Selecciona Edició
Connecta’t

La sensació d’inseguretat reapareix a Barcelona

Per primera vegada des de fa una dècada, els barcelonins consideren que és el principal problema de la ciutat

Operació dels Mossos i la Guàrdia Urbana en un narcopiso del Raval.
Operació dels Mossos i la Guàrdia Urbana en un narcopiso del Raval.

Quan es pregunta a un grup d’amics si Barcelona és una ciutat insegura, el pèndol oscil·la d’extrem a extrem: des del que viu en tensió, pendent de cada candidat a lladre que se li creua, fins al que considera que és una bassa d’oli. El baròmetre semestral de l’Ajuntament —una enquesta telefònica a 800 veïns— col·loca de nou la seguretat com el primer problema de la ciutat. Feia una dècada que els barcelonins no li donaven aquest lloc. Des de llavors, l’atur havia estat la principal preocupació dels veïns de la capital catalana, a excepció de les dues últimes enquestes, en què va destacar l’encaix de Catalunya amb Espanya. “Respon a un escenari que ja es coneix del període precrisi”, explica Màrius Boada, el director de l’oficina municipal de dades.

“No són unes dades que sorprenguin, hi ha hagut un increment del 20% de la delinqüència, bàsicament a l’Eixample i Ciutat Vella. La gent que viu en aquests barris coneix bé als que furten, als quals es dediquen a robar als pisos… La percepció d’inseguretat existeix”, assegura Josep Cid, el coordinador d’estudis de criminologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En espera que es faci el tancament del 2018, les dades fins al setembre apunten a un augment del 19,4% de la criminalitat a la ciutat, segons el balanç del Ministeri de l’Interior.

De tots els delictes que es cometen, el 59% són furts (robatoris que es cometen sense violència), que han crescut un 19,8%. “És una delinqüència de primer món. Si es compara amb altres llocs, Barcelona no és una ciutat insegura”, admet Cid. “Però les persones comparen amb la seva pròpia experiència”, afegeix. Les dades també apunten a un augment notable dels robatoris amb força en domicilis (20,3%) i dels robatoris violents (18,1%). “És la típica reacció de societat opulenta segura. Quan els països tenen menys violència criminal, tenen més furts i més robatoris a casa”, explica el catedràtic en Dret Administratiu de la UAB Manuel Ballbé.

Les xifres, aquest any, s’han traduït en un fenomen amb nom propi: els narcopisos, que han trasbalsat els veïns del Raval, el barri que concentra la majoria dels delictes. Els immobles on es compren i es consumeixen drogues, principalment heroïna, han retornat al cor de la ciutat, així com la imatge del consumidor consumit, vagarejant pels carrers per aconseguir diners per a la dosi següent. Les baralles, els robatoris i els problemes de convivència s’han disparat al seu voltant. Una sorollosa operació dels Mossos, que van desarticular 26 pisos, va pal·liar temporalment la situació.

Però per a la policia catalana un dels problemes més delicats i urgents són els joves immigrants en situació administrativa irregular i sense família, els coneguts com els MENA, que malviuen pel centre. Un de cada quatre detinguts a Barcelona respon al perfil MENA, la majoria per robatoris i furts, però algun s’ha vist implicat també en violacions, que han crescut a la ciutat un 16,3% (de 92 a 107 agressions sexuals amb penetració). A tot això s’afegeixen els rellotgers, els punters que busquen turistes per portar-los a clubs de cànnabis, la prostitució nocturna a la Rambla que, de vegades aprofita per robar al turista begut, la diürna, al carrer d’en Robador, i certa sensació de “deixadesa”, amb paraules de Cid, i desordre al centre de la ciutat.

“No és una paranoia, hi ha una base real”, indica l’especialista en seguretat Gemma Galdón, que considera que, a diferència d’altres ocasions, el resultat del baròmetre municipal recolza en les estadístiques. “La petita delinqüència és la que té més impacte sobre la ciutadania”, afegeix, sobre els furts i els robatoris, que en xifres absolutes són els que disparen els percentatges. A més, hi ha la por per l’amenaça terrorista. “No només és l’atemptat de l’any passat, és també el que llegim que passa en altres llocs”, subratlla.

I com a últim ingredient de l’amanida, Galdón destaca les properes eleccions municipals. “L’èmfasi mediàtica té també que veure amb la campanya electoral”, assegura, perquè es tracta d’un “tema molt llaminer”. Cid, en canvi, no creu que la sensació d’inseguretat estigui viciada pel context polític. “És una qüestió bastant objectiva. La gent, que se n’havia despreocupat els últims temps, ara va més atenta quan agafa el metro o camina per Ciutat Vella”, diu.

“Històricament, el Raval ha estat una zona molt fràgil i vulnerable, on el mercat de la droga i la delinqüència era molt clar. Va millorar en l’etapa de Pasqual Maragall [alcalde socialista entre el 1982 i el 1997], però no és un lloc que es pugui desatendre”, explica Cid, sobre les possibles causes que han portat al creixement de la delinqüència. I assenyala com a símptoma inequívoc de la seva degradació que hi hagi veïns que esperin guanyar més per anar-se’n. “És injust que es tingui més seguretat si es viu en un barri o en un altre”, critica.

Més enllà de la lluita policial contra la criminalitat, Galdón creu que “no serà fàcil” revertir la sensació d’inseguretat, que atribueix a una “dinàmica global”, amb el terrorisme com a punta de llança. Cid proposa més presència policial i una vertebració veïnal millor per plantar cara i posar nom als que cometen els delictes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ