Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA COLUMNE i

‘El rodamon i la princesa’

Un llibre i un volum nou de cartes reviuen la romàntica història d’amor de Patrick Leigh Fermor amb l’aristòcrata moldava Balasha Cantacuceno

Patrick Leigh Fermor, retratat a Grècia el 1936 per Balasha Cantacuceno.
Patrick Leigh Fermor, retratat a Grècia el 1936 per Balasha Cantacuceno.

Els meus propòsits per aquest any inclouen segrestar un general alemany a Creta i enamorar-me d’una princesa centreeuropea. El primer m’enxampa una mica tard perquè, és clar, ja no hi ha generals alemanys a Creta, afortunadament. Quant al segon, també és difícil perquè les princeses, les centreeuropees i les altres, em temo que acostumen estar totes promeses, si no estan definitivament pescades.

Aquests dos propòsits del 2019 són el resultat, és clar, d’haver passat el Nadal amb l’escriptor i heroi de guerra Patrick Leigh Fermor. No directament, ja que l’estimat Paddy va morir el 2011, sinó a través dels llibres, que és l’única manera amb què, malauradament, em puc relacionar amb alguns amics. A part de la relectura de les seves meravelloses obres, especialment la trilogia composta per El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua, i la inconclusa part final, El último tramo —com n’és, d’increïblement bella la seva escriptura!—, aquests dies he gaudit amb dues novetats. Una és el segon lliurament de les cartes de Paddy que ha seleccionat, com en el primer, Adam Sisman (More dashing, further letters of Patrick Leigh Fermor, Bloomsbury, 2018), entre les quals hi ha algunes missives sensacionals, com la que va escriure a Creta el 1944, la de la Índia a la recerca de Kim o en les que parla sobre les seves visites a Barcelona (incloses les copes a casa de Xavier Corberó, una missa en català en la Sagrada Família i una batussa en un bar de la Rambla). L’altra novetat és la deliciosa The vagabond and the princess, Paddy Leigh Fermor in Romania, d’Alan Ogden (Nine Elm Books, 2018) que tracta, com qualsevol fan de Paddy haurà endevinat pel títol, de la romàntica relació entre l’escriptor i el seu primer gran amor, la princesa Marie-Blanche Cantacuceno (en romanès Cantacuzino), Balasha, fruit d’una de les grans dinasties nobiliàries de l’Europa Oriental, cap militar de Moldàvia i Valàquia i, fins i tot, amb un emperador de Bizanci en la seva genealogia, que ja és parent.

Arraulit davant de la xemeneia mentre la foscor ràpida de l’hivern allà fora es feia seus els boscos i les muntanyes i feia callar els últims refilets dels ocells i feia començar a revestir els prats de gel guspirejant, m’he submergit, mentre feia anar alhora el llibre d’Ogden, les cartes, l’esplèndida biografia d’Artemis Cooper (Patrick Leigh Fermor, una aventura, RBA, 2013) i els meus propis records —Paddy mateix em va deixar entreveure algunes parts d’aquest episodi sentimental—, en el romanç de Leigh Fermor i Balasha, una de les aventures més belles i, finalment, tristes que va viure el nostre vell heroi i, sens dubte, una de les grans històries d’amor del segle XX.

La princesa Balasha Cantacuceno.
La princesa Balasha Cantacuceno.

Patrick Leigh Fermor no va trobar Balasha en el seu famós viatge d’un any a peu per Europa que explica en la seva trilogia, sinó després d’acabar aquest extraordinari passeig que el va portar des d’Holanda fins a “Constantinoble”, com s’anomenava Istanbul, on va arribar el 31 de desembre del 1934, i que va ser el germen de la seva obra insígnia. Es van conèixer a Atenes l’estiu del 1935 i es van enamorar bojament. Ella, sofisticada, maca, elegant, 16 anys més gran que Paddy (que, cortesament sempre reduïa la xifra a 12), llavors un jove de 20, era la dona del diplomàtic espanyol Francisco de Amat y Torres. El matrimoni s’havia dissolt després que ell s’entengués amb l’esposa d’un altre diplomàtic, Billy Cavendish, que després va ser el novè duc de Portland. Paddy i Balasha, que compartien la passió per la cultura (i que visqui la cultura!) es van convertir en amants (“terrific pals”, diria ell) i es van buscar un niu d’amor en un molí vell a Lemonodassos, amb vista a la illa de Poros, on van passar una temporada feliços, com només ho pots ser quan descobreixes un cos nou, nedes nu al seu costat i llegeixes, junts, els clàssics.

Quan va arribar la tardor, Balasha li va proposar d’instal·lar-se a la residència de la seva família a Moldàvia, la famosa (pels que som lectors de Paddy) i màgica mansió o conac, que és com denominen en romanès una manor house, de Baleni, un lloc idíl·lic en el qual encara van ser fins i tot més feliços, els dos enamorats. La decadent casa pairal dels Cantacuceno, plena de banyes (de cérvols), pells d’os, una biblioteca nodrida i selecta, música de piano i cítara i servents tan entranyables com el xofer polonès Pan, el majordom ucraïnès Ilfin, el turc Mustafá i la criada Niculina. La portaven la germana de Balasha, Pomma, i el seu marit Constantin (que s’havia batut en duel diverses vegades), els pares de la jove Ina, la bellesa prerrafaelita de la qual Paddy comparava amb l’Ofèlia de Millais. En The vagabond and the princess, Ogden descriu detalladament aquest món crepuscular en el qual la parella va viure el seu amor. Boscos de roures en els quals brillaven els daurats oriols, camps plens de puputs i cels amples en els quals s’encastava la pintada bellesa dels abellerols. A Balasha els camperols li besaven la mà de genolls. Paddy va passar quatre anys a Baleni —amb un impàs a Londres el 1937— que ni els explico, com si s’hagués ficat en un relat de Tolstoi o Txékhov. Si ets un mitòman de l’anyenc centreeuropeu, els hússars, els aristòcrates, l’equitació, els zíngars i les grues, viuries a la Moldàvia dels trentes com en un somni, veient com la nit s’omplia del cant dels rossinyols i el sol sortia per Bessaràbia. Tot va acabar amb un despertament sobtat per les canonades del 1939.

En esclatar la guerra, Paddy va marxar cap a Gran Bretanya per allistar-s’hi i va acabar a les forces especials, infiltrat a la Creta ocupada pels nazis. “Des d’un món trist que s’enfonsa en un buit absolut”, ella li escrivia cartes sense saber on era mentre Centreeuropa es precipitava a l’abisme i Paddy combatia i esdevenia un heroi. No es van tornar a veure fins al 1965, 26 anys després del seu comiat. Entremig, els russos havien arribat a Baleni. Balasha i la seva germana, despullades de tot pels comunistes —els van donar 15 minuts per abandonar la finca, requisada—, malvivien en un pisset a Pucioasa i amb prou feines guanyaven per menjar impartint classes particulars de francès. Leigh Fermor va aconseguir travessar el Teló d’acer amb un visat de 48 hores i va trobar la seva princesa. Però d’aquella dona que va estimar amb prou feines en quedava res. Amb 66 anys, després de patir presó, humiliacions, misèria i penalitats a dojo i d’haver vist la fi del seu món, era “una ruïna ambulant”; fins i tot havia perdut bona part del llegendari cabell, i de la dentadura. A Paddy, camí de convertir-se en un escriptor de fama, acostumat a l’alta societat, als grans viatges i a la bona vida, i aparellat ja amb la que va ser l’altre gran amor de la seva vida, la bella, mundana, rica (el mantenia a ell) Joan Rainer, filla del vescomte Monsell, tan solar i rossa com la princesa romanesa, era bruna i lunar. El va impressionar el que va veure. Balasha sabia que no podia fer-se il·lusions. Però no va parar d’escriure a Paddy, i també després a Joan, fins que va morir al març del 1976 d’un càncer de pit, del qual no es va poder tractar. Està enterrada a la cripta familiar a Baleni. Quan uns amics van portar allà el taüt lligat al sostre d’un cotxe, els camperols es van alinear al camí de la vella finca, endiumenjats, per retre un darrer tribut a la princesa.

Paddy, un home de grans dons però també amb moltes ombres (Sommerset Maugham el va descriure amb molt mala llet com “aquest tipus de classe mitjana que fa de gigoló de dones de classe alta”), no va tornar a veure Balasha. Les cartes que li escrivia a ella es van anar tornant més distants i fredes. Però va conservar el record d’aquell amor, de Moldàvia i de Baleni, com una petita brasa que es resistia a morir en el seu cor, en el millor del seu cor. A la seva casa de Kardamyli, a Grècia, va recrear la xemeneia de Baleni, una bella metàfora. “Tu ets part de Baleni, Paddy”, li va escriure Balasha una vegada que va poder visitar la seva vella mansió moldava devastada i convertida en una “casa per a ànimes trencades” que alllotjava “tota la tristesa del món”. Tots pertanyem a cases i persones perdudes.

El 2001, Patrick Leigh Fermor em va portar, havent dinat, a una llibreria a Chelsea, John Sandoe Books. Ho va fer per regalar-me una fantàstica primera edició de Ill Met by Moonlight, el relat de Billy Moss de l’operació de tots dos per segrestar el general Kreipe a Creta. Però mentre passejàvem i parlàvem de guerrillers i aventures, em va explicar que havia mantingut durant anys, des del 1965, un compte obert en aquesta llibreria perquè Balasha pogués demanar tots els llibres que volgués i els hi enviessin a Romania. La vida sense amor no val gaire, però sense amor i sense llibres… Paddy va alçar els ulls humits cap al cel de tardor i en la seva mirada hi havia tota la pena del record, l’enyorança i el remordiment del jove vagabund que un dia va deixar per sempre la seva princesa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >