Selecciona Edició
Connecta’t

La crisi del paradigmes socialdemòcrata

S'aprecia irresponsabilitat entre els socialistes, desorientats per la seva inclinació cap a l'esquerra que prioritza la identitat abans que el 'nosaltres'

Enrique Tierno Galván, Santiago Carrillo, José María Triginer, Joan Reventós, Felipe González, Juan Ajuriaguerra, Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Leopoldo Calvo-Sotelo i Miquel Roca durant la signatura dels Pactes de la Moncloa.
Enrique Tierno Galván, Santiago Carrillo, José María Triginer, Joan Reventós, Felipe González, Juan Ajuriaguerra, Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Leopoldo Calvo-Sotelo i Miquel Roca durant la signatura dels Pactes de la Moncloa.

Espanya ha estat governada des dels anys vuitanta d’acord amb l’ideari socialdemòcrata per governs del PSOE i del PP. Així ha passat a molts països europeus. Els eixos del paradigma han estat l’ampliació de drets civils, l’afirmació de l’Estat del benestar com a element de redistribució i d’igualtat, el desenvolupament del poder territorial sobre les bases de l’Estat autonòmic de la Constitució del 1978, i la vocació europeista. Aquests són els elements de la noció del “nosaltres” els espanyols que han permès la construcció d’un projecte guanyador d’una majoria social durant 40 anys.

Els conservadors espanyols (PP) no han construït un paradigma alternatiu semblant al que es va viure a l’altra riba atlàntica durant el reaganisme. L’ideari de l’individu independent que no és ciutadà d’un país amb objectius i deures no va cristal·litzar; la prioritat de la riquesa sense redistribució no va fer fortuna; l’afirmació contundent dels mercats lliures i sense control no ha resultat; l’asseveració ideològica que el Govern és el problema devia quedar al tinter d’algun think tank conservador espanyol.

Els governs d’Espanya han fet les seves polítiques dins del paradigma. Els socialistes han ampliat drets que els populars no han retallat. I els conservadors han demostrat alguna destresa en la gestió de la comptabilitat nacional. Podem passar hores regatejant sobre qui hi ha posat més, o qui ha retallat menys. La realitat és que cap dels dos ha sortit del paradigma socialdemòcrata, o social liberal.

La primera implosió del paradigma es va produir durant els anys previs al 15-M. La crisi econòmica va provocar una crisi de ciutadania. Els espanyols no van estar més junts, no van fer pinya, i van deixar de mirar els qui es quedaven enrere. Es va afeblir el “nosaltres” i va esclatar un ventall d’identitats independents que van viure al marge dels instruments polítics existents, socialistes i conservadors, sense donar-se l’oportunitat de conèixer-se. Als territoris van créixer les forces centrífugues per afirmar la identitat de l’aldea. Durant els anys previs a la crisi, els partits del paradigma van ser incapaços de promoure un consens sobre l’Estatut de Catalunya, que va acabar davant del TC. La falta de diàleg va trencar la societat catalana atiada per líders secessionistes que no van afrontar la crisi econòmica amb justícia social, i que, per raons personals fosques, van oblidar que eren els representants de l’Estat a Catalunya i van iniciar una espiral de desobediència presumptament delictiva que va soscavar els fonaments d’Espanya i de la Unió Europea. L’Europa de l’euro, amb els seus avantatges, no tenia respostes i era incapaç de transitar de l’Europa dels mercaders a l’Europa dels ciutadans, amb desafecció pública. Naixien forces polítiques que van expressar millor el sentir del públic. El protagonisme va correspondre a Podem, que, oscil·lant entre un comunisme clàssic i un peronisme recalcitrant, no va posar les bases d’un paradigma polític. Van ser els anys del desenvolupament de Ciutadans (Cs), un partit liberal i europeista, que va reaccionar a Catalunya davant del separatisme governant i deslleial, i va atacar la corrupció a les institucions. Es va trencar el bipartidisme i va haver-hi més inestabilitat en el sistema polític.

La segona implosió del paradigma succeeix amb les eleccions andaluses, que ocasionen una grip nacional, i moltes emocions extremoses, a esquerra i dreta, mal canalitzades. L’absència de resposta dels partits al Govern al problema del repartiment del poder territorial provoca una inesperada pujada de l’extrema dreta, la “diferència” espanyola desapareix, i anem cap al model polític francès o italià.

Veurem si l’extrema dreta (Vox) aixeca un paradigma que competeixi amb el socialdemòcrata. Ja ha provocat emocions en una part de l’electorat. Amb Espanya per bandera i embolicats en un tenebrós Volksgeist, l’enemic europeu, l’afirmació d’una espúria llibertat individual enfront dels excessos identitaris personals, l’apel·lació als costums arrelats en famílies i en mitjans rurals, només els queda afegir doctrina per agafar força psicològica i connectar amb les expectatives de ciutadans que aprecien la desigualtat del sistema polític i social. Erosionaran els drets civils, els drets de la dona –la seva dignitat i llibertat són sotmeses a vexació i atac–, l’avanç cap a la ciutadania europea i el repartiment del poder territorial. Una bona administració de les seves decisions polítiques pot convertir l’extrema dreta en una força política equiparable als seus socis europeus. La interpretació del sistema de vida que es van donar els espanyols amb la Constitució del 1978 està en perill.

Davant d’aquesta delicada situació política, s’aprecia certa irresponsabilitat dels socialistes, desorientats per la seva inclinació cap a l’esquerra que prioritza la identitat abans que el “nosaltres”, de vegades complaents amb el separatisme, i desmemoriats amb el dany provocat pels assassinats d’ETA. La recent, viral i lamentable foto del sopar amb Otegi preocupa. La irresponsabilitat dels populars no és menor, cada vegada més ventrílocs de l’extrema dreta.

La resposta al desafiament que planteja l’extrema dreta és la cooperació de les forces del paradigma socialdemòcrata. No s’ha de treballar amb els que intenten volar els fonaments de l’ideari, els separatistes que volen trencar Europa, Espanya i Catalunya; ni es pot buscar el diàleg amb qui vol implantar un sistema de convivència –l’extrema dreta– que no es correspon amb les màximes de llibertat, igualtat, tolerància i justícia, fidel reflex d’una bona idea de la pàtria com a elements essencials de la ciutadania.

Socialistes, conservadors i liberals (Cs) no poden deixar espais als populistes, als separatistes, als nacionalistes irredempts, d’un i altre signe, als il·liberals, i tenen l’obligació de presentar a la societat espanyola una visió política del nostre destí comú. Una resposta reformista amb voluntat d’exercici del poder davant del desafiament que afronta la democràcia liberal, perquè només des del poder fem les reformes que Espanya necessita. Aquesta solució reclama generositat, responsabilitat i sentit d’Estat.

Les forces del paradigma socialdemòcrata poden plantejar un Pacte d’Estat obert, a imatge dels Pactes de la Moncloa. Sabem els eixos d’aquest acord. Europa, perquè els europeus poden demostrar a la societat internacional que hi ha un model divers de convivència més democràtic, just i humà. La Constitució, respectant l’assoliment de les generacions anteriors, però mirant al futur posant-la al dia, com s’ha fet als països de millor tradició constitucional. La immigració, perquè és possible una política que corregeixi els abusos i permeti que tothom es beneficiï del creixement. Les oportunitats, amb el somni de dir als més joves que podran portar la vida que desitgen. Catalunya i Barcelona, perquè cal dialogar per impulsar la riquesa de la seva diversitat, el seu protagonisme polític i la seva competitivitat econòmica, social i cultural en el marc del projecte d’Espanya i d’Europa.

Segur que queden temes al tinter. L’important és la necessitat del diàleg entre les forces del paradigma socialdemòcrata. Creiem que qui no ho faci es desvincularà del demos i no protagonitzarà els propers anys de la història d’Espanya.

Manuel Valls, ex-primer ministre de França i candidat a l’alcaldia de Barcelona

César Giner, professor de Dret Mercantil a la Universitat Carlos III de Madrid i exdiputat del PSOE-M

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >