Selecciona Edició
Connecta’t

En defensa del possessiu

La purga contra els possessius espuris ha estat tan forta que ara se’n troben a faltar

El nou volum de la Gramàtica catalana.
El nou volum de la Gramàtica catalana.

Sovint els correctors ens deixem portar per la comoditat del lloc comú i el clixé fàcil per corregir de manera uniforme d’acord amb modes passatgeres, amb criteris que algun dia algú molt ben informat va difondre i altri es va encarregar de propagar impunement. I necessitem aquests llocs on agafar-nos, al capdavall ens fan sentir segurs davant una feina, aquesta de corregir textos per publicar, que genera una inseguretat fonda. Així, per exemple, són sistemàticament perseguits els gerundis sota la sospita que acostumen a ser mal utilitzats (i n’hi ha un ús, el de posterioritat, que ha de ser condemnat), com també ho són els adverbis acabats en -ment. Per algun motiu difús, la llengua va trobar apropiat generar un mecanisme intern que converteix qualsevol adjectiu femení en adverbi —és per tant un recurs d’una potència abassegadora—, però també per algun motiu algú va creure que fan lleig i que no se n’ha d’abusar. D’aquests tòpics sobre el que li escau a la llengua n’hi ha uns quants.

La darrera de les víctimes de la matusseria correctiva ha afectat profundament l’ús del possessiu. Tornem-hi, per algun motiu la llengua —totes les llengües, de fet— disposa d’un mecanisme per assenyalar el possessor d’una cosa, facultat o el que sigui, i per això parlem de la seva instrucció, si ens referim a un jutge, o de la seva llibertat, si parlem d’uns presos, per exemple polítics. Fins i tot algunes llengües com l’anglesa aprofiten el mecanisme per marcar el sexe del possessor, cosa que no passa en les llengües romàniques, on la seva llibertat podrà tenir tant un possessor masculí com femení; en anglès, la dualitat his freedom o her freedom serviria per diferenciar fàcilment entre un pres i una presa.

Potser atrets per l’abundància de possessius en anglès, on hem vist que el mecanisme és poderós, es va estendre a altres llengües l’ús gratuït del possessiu, que venia a redundar una informació que sovint ve proporcionada per la pragmàtica i el que coneixem per sentit comú. No és gaire lògic que al teatre la megafonia ens demani Apagueu els vostres mòbils perquè difícilment apagarem el mòbil de l’espectador veí, com tampoc en té assegurar que Messi va xutar amb el seu peu esquerre perquè la pertinença de l’extremitat està més que indicada pel subjecte de la frase. De mala manera, doncs, el possessiu va començar a inundar terrenys que li eren impropis, i el seu ús va esdevenir tan freqüent que ha acabat incorporant una crossa quan realment li demanem que faci de possessiu; és el que passa quan sentim que algú Condueix el seu propi cotxe.

Els correctors, doncs, ens vam posar mans a la feina per arreglar el desori i vam començar a passar el rasclet perquè, de possessius, n’hi hagués els imprescindibles. O menys i tot. I possessius que eren del tot necessaris van desaparèixer o van ser substituïts per altres estructures sota el pretext que “s’abusa dels possessius”. Per exemple, a la frase En Joan em va saludar i va continuar el camí, a qualsevol lector li semblaria que hi falta alguna cosa, menys justament al corrector, responsable d’haver obstruït el sintagma el seu camí. O també, arran de la possibilitat de substituir el possessiu per una estructura amb pronom feble datiu (Conec tots els seus secrets és equivalent a Li conec tots els secrets), podem trobar frases d’una incomoditat manifesta com Li he seguit el discurs amb interès, com ara en adreçar-nos a un conferenciant i no atrevir-nos a dir que He seguit el seu discurs amb interès.

D’acord amb la nova gramàtica, frases com Necessitava refer la seva vida, Admiro la teva capacitat de treball, Passejàvem el teu gos, El nostre fill s’ha casat, Demostrarem la seva presència, Van visitar la casa i van ordenar el seu desallotjament, no tenen per què ser bandejades sempre ni en tots els registres. Faríem bé, els correctors, de revisar-nos els llocs comuns; o bé, és clar, de revisar els nostres llocs comuns.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >