Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Cops d’efecte

La força de la ficció es reinventa sofisticadament en el debut de Pol Beckmann

L'escriptor Pol Beckmann.
L'escriptor Pol Beckmann.

La primera novel·la de Pol Beckmann (Barcelona, 1991) es titula Novel·la, manera d’indicar al lector, des del primer moment, que està a punt de submergir-se en un joc metaliterari on presenciarà el combat entre la realitat i la ficció, l’enigma que envolta la construcció de fabulacions, i que acabarà derivant cap a la relació que manté el creador, l’autor omnipotent, amb els personatges que sotmet als seus designis. Es podria sospitar que Novel·la participa de les gràcies o de les desgràcies de l’anomenada autoficció, ja que el seu protagonista es diu Bekman i també escriu. Però aviat es constata que la narració opta per un altre rumb, que no presenta cap concomitància amb la moda literària del present, sinó que fondeja en una del passat. I, de sobte, Niebla i la trobada de l’Unamuno escriptor amb el seu protagonista per assabentar-lo de la seva insignificança com a cosa real, o els sis desesperats personatges en cerca d’autor, en l’obra homònima de Pirandello, rebutjats durant el procés de l’acte creatiu i que li reclamen la necessitat de viure i representar el seu drama, o les col·lisions que van de l’absurd a l’inversemblant, amb una mirada burlesca a incidents possibles o lògics, que apareixen a la literatura de Bontempelli i Jardiel Poncela, es planten enmig del text, i el lector no pot evitar reconèixer el valor que té Beckmann en triar el seu punt de partida i actualitzar tradicions literàries en desús.

Cops d’efecte

NOVEL·LA

Pol Beckmann
Quaderns Crema
160 pàg.
14 euros

Les peripècies vodevilesques dels tres protagonistes de la novel·la de Beckmann —Bekman i els altres dos pilars del triangle amorós que sustenta una trama força esquemàtica, Sofia i Laura, les dues cares de la personalitat femenina— giren incessantment com una roda fins a l’última pàgina, avançant a base de cops d’efecte gairebé teatrals amb gràcia, agudesa i invenció inesperada. La relació entre els tres personatges és una bona excusa per inspeccionar les simetries de l’amor, per traçar una anàlisi de la identitat, per especular sobre bogeria, ansietat, dolor, soledat, plor i por. Tot i així, però, Novel·la és sobretot una reflexió sobre els desenrotllaments de les novel·les i els lligams entre autor, personatges i lectors.

En els primers capítols ja s’hi troben els elements que aniran apareixent al llarg de la novel·la fins al desenllaç, elements que es van omplint d’una energia malsana i que aconsegueix que Novel·la oscil·li contínuament entre la unitat i la multiplicitat, entre els ésser de carn i ossos i els ninots, entre la perfecció i la imperfecció, com si tot anés perdent de mica en mica l’aparença normal i s’obrís la porta que du a l’interior de la bogeria i s’identifiqués el procés mental i el laberint de la consciència amb el fil narratiu que el lector contempla que se li està construint davant seu. No convé explicar l’abast de les aventures morals que connecten Sofia, Laura i Bekman, escriptor que sembla buscar el sentit de l’existència en el sentit de l’escriptura, ja que s’incorreria en la descortesia de descobrir el nucli únic on se sustenta la trama: és el problema de centrar la construcció del relat només en el poder de la sorpresa, que deixa de ser-ho un cop és revelada. Sí que es pot dir, en canvi, que l’enorme claredat expositiva de la prosa de Beckmann, i la seva habilitat a l’hora de plantejar nous desenrotllaments de la trama, aconsegueix arrossegar el lector a un món al·lucinant i obsessiu en el qual els personatges s’enfronten a una realitat ambigua on els límits de l’espai i el temps són tan definits i tan inabastables com un tauler d’escacs. I en aquest escenari Beckmann teixeix una xarxa complexa de repeticions i variacions que van adquirint nous significats que no alteren mai la nitidesa del tapís que dibuixa amb plena coherència i tenaç equilibri estructural.

A la meitat de la novel·la, la veu narradora creu que “el lector voldria que la història s’acabés aquí”, enmig d’un possible final feliç, i se l’imagina dient-li “adeu, no ha estat malament, una mica estrany, tot plegat, potser un pèl pretensiós, però, bé, per ser un primer llibre...”. I potser sí que hi haurà qui s’estranyi d’entrar en el territori d’una altra tradició, qui consideri envellit l’humor i les estratègies que usa Beckmann, qui jutgi pretensioses les seves ambicions d’examinar els mecanismes de la ficció. Però també hi haurà, sens dubte, qui es deixi endur per la força de la ficció que es reinventa sofisticadament en aquesta novel·la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >