Selecciona Edició
Connecta’t

L’únic muntanyenc supervivent: “L’allau la vam generar nosaltres mateixos”

No hi havia cap helicòpter disponible per auxiliar els quatre alpinistes morts als Andes peruans

Treballs de rescat dels cossos. EFE

"L'allau la vam generar nosaltres mateixos per un tema de com la neu s'endureix, feia una setmana de sol quan hauria d'estar plovent o nevant tota l'estona", confessa a la SER Pablo Belmonte, l'únic supervivent de la tragèdia dels Andes, una allau en la qual van morir tres muntanyencs catalans i el seu guia peruà diumenge a la matinada després de fer el cim del pic Nevado Mateo, al Perú, de 5.150 metres.

"A dalt ni tan sols ens vam fer la foto finish perquè no teníem collons de treure els mòbils pels llamps de sol. Sabíem que era un moment perillós", continua el seu relat a El Larguero de com va succeir la tragèdia. En una altra entrevista amb Efe, recorda que "va haver-hi una tempesta elèctrica molt forta". "Dúiem equips metàl·lics i llavors hi havia risc que ens impactés algun llamp, així que vam decidir baixar molt ràpid. Llavors sobre aquesta capa de neu compacta, gairebé gel, es va generar una capa de neu verge, i en baixar corrents, vam relliscar", explica.

Un dels quatre va relliscar, va fer que caiguessin tots i va provocar l'allau. "No sé bé qui va relliscar primer, a mi em va envestir un i jo, algú altre. Aquí vam generar l'allau que ens va arrossegar, jo anava el segon". Al seu parer, "si no hagués caigut un, hauria estat un altre. Quan ets a la muntanya saps que estàs exposat". "Anàvem tots cinc lligats, però era el nostre pes i el de la neu", recorda, per admetre que no eren "esportistes d'elit" sinó "muntanyencs hippies".

Belmonte descriu la caiguda com "estar en una rentadora". "Va ser una caiguda llarga, de força segons, més de mig minut", detalla. En un primer moment, després de la caiguda, va pensar que tots eren vius: "Vaig estar conscient tota l'estona. La meva reacció va ser aixecar la mà per xocar-la amb els altres. N'acabàvem de fer una de bona. Pensava que ells estaven com jo. No sé per què passen aquestes coses, però el meu casc estava intacte. Va ser sort", assegura. Però aviat va descobrir que havien mort. "El guia estava mig conscient, es va poder aixecar. Els serveis mèdics el van trobar amb signes vitals, però no estava gaire present. Els meus companys estaven inconscients", lamenta.

Sobre els seus tres amics, els enginyers Sergi Porteros Villar, Adrià Sanjuan Perelló i l'economista Gerard Borrull Regal, de 26 anys i naturals de Cerdanyola del Vallès, afirma: "L'última imatge que tinc d'ells, fins i tot començant a caure, era un somriure. Amb la tensió del moment, però estaven fent el que els agradava. No tinc cap dubte que van morir sent feliços". "Van acabar aquesta etapa al món rient i compartint el millor d'ells. Eren persones increïbles i vull donar les gràcies a les famílies i amics que han fet que aquestes persones siguin així", subratlla sobre els seus tres companys d'infantesa, amb qui compartia la seva afició a la muntanya i amb qui va fer el seu primer viatge al camí de Santiago.

L'únic supervivent de l'allau, que es recupera "amb calma" i sense rancor a la muntanya a la ciutat andina de Huaraz, lamenta en l'entrevista amb Efe l'absència de mitjans a la zona, com helicòpters de rescat, que poguessin haver ajudat a salvar els seus amics. "Huaraz és una de les capitals mundials del muntanyisme i quan vaig demanar ajuda, vaig sol·licitar un helicòpter, perquè era impossible moure'ls. Com que estaven amb vida, per les ferides que tenien, calia un helicòpter, però resulta que no n'hi ha. Jo sé que els pressupostos són limitats, però com que [aquesta muntanya] és una meravella del món i sabent que hi arribaran turistes de tot el món, hi haurà més accidents. Amb un helicòpter més de la meitat de l'equip es podria haver salvat", relata.

"Jo vaig sol·licitar ajuda abans de les dues de la tarda. Em va rebre un guia que era a la carretera i ell va activar l'alarma. A les sis de la tarda estaven arribant els primers efectius a la carretera. Vaig estar tres hores oferint primers auxilis als meus companys. Els accidents passen. No vull culpar ningú, però crec que s'ha de tenir en compte que cal tenir un helicòpter de rescat per poder evitar més desgràcies", afegeix.

"No hauríem d'haver arribat tan tard, però potser en una altra muntanya ens hem salvat per arribar tard. Nosaltres sempre comentàvem que la seguretat és important, però el que és primordial és tenir una vida plena", reconeix, per afegir que el seu "error" va ser "el típic de l'alpinista: no tornar a temps quan les coses estan complicades al cim". "El meu consell és que la gent s'informi bé de les condicions meteorològiques, però que s'hi llancin", diu, malgrat tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >