Selecciona Edició
Connecta’t

Retrat de l’agressor sexual d’una dona desconeguda

Un informe oficial revela que el 17% dels atacants havien comès una altra agressió l’any anterior i el 32% tenia antecedents policials

Concentració contra La Manada.
Concentració contra La Manada.

“Espanya està entre els països més segurs del món i entre els països que tenen xifres més baixes de delinqüència sexual a Europa”, afirma la criminòloga Andrea Giménez-Salinas. I no és una opinió. Durant tres anys, el seu equip ha revisat de manera sistemàtica 342 atestats policials i ha recollit dades de les 6.600 denúncies d’agressions sexuals sense relació prèvia entre l’autor i la víctima que va rebre el Ministeri de l’Interior entre el 2009 i el 2013. El resultat és l’informe més important que s’ha realitzat fins avui sobre un dels problemes que més alarma social generen.

Les seves conclusions permeten dibuixar un perfil dels autors. Són homes joves, d’entre 18 i 35 anys en el 57% dels casos, i de nacionalitat espanyola (52%) o procedents de l’Amèrica del Sud (15%), del Magreb (11%) o d’Europa de l’Est (10%). Després d’Espanya, els països d’origen més habituals dels agressors són Equador, el Marroc i Romania. El 32% dels assaltants tenia antecedents policials. I el 17% ja havia comès almenys una altra agressió sexual l’any anterior. En la meitat dels assalts, l’agressor no havia caminat ni un quilòmetre des de casa seva per cometre el delicte.

A Espanya no existeix una base de dades específica de delictes sexuals, lamenten els autors

“Aquestes agressions, especialment les que acaben amb conseqüències greus per a les víctimes, són situacions excepcionals, per bé que molt greus i alarmants”, tranquil·litza Giménez-Salinas, presidenta de la Fundació per a la Investigació Aplicada en Delinqüència i Seguretat, a Madrid. El seu informe situa el problema en el context internacional i cita enquestes realitzades a tot el món. Una de cada 1.000 dones a Espanya afirma que ha patit algun tipus de delicte sexual durant els cinc anys previs, inclosos des de tocaments fins als casos extrems de violacions. La taxa espanyola es multiplica per dos a Portugal, per tres a França, per quatre a Alemanya, per cinc a Dinamarca, per sis als Països Baixos, per vuit al Canadà, per nou a Suïssa, per 13 a Suècia i per 14 als EUA.

Las tragèdies absolutes, com els assassinats de Laura Luelmo o Diana Quer, són “molt infreqüents”, subratlla Meritxell Pérez, coautora de l’estudi. “Pot ser que en tot un any no hi hagi cap cas d’agressió sexual amb homicidi a Espanya”, apunta Pérez, professora de Criminologia a la Universitat Pontifícia Comillas. El primer informe nacional sobre l’homicidi a Espanya va constatar, fa uns dies, que en gairebé el 0,45% dels assassinats hi ha, a més, una agressió sexual.

L’informe nou del Ministeri de l’Interior també traça un perfil de les víctimes: dones joves, d’entre 18 i 35 anys en el 61% dels casos, i amb nacionalitat espanyola (66%) o procedents de l’Amèrica del Sud (12%), Europa central (9%) o Europa de l’Est (6%). El 61% va patir l’agressió de nit. I en el 29% dels casos es va consumar algun tipus de penetració. La presentació de l’estudi, prevista per al 5 de juny passat, es va cancel·lar després de la moció de censura que va tombar el Govern de Mariano Rajoy i el document es va quedar en un calaix. Interior acaba de penjar-lo al seu web.

La criminòloga Andrea Giménez-Salines, coordinadora de l'informe.
La criminòloga Andrea Giménez-Salines, coordinadora de l'informe.

Els agressors sexuals amb víctima desconeguda són un desafiament per a les forces de seguretat. Només s’aclareixen el 51% dels casos, davant del 71% en el conjunt de delictes sexuals. Els autors de l’informe suggereixen mesures polítiques. A Espanya, assenyalen, no hi ha una base específica de dades de delictes sexuals. L’equip de Giménez-Salinas exigeix crear-ne una —compartida amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil— i incloure-hi les coordenades GPS de tots els llocs on es cometen aquests delictes per “detectar possibles llocs de concentració de víctimes vulnerables”. A més, els autors proposen recollir més informació sobre els agressors en el futur, com ara el seu nivell d’estudis o possibles trastorns mentals.

“La mostra aconseguida en aquesta investigació és molt rellevant i suficient per descriure el fenomen a nivell nacional”, sosté l’informe, en el qual han participat experts de la Universitat Autònoma de Madrid, de la Universitat del País Basc i de la Universitat de Barcelona, a més del psicòleg José Luis González, el cap d’àrea del Gabinet de Coordinació i Estudis de la Secretaria d’Estat de Seguretat.

“Pot ser que en tot un any no hi hagi cap cas d'agressió sexual amb homicidi a Espanya”, apunta la criminòloga Meritxell Pérez

Els resultats de l’estudi mostren tres tipus “clarament diferents” d’agressions sexuals. En el primer perfil, l’autor selecciona la seva víctima en la via pública al capvespre i exerceix violència psicològica o física per forçar-la, però sense fer servir armes. “El comportament sexual no se salda amb una consumació, sinó que la víctima normalment sol fugir o cridar per demanar ajuda”, detalla l’informe.

El segon perfil es correspon amb homes que detecten dones soles en zones d’oci i sota els efectes de l’alcohol o de les drogues. “L’autor, a través d’enganys, es trasllada amb la víctima a un domicili o espai tancat i llavors es produeix l’agressió, normalment, a través de penetració vaginal”, explica el document. En aquest tipus d’agressió, el 77% dels autors són estrangers.

El tercer perfil, finalment, es localitza en entorns rurals, amb agressors que seleccionen les seves víctimes entre les dones que exerceixen la prostitució. Gairebé el 8% del total de víctimes eren prostitutes, segons l’informe. I aquest percentatge arriba al 16% en les agressions sexuals en grup, caracteritzades també per una presència més elevada d’autors estrangers (el 69%).

Meritxell Pérez recorda que “en el 80% dels casos d’agressió sexual, l’agressor és algú conegut”, un amic o un familiar. L’informe nou se centra en aquest altre 20% sense relació prèvia entre l’autor i la víctima. “Cal tenir molta força perquè et violin en un parc i anar a denunciar-ho. El primer que fas és anar a casa teva a dutxar-te i es poden perdre proves”, afirma. Arran de diferents enquestes, es calcula que el 70% de les víctimes no presenta cap denúncia, sobretot en casos de tocaments.

Giménez-Salinas fa una crida a anar a comissaria sense dubtar-ho: “Cal alertar aquestes dones que, si no es denuncia, la policia i els recursos públics existents no poden fer res per protegir-les i es queden en una situació de vulnerabilitat, a ser víctimes de nou”.

La marginalitat, no la immigració

El 2012, el 12% de la població espanyola tenia nacionalitat estrangera. Però el percentatge d’agressors sexuals nascuts fora d’Espanya arriba al 48%. L’estudi no aborda hipòtesis explicatives, però la criminòloga Andrea Giménez-Salinas remet als treballs d’Elisa García Espanya, directora de l’Observatori Criminològic del Sistema Penal davant la Immigració. Aquest organisme defensa que la delinqüència i la immigració són dos fenòmens sense relació. “Durant el temps que la població immigrant ha crescut considerablement a Espanya, la delinqüència ha experimentat un descens lleu”, argumenta l’observatori. “Les condicions socioeconòmiques, concretament la desocupació, són una variable que explica més bé la procedència estrangera de la delinqüència”, afegeix. “S’ha constatat que a Espanya, en la majoria de casos, l’element comú en la població estrangera detectada com a delinqüent és la situació administrativa d’il·legalitat i que, en el cas dels immigrants, una gran majoria està en situacions o contextos de marginació”, reflexionava García Espanya el 2014 en un article.

Respecte a l’informe del Ministeri de l’Interior, García Espanya assenyala que un “control més gran sobre aquest tipus de població” podria estar magnificant la realitat. La criminòloga, de la Universitat de Màlaga, reflexiona sobre la hipòtesi de l’augment del masclisme existent als països d’origen. “Això és una explicació no del tot convincent, perquè caldria mesurar el masclisme als diferents països i comprovar si són Equador, el Marroc i Romania els més masclistes en aquest sentit, i no uns altres”, raona. “En molts països llatinoamericans, els abusos i les agressions sexuals, per bé que són delictes, estan més tolerats socialment, i la comunitat fa més els ulls grossos. Aquesta hipòtesi presenta també limitacions, ja que la tolerància social a aquests comportaments caldria mesurar-la entre els diferents països i cuinar les dades existents a Espanya per veure si això explica que Equador, el Marroc i Romania siguin les procedències amb un percentatge més alt de delinqüència sexual”, insisteix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >