Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El bloqueig de Catalunya

Ara com ara, després d’Artur Mas i Puigdemont, Quim Torra ha empitjorat encara més l’atròfia de les institucions de la Catalunya autònoma

Torra i Puigdemont a Berlín, el passat maig.
Torra i Puigdemont a Berlín, el passat maig.

ERC intenta tornar dissimuladament a les maneres pujolistes del “peix al cove” després que els ha rebutjat com a pecat autonomista i com a obstacle retrògrad en la marxa —més llarga que curta— cap a la república catalana independent. Amb un catàleg nou de submissions, el “peix al cove” que va ser la raó existencial del pujolisme va reaparèixer amb les transaccions corresponents que, malgrat tants desplegaments de fumisteria, han estat el subtext del Consell de Ministres a Barcelona i la votació sobre els Pressupostos al Congrés dels Diputats. Que torni aquell mercadeig pot semblar un apaivagament de les aigües regirades, però també es pot interpretar com un estancament regressiu i transgressor, en un moment en què caldrien noves dosis d’imaginació institucional —generacional, interactiva— en la vida política de Catalunya, esquerdada pel desacatament i la falta de lideratges socials, desconcertada per deslleialtats. Això és el que representa, tot i que, aparentment, contrasta amb la ruptura retòrica, un rebrot camuflat de pujolisme com a component arterioescleròsic del sistema de gots comunicants entre Catalunya, l’Estat i la dinàmica economicoempresarial.

Si fos així, després de les febres de l’independentisme estaríem allà mateix, en un procés que és digestiu i gens èpic. Però per pensar de tal manera cal creure en la fiabilitat estratègica d’ERC, la qual cosa és una ingenuïtat arriscada o una manca flagrant de sentit comú històric. Preguntin-li-ho a Josep Tarradellas. Tan revelador respecte a la irrupció de les armilles grogues a França, el vell assaig d’Alain Peyrefitte (1976) sobre el desgrat periòdic francès —traduït com “El mal llatí”— sosté que la memòria conscient de cada poble és de cada vegada més curta. Es pot aplicar a Catalunya, per bé que la veneració tergiversada de tombants històrics com el 1714 pretenguin el contrari. La política de memòria curta predomina i ho demostra que es parli més del mite d’una Catalunya medieval dotada de sobirania moderna que del significat del tarradellisme. Passa el mateix amb una readaptació tosca de la tàctica del “peix al cove” sense tenir en compte les filigranes parlamentàries de Cambó o la connexió inextingible entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Per anomenar-ho d’alguna manera, per a les ments pensants de l’establishment secessionista és prioritari legitimar la ubicació fora de les opcions de la llei que els marges amplis que van quedar traçats el 1978.

I al final d’aquest trajecte de rupturisme triomfant, el que els hereus del pujolisme albiren com el més petit dels mals és un retorn al soc pujolista, un retorn arcaic perquè prescindeix d’evidències tan heterogènies com la solidesa constitucional o la desintermediació, les noves tensions europees o el desconcert d’identitats en un món enganxat al telèfon intel·ligent. Una aclimatació política d’ERC pot imitar els efectes d’una cambra descompressora però no deixarà de ser un moviment improvisat, sense cap credibilitat ni cap horitzó, sinó més aviat amb una sobrecàrrega de caducitat. Que Oriol Junqueras ho intenti té sentit: el que sorprèn és que hi hagi nuclis econòmics, nostàlgics i propers a un postcatalanisme de transacció, que s’ho creuen.

Com tants adolescents japonesos, Puigdemont en el seu Waterloo i Torra en la seva bombolla de la Generalitat pateixen la síndrome del hikikomori

Ni els ensurts borsaris ni el procés polític de la Unió Europea interessen a la insòlita amalgama de do ut des i desacatament en potència que tots els dies deixa passar oportunitats per una Catalunya ara com ara inquieta i desconcertada. Decreix la mobilització independentista i els seus residus practiquen un radicalisme que és del tot aliè a les formes del catalanisme històric. També ho és ERC, deslleial en la proclamació de la Segona República, l’octubre del 1934 i en els moments més paroxístics del que es coneix com a procés.

Com tants adolescents japonesos, Puigdemont en el seu Waterloo i Torra en la seva bombolla de la Generalitat pateixen la síndrome del hikikomori. No estudien ni treballen, reclosos en les seves estades i en connexió permanent amb la irrealitat d’un videojoc les conseqüències del qual afecten la convivència de la ciutadania de Catalunya. Mentrestant, el tren de la política improvisada i sectària d’ERC circula per un paisatge caracteritzat per la superficialitat i la inconsistència de les velles elits de poder. Qui les substituirà? Ara com ara, després d’Artur Mas i Puigdemont, Quim Torra ha empitjorat encara més l’atròfia de les institucions de la Catalunya autònoma, des de la paràlisi administrativa al neguit intern dels Mossos d’Esquadra. Tot això porta a extrems de desconfiança. Catalunya és una societat bloquejada

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ