Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

2018, les vies d’emancipació i la deriva autoritària

Ara que l'extrema dreta intenta a la primavera l'assalt a les institucions europees, on és l'esquerra?

Manifestació feminista del 8 de març a Barcelona.
Manifestació feminista del 8 de març a Barcelona.

En el ritual de balanç de l'any que s'acaba, més enllà de les afliccions hispàniques, destaca la data del 8 de març, en què una mobilització històrica per la igualtat va fer visible al carrer que el feminisme —cada vegada més lluny dels marges en què se'l va voler aïllar— és avui el principal subjecte emancipador que hi ha a l'escena política i social. Ho descriu l'antropòloga Veronique Nahoum-Grappe: “El relat va néixer del jo solitari, s'ha mogut cap al jo també i ella també, per acabar dibuixant un nosaltres poderós”. El camí serà llarg i les resistències, moltes. La defensa del poder patriarcal no és aliena al creixement de l'extrema dreta a Europa. Si un moviment subversiu és el que va directament contra les estructures de poder vigent, el feminisme ho és perquè afecta els seus fonaments seculars. I si un moviment emancipador és el que pretén ampliar els espais d'autonomia i llibertat de les persones, el feminisme és avui el principal factor de canvi que hi ha a l'escena. I, com diu Sara Belbel, “no només cal mirar el patriarcat, sinó també el neoliberalisme polític”, en un moment en què domina “la pedagogia de la crueltat”.

Seguint en una perspectiva global, l'any també assenyala alguns avanços en la presa de consciència dels límits ecològics del planeta, és a dir, de les nostres vides. La ciència fa sentir cada vegada més la seva veu d'alarma davant la insensibilitat dels poderosos. Com diu Antxon Olabe, s'ha perdut “el sentit de connexió amb la natura” i costarà retrobar-lo. I la consciència ecològica no és fàcil de construir en un subjecte contingent pel qual el món s'acaba en el moment en què ell deixa de percebre'l. “El temps de la desmesura —escriu Olabe—, l'hibris dels grecs, ha finalitzat” i, no obstant això, “les economies modernes es desenvolupen sobre l'assumpció implícita que el medi natural és un proveïdor gairebé infinit de recursos naturals”. El rei de la creació —com el patriarca— es resisteix a no ser-ho. L'ecologia és l'altre moviment emancipador d'aquest temps. Una altra porta al futur, contra l'absolut del creixement econòmic descontrolat i sense redistribució.

El mapa geopolític s’està configurant amb el món anglosaxó a la lluna, atrapat en el laberint dels nacionals, primer

Mentrestant, el malestar creix al carrer: rebuig a uns governants que han perdut de vista la vida quotidiana dels ciutadans, i esgotament per la impotència de la política davant d'una economia que deixa sense expectatives enormes sectors de la població. La fronda es tradueix en accions de protesta sense projecte ni lideratge, i això obre una subhasta per capitalitzar-les, en la qual de moment guanya terreny l'extrema de dreta. La hieràtica cort dels tecnòcrates de Brussel·les, amb el control del dèficit com a ideologia insuperable del nostre temps, no entén de persones, i els líders polítics nacionals trampegen la situació cada vegada amb més dificultats, condemnats a ser efímers, incapaços de donar reconeixement i sentit a la ciutadania. I el destí de les revoltes es fa incert, l'any en què l'extrema dreta deixa de parlar de sortir d'Europa, per intentar a la primavera l'assalt a les institucions europees. On és l'esquerra?

D'altra banda, és molt possible que amb el temps l'any 2018 es recordi com el de la decadència del món anglosaxó. No vull fer categoria d'una anècdota, però el cas aeroportuari que va viure Gatwick per uns drons que ni tan sols se sap si han existit, sense que el Govern hagi estat capaç de donar una sola explicació, és una nova fita del desconcert britànic, que confirma el que ens demostra cada dia el penós espectacle del Brexit: la crisi d'autoritat que viu la democràcia més antiga del món. Des que David Cameron va perdre el control de la nau, ni la seva successora, Theresa May, ni l'oposició han estat capaces d'estabilitzar-la. Si Gran Bretanya roman encallada, cada vegada operen més fora de control els Estats Units, on el caprici ha reemplaçat l'autoritat. I sense autoritat, com a tot Occident, es van construint les passarel·les que condueixen a l'autoritarisme postdemocràtic. El mapa geopolític del futur s'està configurant amb el món anglosaxó a la lluna, atrapat en el laberint dels nacionals, primer. I això sí que és notícia. Potser no som conscients que pot ser que acabi sent la notícia de l'any.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >