El bufó treu els draps bruts

“Els poderosos no maten els seus bufons”, tranquil·litzava Calpúrnia a Claudi durant el terrible imperi de Calígula a la cèlebre novel·la de Robert Graves Jo, Claudi. El bufó, de fet, és un personatge que sempre ha tingut la virtut i el permís de criticar: “Té la capacitat d’emmascarar missatges polítics i socials rere una fingida innocència”, explica Felipe Cabezas, que torna a la Sala Fènix, a Barcelona, amb El bufón del Rey Lear (fins al 27 de gener), una obra en la qual aquest creador i actor xilè establert al Raval dona protagonisme al bufó de l’obra de Shakespeare per treure els draps bruts d’aquella societat. I d’aquesta.

L’obra és “tècnicament” un monòleg però en realitat no ho és: ell està sol en escena en tot moment, però això no impedeix que l’obra esdevingui una autèntica desfilada de personatges en una funció gairebé coral. Cabezas ha fet una versió absolutament lliure on hi posa bona part del seu bagatge: l’atmosfera de la commedia dell’arte, que ha quedat impregnada en la creació de l’autor. Les màscares agafen molt de protagonisme, l’humor posa en evidència una crítica social despietada, el teatre gestual adquireix “veu” pròpia… La personalitat arlequinada del bufó, les màscares del Rei Lear i de les germanes (Goneril, Regan i Cordèlia), d’allò més grotesc... Tot està al servei d’una sàtira ferotge, irònica i clara de la situació actual que viu Catalunya.

El bufón del Rey Lear, de fet, es va estrenar a la Fènix poc després del referèndum de l’1 d’octubre i en aquesta reposició l’autor no ha canviat res. “Crec que la lectura actual que demana l’espectacle no ha perdut vigència, atès que la figura del monarca, ara mateix, continua sent, sense cap mena de dubte, la principal protagonista”, diu Cabezas. “Hi ha frases que l’any passat no tenien gaire importància, i aquest any, en canvi, han cobrat rellevància sense que jo hagi fet res en particular, simplement la balança es desequilibra ara amb altres passatges de l’obra. Crec que el vessant feixista del meu Rei Lear es destaca més aquest any: una amiga, en veure l’obra, ha dit que amb l’auge de la dreta, resulta encara més actual. Tot això és interessantíssim per a mi com a autor. No hi ha hagut necessitat d’actualitzar res, cosa que em tindria esclau del dia a dia. Passa a ser ‘atemporal dels nostres temps’, per dir-ho d’alguna manera”.

L’obra no deixa de ser en cap moment el discurs d’un bufó. Per això, l’humor no abandona l’escenari. “És el més efectiu instrument de crítica social”, diu l’autor. “A partir de l’humor pots desmuntar les defenses del mateix objecte de crítica i destruir la imatge de l’oponent. És el gran llegat dels bufons de la cultura: la sàtira, en la qual es pot criticar tot utilitzant la paròdia, la burla, el sarcasme… i sortir guanyador de la batalla! Aquí tenim el Polònia, per exemple, però en l’àmbit universal jo m’identifico més amb Dario Fo”.

Igual que el seu referent premi Nobel, Cabezas teixeix, amb el seu segell crític, irònic i actual, una realitat paral·lela en l’obra que li permet denunciar obertament la situació que viu el teatre alternatiu en l’actualitat: quan el bufó es desmaquilla, al mig de l’escenari, davant d’un clàssic mirall de camerino, deixa de ser el personatge i passa a ser ell mateix, el pare de família, l’actor, el productor, el gestor cultural que lluita contra les administracions, fredes, implacables, que venen molt cares les subvencions.