Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Aeroport Tarradellas

Les idees de l'expresident de la Generalitat sobre el catalanisme, influenciades pel seu exili a França, poden servir de model per a l'actualitat

Una torre de control de l'aeroport del Prat.
Una torre de control de l'aeroport del Prat.

El Consell de Ministres celebrat el 21 de desembre a Barcelona va aprovar que l’aeroport del Prat passés a denominar-se aeroport Tarradellas. No soc gaire partidari de canviar noms de carrers i places, estacions i aeroports. A l’actual avinguda Tarradellas, de Barcelona, la continuo anomenant, per inèrcia, Infanta Carlota i, de l’aeroport de Madrid, en dic Barajas en lloc d’Adolfo Suárez.

Però són qüestions sense importància. Els nascuts en els últims anys, ja acostumats a les noves denominacions, probablement les utilitzaran tota la vida: Adolfo Suárez i Tarradellas en lloc de Barajas i el Prat. Els nous noms, a més, són un homenatge a dues personalitats de la Transició i, en definitiva, a la Transició mateixa. Em sembla bé.

Va detectar la futura idea de Pujol d'utilitzar la Generalitat com a instrument de la “construcció nacional”

No obstant això, si la intenció del Govern hagués estat acontentar els nacionalistes catalans el nou nom no és el més adequat. Des de fa anys, el vell president català només és defensat pels no nacionalistes, fins i tot la frase més cèlebre després de la seva arribada ha donat nom a un partit d’aquesta naturalesa.

En efecte, després d’un passat nacionalista identitari propi de la tradició catalana, Tarradellas va viure bona part de la vida adulta a França. Allà va aprendre les regles del patriotisme republicà francès i el significat del terme ciutadà des de la Revolució Francesa. “Aux armes, citoyens”, diu la Marsellesa, encara l’himne nacional francès. Per tant, com que no hi ha dubte que el Govern, o almenys alguns dels seus membres, coneixien les seves posicions en la Transició, la nova denominació de l’aeroport ha estat un gran encert: les seves idees sobre el catalanisme poden servir de model per a l’actualitat.

CiU va anar conformant una consciència en els catalans que pertànyer a Espanya feia impossible “sobreviure”

No cal fer un estudi exhaustiu dels seus últims anys de vida per aproximar-nos a aquestes idees. N’hi ha prou amb llegir l’extensa carta que va escriure a Horacio Sáenz Guerrero, llavors director de La Vanguardia, que es va publicar en aquest diari el 16 d’abril del 1981 i és molt fàcil de trobar en el meravellós Google. D’aquesta lectura podem deduir algunes qüestions que serveixen per entendre què està passant ara a Catalunya.

En efecte, Tarradellas va detectar sagaçment, potser abans que ningú, la futura orientació dels governs Pujol, la seva idea d’utilitzar sobretot la institució de la Generalitat com a instrument de la “construcció nacional” de Catalunya, suposada víctima del constant maltractament propiciat per Espanya. La crítica situació actual no prové, doncs, de l’any 2012, ni del fracàs de l’Estatut, ni dels governs tripartits, ni dels suposats errors dels governs de Madrid. L’arrel de tot se situa a l’inici: en la voluntat de Pujol i dels successius governs de CiU d'anar conformant una consciència en els catalans que pertànyer a Espanya feia impossible que poguessin “sobreviure com a tals catalans”.

Es tracta d’un objectiu absurd, ja ho sé, i a més irracional, però va dirigit directament als sentiments més primaris, a les emocions, tan manipulables. Amb aquesta estratègia de construcció nacional, l’intel·ligent Jordi Pujol va aconseguir, en deixar el càrrec el 2003, que una bona part de Catalunya, la més tradicional i conservadora, en la qual s’ha d’incloure molts líders polítics de l’esquerra, canviés la seva manera de pensar: no tots eren pujolistes, però en la seva immensa majoria s’havien convertit en nacionalistes. L’astut Tarradellas se’n va adonar de seguida, mentre l’esquerra catalana (PSC i PSUC) i els partits d’àmbit nacional (UCD, PSOE, AP, més tard, el PP) es van mantenir en la més pura inòpia.

Tot això ho va advertir Tarradellas l’abril del 1981, un any després que Pujol comencés a governar, sense que ningú li fes cas. Li deia a Sáenz Guerrero que “tenia el pressentiment que s’iniciaria [una etapa] que ens conduiria a la ruptura dels vincles de comprensió, bona entesa i acords constants que durant el meu mandat havien existit entre Catalunya i el Govern. Tot ens faria recordar uns altres temps més tristos i desgraciats per al nostre país”, en al·lusió, després explícita, al cop d’Estat del 6 d’octubre del 1934.

Un encert, doncs, batejar l’aeroport de Barcelona amb el nom de Josep Tarradellas. L’ancià president, tan influït per De Gaulle, aquells anys sostenia que calia fer un cop de timó. Potser, per fi, ha arribat el moment: no tant per part del Govern de Madrid sinó, sobretot, per part de la societat catalana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >