Selecciona Edició
Connecta’t

Tsugite

Construir una crònica és com la tècnica dels vells mestres japonesos que aixequen estructures sense claus

El periodista Ramon Besa, a la redacció d'EL PAÍS de Barcelona.
El periodista Ramon Besa, a la redacció d'EL PAÍS de Barcelona.

“Això no se li fa a un vellet”, va dir ja en la seva última solitud García Márquez després d’acabar La fiesta del chivo, del seu gran amic Vargas Llosa. S’atansa l’anècdota a la memòria 22 minuts després del desenllaç del Barça-Celta, quan la crònica de Ramon Besa surt gràcil i sòlida del seu portàtil cap a la redacció i la xarxa. En el nou lliurament d’aquest desfullar el Leviatan hobbesià (la vida és solitària, pobra, desagradable, salvatge i curta; sense distinció entre justícia i injustícia, la guerra de tots contra tots), durant aquest pelegrinatge de ronin del periodisme, apareix la idea de la crònica de la crònica, a veure si els déus, via osmosi, extravien alguna espurna del foc sagrat.

En la redacció deserta de les nou del matí, dotze hores abans, ha començat el ritual. Lectura. Primer, la premsa esportiva; després, la generalista; sempre el mateix ordre de les capçaleres. “La meva alfabetització ha passat pels diaris”, admet qui es va criar en un poble de 400 habitants, netejant conilleres i corral abans d’anar a escola, esperant la premsa que portava l’autobús de línia, desconeixedor del mar fins als 18 anys, les visites esporàdiques a Barcelona com qui albira Nova York.

Les mans i el cap van àgils, entrenats de gairebé 30 anys, davant d’una taula carregada, cartesiana: la carpeta que forma la doble pàgina dels dilluns amb les estadístiques de la Lliga ja acull un full amb idees sobre el partit recollides durant la setmana, liofilització d’un doble procés que comença en una petita Moleskine de tapa dura, com els apunts al natural de Josep Pla quan, com a exercici d’estil, descrivia com trencaven les onades. D’aquí, alguns passaran, ja a ploma, a una de mitjana, on muten gairebé en aforismes professionals. La carpeta creixerà amb xifres i informacions de la lectura matinera, mentre brollen dues piles de retalls: esportius i d’informació general. Els primers es llegiran abans del migdia. Un repàs a la premsa digital gallega tanca el procés.

Amb els dits tacats de tinta de diari, toca fer balanç: cert empipament per un reportatge previst sobre hoquei patins i enviar piulades a Valverde i Iniesta per comentar l’actualitat culer. “Sempre agafo els diaris amb por: em molesta el menyspreu que s’ha instal·lat en l’ofici per allò que fa la competència”, diu una mica més alleugerit que fa una hora i mitja: “Jo haig de visualitzar el partit, igual que un entrenador o un jugador”. Ja ha ensumat alguna cosa. “Per anar amb les mans a les butxaques s’ha de ser molt bo; jo necessito la seguretat de tenir una idea al cap i després veure si el partit la confirma o no”. El porter té por del penal; el periodista, de la pàgina (o la ment) en blanc. “Hi ha dos tipus de cròniques: unes són les descriptives, i per a aquestes has de ser un Pla, un Julio Camba, un Joaquín Vidal, que m’agradaven molt, però no tots ho som; després hi ha les conceptuals i per a aquestes t’has de saber el partit”.

Acostuma a anar amb metro a l’estadi, una hora i mitja abans de l’inici, per veure l’ambient, que ratifica prenent alguna cosa a la travessera de les Corts. La litúrgia comporta una indumentària (“no es pot escriure tenint fred o calor: llavors només penses en això”), salutacions a treballadors del club (“costa guanyar-te’ls, però aporten detalls valuosos si no traeixes; la directiva ho sap i els fa rotar per evitar confiances”) i una cerveseta sense alcohol a la tribuna de premsa, ja davant de l’ordinador i les anotacions. “Ens té terroritzats: comença a treure papers i a anotar coses…”, comenta Rafael Tapounet, brillant sènior de la informació política i cultural a El Periódico, ara sofert rookie de l’esportiva: periodisme flexible, en diuen.

M’assec entre tots dos per doblar probabilitats de guspires. Duen un pinganillo per a la ràdio (en partits tipus Barça-Madrid, Besa es posa música clàssica per aïllar-se) i 20 minuts abans de començar ja prenen notes: el rookie, en Word; el veterà, en paper quadriculat (no serveix cap més), dues columnes: una hi diu “conceptes”; l’altra, “ocasions”. “Tu no fas res per al dia?”, llança Tapounet; li respon la meva entresuada pal·lidesa: encara avui deixo xop de suor el pijama amb els malsons de les meves cròniques de l’Europa o del Handbol Gràcia per a la revista del barri, que em feien patir de valent, i això que era quinzenal. “El que és mortal és la Champions, amb tancaments del diari en paper que només et deixen 15 minuts per enviar la crònica”, em diu llegint-me els temors.

Per dissimular, em disposo a prendre notes i em descobreixo com en els exàmens de Matemàtiques de BUP: amb la mà tapant la boca i fent llambregades com qui no vol la cosa per sobre de l’espatlla. Miro i m’hi fixo molt, però, com els mussols, no veig ni se m’acut res: serviria que hi ha un anunci lluminós que ven, només avui, samarretes de la cinquena bota d’or de Messi, únic de l’escalfament que ha clavat els dos xuts entre els tres pals a Ter Stegen? “Un dels problemes persistents del periodista esportiu és trobar un punt de vista nou”, alertava el gran George Plimpton, que es ficava de porter d’hoquei sobre gel o sota les graderies d’una prova olímpica de natació.

Mentre sospeso si amb tot això podria arrencar la meva crònica, el partit fa quatre minuts que ha començat i Besa ja emplena el caseller conceptes. Sembla que Rakitic i Arturo Vidal han intercanviat posicions (jo segueixo en mode mussol) i, cinc després, ja descriu en Word el gol de Dembélé després de l’enèsima associació Messi-Alba. Aprofita tots els temps morts (serveis de córner, fores de banda, lesions…) per fer anar les tecles, consultar papers o prendre notes; no mira el partit i, en canvi, no hi ha res que li passi per alt. “Tampoc està passant res; a més, l’enrenou de l’estadi m’avisa: és l’avantatge de no fer la crònica des de la tele de la redacció, ara tan de moda, on veus el que vol el realitzador: aquí esculls tu què o qui mires”.

Quan l’oli del bar anuncia, sobre el minut 36, els preparatius per pal·liar la fam de la mitja part, Besa ja té més d’un terç de crònica, també l’arrencada: en realitat, són paràgrafs autònoms que, miraculosament (un canvi a l’inici; una referència al mig; una idea que puja o baixa…), es van travant, com si es passés a càmera ràpida la feina que fa un cuc de seda filant el capoll, un patchword virtuós; les puntades es fan amb els fils de les columnes conceptes i ocasions, ratllats a mesura que es fan servir. Sembla senzill, tot i que el ball de la cama dreta i el fregament de mans delatin tensió interior.

Tot flueix fins al minut 12 de la segona part: el cursor vola a l’inici, que canvia radicalment: “El Barça ja fa cara de líder. No és un campionat poètic”. Quatre minuts després, ja és un altre: “El fenomen del Barça es diu avui Jordi Alba…”. D’on surten aquestes idees? Per què, de sobte, es canvia? Quan sona el xiulet final, amb prou feines queden 20 línies. Besa escriu sobre la maqueta digital de la pàgina. Acaricia els paràgrafs per esgarrapar un espai que permeti arrodonir l’inici i reblar un final, sant i senya de tot text periodístic digne d’aquest nom, que incorporarà un altre dels conceptes matinals: el debat sobre l’ús del planter. El paràgraf del campionat sense poesia va caient, fins que acaba desapareixent.

Enviada la crònica, un retoc d’urgència per a l’arrencada: “No troben antídot per a un futbolista curiosament tan previsible i insuls com el mateix Barça. Un excel·lent jugador d’equip convertit en l’heroi d’un Barça desfigurat”. En quatre línies, un partit. I en global, exercici de pur tsugite, tècnica de vells mestres fusters japonesos, que aixequen estructures sense cap clau, només a partir de delicats assemblatges. “He intentat vestir una crònica circular al voltant d’Alba”, simplificarà després, abans que un pugui arrencar-li quatre consells: “Tria primer un esport minoritari, que t’ensenyarà a crear una agenda, fer contactes i dominar un llenguatge que et permetrà abordar després una disciplina més gran; entrena’t descrivint una jugada o una acció en tot just tres paràgrafs; intenta construir una història circular i llegeix molt per agafar vocabulari: els esports permeten anar més enllà en el llenguatge que no pas l’economia o la política”.

Després de 12 hores a l’ombra d’un dels últims grans cronistes esportius temo convertir-me en personatge conradià, nàufrag en cultura ignota i recriminant-me falta de valentia. Diuen que no existeixen mals temes ni temps insuficient, sinó mals periodistes. Però hi ha coses que no haurien de fer-se als vellets

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >