ull de Gonzalo Pontón el va portar a Grijalbo Mondadori el 1997 per cobrir la marxa de Daniel Fernández. Va arribar en el moment en què el grup italià començava a formar l'embrió del que avui és, després de l'entrada de Bertelsmann, Penguin Random House. L'equip italià el capitenejava un hiperactiu, astut i llegit gestor, Riccardo Cavallero, amb el qual congeniaria en l’àmbit professional i en el personal: “Ha estat un dels meus grans mentors”, admetia López Lamadrid. Amb ell va dur a terme el seu primer gran catàleg: el de Literatura Mondadori, en el qual, juntament amb nous valors de la novel·la nord-americana del canvi de segle, apareixerien alguns noms capdavanters de la nova narrativa llatinoamericana que ell va consolidar, com César Aira.

Ja no deixaria mai la multinacional, la segona més gran en llengua castellana, però sempre va treballar amb les maneres i l'amor a l'ofici dels editors de la vella escola amb els quals va començar. “Sentia veritable devoció per la literatura de qualitat, una cosa que no era fàcil en temps com els que corren per als grans grups. Era un home molt proper i tenia una relació molt propera amb els seus autors”, explica el veneçolà Gustavo Guerrero, responsable de les publicacions en espanyol de l'emblemàtic segell francès Gallimard. “En aquest sentit era un editor d'un altre temps”.

Des d'un despatx amb una miríada de llibres en piles no gaire ben disposades i una pissarra de les de guix plena d’apunts o de dibuixos, exercia com a director literari de tot el grup, on va demostrar una de les seves grans virtuts: la direcció d'equips. Això anava unit a un pragmatisme inusual en el sector, que el va portar en més d'una ocasió a desestimar el fitxatge d'un gran nom si considerava que aquest llibre no tenia el nivell de la seva obra precedent. I a deixar escapar alguns dels que ja eren al seu catàleg si creia que tindrien més bones opcions a la competència. “De la mateixa manera que els autors canvien d'editorial, els editors poden canviar d'autors”, defensava amb la seva veu greu, que de vegades sonava una mica atropellada.

“No tinc ni serenitat ni tremp”, afirmava, desmentint el seu propi lema a les xarxes socials, on es va mostrar molt actiu des dels seus primers balbotejos; era gairebé llegendària la seva sèrie de selfies amb escriptors, grans o petits. Va ser editor en el sentit anglosaxó, polia l'original amb l'autor o el traductor. També ajudava que aquest treball fos anònim, no deixava rastre i el permetia ser invisible, cosa que practicava tant en la seva vida professional com en la privada. Pare de dos fills, la seva parella era actualment l'escriptora i guionista Ángeles González-Sinde, exministra de Cultura.

Amb un envejable olfacte per a l'oportunitat, va acabar conformant un catàleg de firmes rutilants, que incloïa David Foster Wallace o, més recentment i en l'àmbit de l'espanyol, en el qual va treballar amb intensitat els últims 15 anys: Emiliano Monge, Nona Fernández, Rodrigo Fresán, Javier Calvo, Alma Guillermoprieto, Elvira Navarro, Rafael Gumucio, Raúl Zurita, Sergio del Molino, Mercedes Cebrián o Patricio Pron. En els últims temps va assumir la missió d'apropar la literatura llatinoamericana a Espanya. Això el va portar a viatjar incansablement pel continent de fira en fira, de festival en festival, sempre disposat a participar en xerrades i debats. “Llatinoamèrica segueix sent el present de l'edició en llengua castellana”, sostenia fa poc més d'un any. També va saber incorporar (i encara més difícil, mantenir) Philip Roth, Cormac McCarthy, James Ellroy, Javier Cercas…

Llicenciat en Dret, notable melòman i periquito en el terreny futbolístic, deia que els seus escriptors espanyols favorits eren Juan Marsé, Rafael Sánchez Ferlosio i Javier Marías. Amb els anys, tots tres havien acabat al seu catàleg, gràcies també a les successives fusions d'editorials senyeres com Alfaguara, Lumen, Debate o Aguilar. “Tinc la millor feina del món. Arribar un matí al teu despatx i trobar-te un manuscrit de Marsé és una cosa impagable”, deia. Una cosa que ja no es repetirà.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_