Selecciona Edició
Connecta’t

El judici final

Hi ha qui dona per fet que els líders del procés seran condemnats, però el partit, llarg i tediós, s’ha de jugar

Els set dirigents independentistes presos a Lledoners.
Els set dirigents independentistes presos a Lledoners.

Causa Especial 20907/2017. El judici dels judicis. El procés contra els líders del procés. La vista oral, diuen, més important de la història d’Espanya. La justícia i la política, estranya parella. La sentència que pot marcar de manera definitiva la relació d’un segment important de la societat catalana amb la resta de l’Estat. El judici final.

Una campanada, però en bucle. Seran tres mesos (o més) de judici que encara no sabem quan comença —sembla que a finals de gener o principis de febrer— i que molts independentistes donen per perdut. Ho fan alguns acusats quan diuen que el Tribunal Suprem ja ha decidit d’avançat condemnar-los; més encara, afirmen que la presó provisional —que dura ja més d’un any— és una condemna anticipada. Ho ratifiquen certs advocats de la defensa, que ja pensen en una segona ronda al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) amb seu a Estrasburg. Com l’enterrador de la mítica escena inicial d’El padrí, pensen els pregoners de la derrota que Europa sí que ens farà la justícia que Espanya ens nega.

Fora del banc dels acusats, hi ha qui confessa que tal com han anat les coses serà molt complicat que no hi hagi sentència condemnatòria. Matisen aquestes fonts judicials, però, que probablement no caurà sobre els polítics independentistes tot el pes de la llei tal com vol (almenys fins ara, perquè les posicions es poden modificar fins a l’últim dia del judici) la fiscalia. A l’exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras, per exemple, li demana 25 anys de presó. Diuen aquestes fonts que el Suprem serà, al final, “raonable” aplicant les penes. I auguren una pena per als principals acusats —els exconsellers del Govern de Carles Puigdemont i els Jordis— que podria situar-se en una forquilla d’un mínim de cinc i un màxim de deu anys.

És cert que, fins ara, el Suprem ha avalat en bloc, sense fissures, la polèmica instrucció —inclosa la presó preventiva— del jutge Pablo Llarena. I que les penes dels delictes que afronten alguns dels 18 acusats (rebel·lió, sedició, malversació) són tan elevades que inviten poc a l’optimisme. Però els que accepten cert fatalisme en el judici al procés obliden que el partit s’ha de jugar. És com si el Barça es creués amb la Unificación Llefià —Llefià és un barri de Badalona, tan poblat que necessitava “unificar” els seus equips de futbol— a quarts de final de la Copa del Rei. Diran que el Barça en sortirà guanyador. I és molt probable que l’encertin. Però, amb tot, el partit s’ha de jugar.

El Suprem porta a judici l’anomenat procés, o sigui el camí endegat pel Govern de la Generalitat cap a la independència, que té com a fites el referèndum de l’1-O i la fallida declaració unilateral d’independència de Puigdemont. Serà, doncs, alguna cosa més que una segona part de la vista per la consulta del 9-N, que va acabar amb la condemna a inhabilitació de l’expresident Artur Mas. Com va passar llavors, els arguments polítics i els jurídics conviuran en un judici amb una cobertura mediàtica mai vista. Hi ha ràdios i televisions catalanes que planegen emetre’l pràcticament en la seva integritat en directe. Ja es veurà si els catalans s’enganxen com en una telenovel·la o si, al final, es rendeixen davant la realitat mundana, burocràtica i prosaica d’un judici que, fora d’uns primers dies intensos amb la declaració dels acusats, podria acabar sent tediós. Qui esperi de la Causa Especial 20907/2017 una mena de nova producció de Netflix, a l’estil de Suits o The Good Wife, se’n pot anar oblidant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >