Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Esterilitzadors d’animals

Avui predomina la idea que el millor gos és el que està capat, i no te'n donen cap de sencer encara que ofereixis garanties raonables que no muntaràs cap granja de cria

Una gossa esterilitzada, a la muntanya.
Una gossa esterilitzada, a la muntanya.

A una, fa molts anys, la vaig treure del carrer, però mai no he acollit (“adoptat” escriuen molts, endolcint) a cap gossa de gossera. I és que no m’agraden els animals esterilitzats per obligació, capritx o moda cultural. Avui predomina la idea que el millor gos és el que està capat, i no et donen cap de sencer encara que ofereixis garanties raonables que no muntaràs cap granja de cria o que mai no el deixaràs anar sol a cap. Però no està bé: els gossos perden caràcter i s’engreixen (els veus, lligats i apàtics, passejats pels carrers de Barcelona, quan es creuen amb el meu gos, un teckel sencer de pèl dur, i a l’instant entens què els han fet). La majoria dels defensors d’animals sostenen que com que aquests són éssers que es fan estimar cal protegir-los de la barbàrie humana. Sí, és clar, però llavors per què demanen l’esterilització massiva dels animals domèstics?

La política d’esterilització sistemàtica de mascotes en hàbitats urbans ja és universal i inqüestionable. Bé, fins avui: ara mateix estic escrivint en contra d’aquesta pràctica, aplicada compulsivament a gossos i a gats que han tingut la sort pèssima d’haver estat abandonats pels seus desconsiderats amos, d’haver-se perdut, o d’haver nascut al carrer. Puc comprendre que l’Ajuntament patrocini alimentar els coloms de carrer amb un pinso saturat de nicarbazina (un antiparasitari amb propietats anticonceptives que també es dona als pollastres de carn, a les granges). Però, al final de tot això, que jo hagi d’anar-me’n al camp per veure gossos sencers em sembla una calamitat. Algú ho havia de deixar escrit alguna vegada: a la ciutat, almenys, hauran de quedar alguns reductes d’integritat física animal, real i respectada, si realment ens hem de creure que fins i tot els animals tenen dret a ser protegits dels dogmes dels seus autoproclamats defensors.

Els partidaris de l’esterilització massiva i obligatòria diuen que els humans no podem extrapolar la nostra sensibilitat sexual a altres espècies, almenys, fora dels homínids i alguns cetacis. O que millora la salut dels afectats, els allarga la vida i redueix l’impuls de portar-se malament a causa de la testosterona en els mascles i elimina el (molest, suposen) zel de les femelles. Inquietant, ho sento: s’ha de poder debatre. Aquesta bona gent no té tota la raó.

Algú ho havia de deixar escrit alguna vegada: a la ciutat, almenys, hauran de quedar alguns reductes d’integritat física animal, real i respectada, si realment ens hem de creure que fins i tot els animals tenen dret a ser protegits dels dogmes dels seus autoproclamats defensors

Recentment, l’article 11.2 de la Llei 6/2018, de 26 de novembre, de protecció dels animals en la Comunitat Autònoma de La Rioja, ha fet un pas més (cap a on?) quan ha establert que “els gossos, gats i fures que siguin objecte de comercialització o cessió hauran de ser esterilitzats prèviament”. Temo, per ventura amb algun fonament, que aquesta disposició no hagi estat, també, esterilitzada, i que es reprodueixi en aquesta ciutat, si no és que ho fa a tot Catalunya, per bé que vull creure que el sentit comú subsistirà, a estones, en el zel electoral que s’apropa.

El més greu de tot això és el dogma en acció, l’apoteosi del prejudici en alguns defensors d’animals que s’atribueixen el doble dret de redactar i aplicar, ells tot sols, el catàleg de les regles de la correcció animal. N’hi hauria prou amb la seva afirmació que algú ha violat un precepte del codi perquè la seva paraula fos denúncia, acusació, prova, judici i condemna tot alhora. En això, l’exaltació d’alguns grups animalistes no és res més que el símptoma d’una patologia social i jurídica generalitzada en aquesta societat creixentment il·liberal: n’hi hauria prou amb una denúncia perquè centenars o milers de persones sortissin a manifestar-se per proclamar que creuen en la seva veritat, o perquè qui gosi negar-la —o tan sols demani la suspensió del judici fins que els fets denunciats es provin— sigui immediatament cobert d’ignomínia.

Però no tenen raó. I no la tenen, primer, perquè la denúncia d’una violació d’aquest o d’aquell altre codi mai hauria d’equivaler al judici imparcial a què tots tenim dret. I, segon, perquè el codi mateix pot estar farcit de preceptes discutibles, opinables, o simplement estúpids, és a dir, i com a mostra, l’exemple polèmic de la castració forçosa de gossos i gats, la possessió de la veritat no és gairebé mai la conseqüència inevitable de la fe en la bondat de la norma que es diu infringida. Si vostè creu que no pot tenir una gossa pastora si abans no l’ha sotmès a una ovariectomia, pensi-s’ho dues vegades abans d’adquirir-la. No serà una reflexió estèril.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ