La guerra declarada de Vox contra les dones
El neomasclisme reacciona a la fortalesa del moviment Me Too i la mobilització excepcional del 8 de març passat
De totes les condicions que Vox podia haver posat per donar suport a la investidura d’un president del PP a Andalusia ha triat la supressió de les polítiques de gènere. No és casualitat. Si el que pretenia era diferenciar-se, marcar perfil propi i demostrar que el de Vox és un vot útil per canviar les coses, podria haver posat com a condició qualsevol dels diversos punts del seu programa que trenquen amb els consensos democràtics. Però no, Vox ha triat les polítiques d’igualtat i de lluita contra la violència masclista perquè el que pretén és desafiar el feminisme. I Casado, frisós d’aconseguir el poder a Andalusia, ja ha començat a cedir.
No és segur que aquesta andanada de Vox acabi tenint efectes pràctics, però el que explica és que amb aquesta estratègia ja ha aconseguit que es debati sobre unes polítiques que havien aconseguit un ampli consens i havien estat, fins i tot, objecte d’un pacte d’Estat. Sabem que aquest pacte es va arrencar amb fòrceps al PP i que Ciutadans va vacil·lar excessivament abans de signar-lo, però aquí està, i ara Vox utilitza la seva posició a Andalusia per provar de dinamitar-lo.
El 1993, l’escriptora nord-americana Susan Faludi advertia sobre la reacció del poder masclista davant dels assoliments del moviment feminista en un llibre titulat Backlash: The Undeclared War Against American Women (Reacció: la guerra no declarada contra les dones americanes). En aquest llibre mostrava els arguments sinuosos amb els quals la reacció masclista provava de defensar-se. Intentava fer veure a les dones l’alt preu que estaven pagant pel seu alliberament, perquè les obligava a convertir-se en superwomen i les condemnava a patir per no estar a l’altura a la feina, per no ser bones mares i per no arribar a tot a casa. Professionals frustrades i mares frustrades, això és el que els esperava si seguien els postulats del feminisme.
Aquesta guerra no declarada va fracassar. Les dones van patir les conseqüències de la doble tasca que encara avui han d’assumir, però mai no van tornar a casa i ara són majoria a la docència, inclosa la universitària, a la judicatura, a la medicina i en moltes professions abans acaparades pels homes. Però el masclisme sempre ha estat aquí, amagat, a la defensiva, resistint i posant pals a les rodes a les iniciatives legislatives de discriminació positiva o de protecció de les dones. Ara s’ha organitzat i ha passat a l’ofensiva, aquesta vegada amb una guerra oberta, com hem vist amb Trump als Estats Units, amb Bolsonaro al Brasil i ara amb Vox a Espanya. Una guerra en la qual tot hi val, amb una estrategia basada a falsejar i tergiversar les dades i la realitat. És la reacció dels qui han vist, en el moviment Me Too i la mobilització excepcional del 8 de març passat, un senyal que no hi ha volta enrere, que les dones ja no estan disposades a seguir tolerant la humiliació de l’abús i la discriminació. Saben que cada pas que elles donin cap a endavant serà un pas que ells han de donar cap a enrere. I això dol. Per això, molts masclistes que no s’hi reconeixien, comencen a treure’s la careta. No estan disposats a perdre els seus privilegis.
Per desacreditar el moviment feminista, els neomasclistes necessiten caracteritzar-ho com una cosa perversa, per això escometen contra la ‘ideologia de gènere’, un terme encunyat pel Vaticà amb el qual l’extrema dreta pretén significar de nou el feminisme com una ideologia totalitària que divideix la societat i persegueix una de les seves meitats, els homes. Ho ha dit Santiago Abascal, i ho ha repetit Javier Ortega, portaveu de Vox, amb tota la naturalitat.
Amb la proposta d’equiparar homes i dones en el tractament de la violència, el que Vox persegueix és ocultar la violència masclista entre les altres violències de l’àmbit domèstic per despullar-la del seu caràcter estructural. El que importa en el cas de la violència de gènere no és l’escenari o l’àmbit, sinó la causa. I això és el que Vox pretén camuflar. Menteix quan diu que hi ha tants homes agredits com dones que també ho han estat. I menteix quan assegura que la majoria de les denúncies per maltractaments són falses. Per exemple, de les 166.260 denúncies presentades el 2017, només dues van ser considerades falses, segons les dades del Consell General del Poder Judicial.
Ja ho va advertir Simone de Beauvoir: heu de vigilar sempre perquè n’hi haurà prou de qualsevol crisi econòmica, política o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats de nou. Aquí estem.
