Selecciona Edició
Connecta’t

Collita amb Coixet, Marqués-Marcet i Miñarro

El sector cinematogràfic català espera per a aquest any una nova llei que millori el finançament dels projectes

'Elisa y Marcela', el nou i combatiu projecte d’Isabel Coixet, competirà a la Berlinale
'Elisa y Marcela', el nou i combatiu projecte d’Isabel Coixet, competirà a la Berlinale

Encara sense data d’estrena, alguns dels llargmetratges de matriu catalana que el 2019 arribaran a les pantalles de cinema són un bon exemple de la barreja de joves valors i la maduresa de cineastes ja consolidats. Elisa y Marcela és el nou projecte d’Isabel Coixet. Una història —que competirà a la Berlinale— que de segur despertarà interès: dues mestres que es van enamorar i es van casar —una d’elles es va transformar en home— a Galícia ni més ni menys que el 1901. Un altre cineasta català —i referent de la producció independent a Espanya— que torna és Luis Miñarro. Ho fa, després del tancament de la seva empresa cinematogràfica el 2015, amb Love me not, un títol que aborda el mite bíblic de Salomé —tot i que en versió soldat— i que ha estat coescrita per Miñarro i Sergi Belbel. Una pel·lícula que, d’entrada, pot presumir de repartiment: Ingrid García-Jonsson, Francesc Orella, Lola Dueñas i Oliver Laxe, entre d’altres.

I entre la collita més jove —amb cineastes que van poc més enllà dels 30 anys— dos dels llargmetratges que destaquen són La bona espera, de Carles Marquès-Marcet, i Staff Only, de Neus Ballús. El director català —que va triomfar als Goya, als Gaudí i al Festival de Màlaga, entre d’altres, amb la seva opera prima, 10.000 km (2014)— torna a una història íntima, com també ho va ser Terra ferma (2017), i repetint actor: David Verdaguer, que juntament amb María Rodríguez desgranaran el minuciós relat d’un embaràs no esperat. Després del reconeixement de la multipremiada La plaga (2014), Ballús planteja a Staff Only la vivència d’una adolescent que viatja amb la seva família al Senegal —el pare és l’actor Sergi López— i que viu la contradictòria experiència de qualsevol turista occidental en un país africà.

L’inici de l’any coincideix sempre amb una data assenyalada: la recta final dels premis Gaudí, que en les dues últimes edicions estan reflectint l’ascens de les dones a les categories premium: millor pel·lícula, direcció, guió i producció executiva. “Sembla que la tendència s’està consolidant, ja que les peticions de subvencions als projectes en els dos últims anys estan a prop de la paritat”, apunta el director de l’ICEC, Francisco Vargas. Aquesta és la bona notícia del sector. La dolenta és que la producció catalana, si es mira la taquilla i el nombre d’espectadors en sales convencionals, està en valors molt baixos: el 2018, les pel·lícules de matriu catalana van representar el 4,9% de la taquilla total —5,2 milions d’un total de 107— i la mateixa proporció d’espectadors. “Si hagués de demanar als Reis un regal per al sector audiovisual català, demanaria més recursos en forma d’una nova taxa”, apunta Raimon Masllorens, president dels productors catalans (PROA).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >