Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Visca la provocació

Obres excepcionals i temàtiques brillants fan que la mostra sobre Picasso i Picabia sigui de les millors de l’any

Mostra de Picasso i Picabia.
Mostra de Picasso i Picabia. efe

Picasso-Picabia és —al costat de La cuina de Picasso, del museu homònim de Barcelona— la millor mostra de l’any a la ciutat. Per molts motius. El primer, per haver ajuntat dos grans del segle XX que tenen poc a veure entre ells, tot i que la comissària científica, Aurélie Verdier, ha sabut trobar temes comuns com el cubisme, el motiu de les espanyoles o els monstres de 1925. En segon lloc, perquè les obres són d’altíssima qualitat, i tercer perquè, per al cas de Picabia, moltes són de col·leccions particulars i desconegudes fins i tot per als incondicionals de l’artista. Picabia resulta avui absolutament modern, fins i tot més que Picasso, que va aconseguir, però, moltes més innovacions formals. Retrats com el de Marlene Dietrich de Picabia semblen pintats per un artista actual; el seu brutalisme dels anys trenta és el precedent del lletgisme dels vuitanta i noranta, per no oblidar que les seves Transparènciessón l’antecedent obvi de les obres de David Salle. La seva apropiació del kitsch (“dins del mal gust de la meva època, m’esforço per anar més lluny que cap altre”) perviu avui en Jeff Koons, John Currin i Damien Hirst. Per la seva utilització de la fotografia, de la imatgeria popular, de les revistes eròtiques, de la publicitat i del cinema, se l’ha considerat també precursor del pop art i en el seu període dadà posseeix diverses obres que són, òbviament, preconceptuals.

Però a Picasso i a Picabia els va unir, com afirma Verdier, la seva distància del surrealisme, la “capacitat de disgustar” i els canvis sobtats d’estil, només que en Picabia això va unit a afirmacions d’una ironia i filosofia nihilista (per alguna cosa és el dadà per excel·lència, al costat de Duchamp) genials: “Cal ser nòmada, travessar les idees com es travessen els països i les ciutats”; “Jo em disfresso d’home per no ser res”; “A Els independents, tinc la intenció d’exposar rates blanques, escultures vives”; “No hi ha res que pugui agradar tota la vida, llevat de la vida”.

PICASSO-PICABIA

Fundació Mapfre
Barcelona
Fins al 13 de gener

L’exposició se centra en diversos temes i té l’encert de no barrejar tots dos autors. En el cubisme, es descobreixen obres tan excel·lents de Picabia com París i Tauromàquia, totes dues de 1912 i de col·leccions particulars. En l’apartat Cap a l’objecte hi ha bellíssims collages de Picasso i obres conceptuals de Picabia com Jeune fille (1920), que no és més que un forat rodó en un full de paper. Aquí s’hi hauria pogut incloure algun dels seus retrats i bodegons amb objectes quotidians: palletes, escuradents, plomes i pintes, si bé són posteriors, fràgils i difícils d’obtenir en préstec. En el capítol Dadà. Vida i mort de la pintura s’han aveïnat la Guitarra (amb claus) de 1926 de Picasso i el quadre sense res, només amb fils, anomenat Ball de Sant Guy (1919) de Picabia: dues excel·lents mostres de l’assassinat de la pintura, de la transgressió del medi pictòric.

Monstres i metamorfosi és un apartat excel·lent, encara que no s’ha pogut juxtaposar El petó o Els enamorats de Picabia al costat del Picasso més depredador del seu col·lega, el llenç titulat també El petó, de 1925. Aquestes obres ridiculitzen fins al paroxisme l’amor romàntic à la Hollywood i, en el cas de Picasso, coincideixen amb la degradació de la seva relació amb Olga Koklova. I en Picabia també hi ha alguna cosa de Picasso en les seves Tres gràcies (1924-1927), o en els seus nus mal·leables i amb un ull vist frontalment en figures representades de perfil. Per cert, les Tres gràcies, amb les seves línies ondulants i aures que envolten les tres dones nues, podrien ser el fruit d’un estat produït pels estupefaents: se sap que Picabia era addicte a l’opi, si no a més substàncies al·lucinògenes.

A la penúltima etapa de la mostra —anys trenta-quaranta— els dos pintors són molt diferents: Picasso està pintant Dora Maar, primer bellíssima i després amb brutals distorsions, mentre Picabia alterna espanyoles dramàticament kitsch amb figures de forts contorns negres. I al final, cada un va per la seva banda, Picasso amb l’exuberància i la llibertat total dels seus toreros o dels seus busts de joves, i Picabia pintant unes abstraccions xocants per la seva lletjor i unes teles monocromes esquitxades tan sols de punts, deliberadament mal pintats i que van ser vistos com un símbol de punt final de la pintura i, un cop més, com una provocació. La mostra, per no perdre-se-la, es complementa amb un catàleg excel·lent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >