Selecciona Edició
Connecta’t

“Barcelona mira molt poc a València”

VICENT FLOR, al capdavant de l’Institut Alfons el Magnànim de València, creat el 1948, vol convertir l’organisme en un pol de reflexió al nivell de Madrid i Barcelona, on busca lligams

Sota la direcció de Vicent Flor, l'Institut Alfons el Magnànim ja publica dos de cada tres llibres en valencià.
Sota la direcció de Vicent Flor, l'Institut Alfons el Magnànim ja publica dos de cada tres llibres en valencià.

El sociòleg Vicent Flor (València, 1971) ha revolucionat l’esllanguit Institut Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació, que forma part de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València però que aspira a ser, de nou, d’àmbit autonòmic. El passat 28 de desembre va complir tres anys al capdavant del centre valencià, i la seva primera decisió va ser modificar el nom oficial que havia tingut durant els mandats del Partit Popular. “Un petit homenatge a la prestigiosa Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI) i al seu director, el sociòleg Josep Picó”, assenyala satisfet l’autor dels assajos Noves glòries a Espanya i Societat anònima, després de complir amb una de les primeres promeses que va fer el dia del seu nomenament. L’editorial ha publicat, en l’última etapa, 120 llibres, que va presentar en la recent fira de Frankfurt.

Pregunta. Què més ha canviat en aquest temps al centre?

Resposta. Ja no és només un institut d’humanitats. És un centre de pensament que col·labora amb les principals universitats i centres d’investigació. I, el que és molt important: és un centre de debat. Acabem de publicar La fantasia de la història feminista, de la sociòloga nord-americana Joan Wallach Scottsobre, un llibre sobre la història del pensament feminista que no s’ha traduït mai al valencià ni al castellà, i l’Antologia de poetes valencians; un altre sobre el capitalisme, i, més recentment, Populisme. Una breu introducció, de Cass Mudde i Cristóbal Rovira. Abans només es parlava de temes gens polèmics i ara s’ha convertit en un centre de debat de temes d’actualitat. Estem molt satisfets perquè comença a veure’s el resultat de l’esforç.

P. Què es va trobar en arribar aquí?

R. El centre ha complert 70 anys i ha passat per diversos períodes. Durant el franquisme es va intentar legitimar el règim amb una mica de gust regional. Després va tenir la seva millor època, la que va dirigir Picó, amb un pressupost important; després va arribar el declivi: sense personal, sense pressupost, va deixar de ser autonòmic. Sense contactes amb altres institucions. El prestigi costa molt de guanyar i poc de perdre. Recuperar l’IVEI no és fàcil, però en això estem. L’editorial del Magnànim no estava en l’Associació d’Editors del País Valencià ni a l’UNE, que engloba les editorials universitàries. Una altra assignatura pendent és la distribució d’aquests llibres, resultat d’un concurs. No funciona bé ni a Madrid ni a Barcelona.

P. Editen més llibres en valencià?

R. Sí. El percentatge de llibres en valencià ha crescut molt. El 2015 no superava el 10% i ara dos de cada tres llibres són en català, i de vegades hem tret les dues edicions, en valencià i castellà, d’una mateixa obra. És el període d’aquesta institució en què més llibres s’editen en català. Ara som una editorial amb pretensió universal i un centre de pensament més proper als problemes actuals. Amb l’editorial Capitan Swing també estem portant pensadors que, d’una altra manera, només visitarien Madrid i Barcelona. Com Enzo Traverso, que va parlar sobre l’Europa actual i el feixisme creixent; Axel Honneth, que va dissertar sobre la idea del socialisme; i Sharon Weinberger, que va explicar què és DARPA, l’Agència Nord-americana de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa. Tractem temes actuals i amb molta més presència del valencià. No volem que el Magnànim s’encaselli en una sola temàtica.

P. I el públic ha respost a les propostes?

R. Sí, i molt bé. Hem omplert tots els debats. No vull semblar arrogant, però quan diuen que la cultura no interessa, és mentida. Potser és que València, potser, modestament, ha de ser centre de debat a Espanya. No només Madrid i Barcelona. La Comunitat Valenciana ha estat coneguda per la corrupció i altres problemes negatius, no dic que el Magnànim estigui canviant aquesta percepció, seria exagerat, però, per què no pot transformar-se en un espai de pensament? Fent coses amb qualitat i de manera útil per als ciutadans. Sense sectarismes, publicant gent d’ideologies diverses, contrastant. Busquem l’equilibri.

P. Tampoc es deu al Govern que l’ha nomenat? Hi va haver alguna polèmica.

R. Jo no estic al servei de cap projecte polític, només tracte d’oferir eines sense donar respostes. És obligació dels poders públics afavorir els debats sense dirigismes perquè sense ciutadania crítica el feixisme treu la poteta. És un moment preocupant, com s’està comprovant.

P. Vol dir, doncs, que el deixen treballar...

R. Sense que soni arrogant: no toleraria interferències polítiques. Si he de dir alguna cosa bona dels polítics actuals, és que no he tingut cap interferència. Mai m’han donat instruccions per fer un llibre o un altre. No ho permetria. Jo vaig entrar amb un programa que s’està complint. El Magnànim també contribueix, amb objectius modestos, a incentivar i impulsar els debats i les investigacions a través dels centres d’estudis comarcals. Tenim una revista que ja porta cinc números. No només ens limitem als grans projectes. El centre també ha de donar respostes als temes que les editorials privades no poden abordar. Per exemple, tenim dues col·leccions de música per respondre a l’alta demanda que té la Comunitat Valenciana. I una altra col·lecció de memorialística que està ajudant a conèixer millor els nostres personatges.

P. Sembla que un poemari és el llibre que han venut més en aquest temps...

R. Sí, és una gran i agradable sorpresa que la poesia completa de Marc Granell sigui un dels llibres més venuts del Magnànim. Ara estem començant a treballar amb el teatre complet de Manuel Molins. Es tracta de persones que han fet una gran aportació a aquesta societat i és la nostra obligació posar-los en negre sobre blanc. També estem treballant per preparar una biografia de Joan Fuster. Un personatge polièdric i menys conegut del que podria semblar. Una biografia per contextualitzar. Volem produir llibres que pensem que són necessaris i no hi són. Ara, coordinat per Gustau Muñoz, editarem una obra sobre la història intel·lectual valenciana dels últims 70 anys.

P. I les vendes responen davant d’aquesta aposta?

R. Són modestes, sincerament, si bé les hem doblat. Però és que no hi havia divulgació dels llibres. Aquest any, per primera vegada hem estat a la Fira del Llibre de Frankfurt. A més, la capacitat de producció és limitada. El meu propòsit era editar uns 50 llibres anuals i no hem arribat a 35. Tenim 15 col·leccions, però no podem fer més, de moment.

P. Per què?

R. Perquè la cultura no la poden fer les màquines. Necessita treballadors, i bons especialistes. Tenim només sis empleats, quan l’àrea de Cultura en té un centenar. Cal revisar, maquetar... Cada llibre requereix molta dedicació.

P. Quin és el perfil del comprador? Com és el públic? Coneix el seu perfil?

R. Amb estudis superiors. Més masculí que femení, una cosa que hem de corregir. Amb una edat mitjana de 35 a 55 anys. També tenim una assignatura pendent amb els joves.

P. Quines relacions manté l’Institut Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació amb l’entorn cultural de Catalunya?

R. El darrer número de la revista Debats, que també es pot llegir en digital, es va presentar fa poques setmanes a la llibreria Laie de Barcelona, una de les més importants de Catalunya. Això hauria estat impensable no fa pas gaires anys. Es tracta d’un monogràfic dedicat a les ciutats literàries. Hi ha un parell de capítols dedicats a Barcelona: Barcelona encantada al mirall de la novel·la, de Joan Ramon Resina, i La Barcelona íntima de la Colometa i Cecília Ce, de Roxana Nadim... Però la realitat és que Barcelona mira poc a València. I a València es mira amb recel el que es fa allà. Sempre dic que som dues comunitats similars separades per la mateixa llengua. Vivim d’esquena els uns als altres. Això no és bo. Nosaltres aspirem a reconstruir ponts. Les elits valencianes i catalanes no s’entenen. No com ho haurien de fer. Ens aniria millor a tots col·laborar més. La nostra idea és aquesta. Volem generar confiança. Començant per reconstruir el nostre prestigi. Precisament per tot això, estem en negociacions amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per comparar programes, poder portar aquí ponents i compartir sinergies i despeses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >