Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Magnífic i modest Pi de la Serra

Excepcional concert al Museu de la Música, que exposa la col·lecció de guitarres del poeta i intèrpret

Concert de Quico Pi de la Serra al Museu de la Música.
Concert de Quico Pi de la Serra al Museu de la Música.

Fa quatre dècades llargues que estimo les cançons i el bon fer de Quico Pi de la Serra, la seva imaginació inquieta, els autoretrats austers, la dolça mala llet i la seva poesia enorme. Sempre m'acompanya, no m'ha decebut mai. Acostuma a estar temps sense gravar ni actuar, el país és petit i el talent és molt, hi falta espai, més per a un artista que ha fet vot de modèstia. Guitarrista, lletrista, compositor i intèrpret musical, la veu del Quico no és menys excel·lent. Com els bons cantautors, l'ha anat modulant fins a aconseguir que sigui ella, la veu, la que marqui el so, al ritme i al son dels versos del seu amo, aquestes cançons tan dotades, parelles de les de Georges Brassens i Léo Ferré, als quals cito no només perquè siguin els seus referents i mestres sinó per posar-lo al costat dels grans músics d'aquesta singular família de poetes de la guitarra i de l'escenari, per on entren també Chico Buarque i Caetano Veloso.

M'agrada també bojament quan actua i grava amb Maria del Mar Bonet, els uneix un feeling magnètic (que no s’acostuma a donar en la cançó). No sé si podré veure'ls a l’Alguer el 25 d'abril, al programa del festival Barnasants que hi commemorarà l'aniversari de l'alliberament d’Itàlia del feixisme, però espero veure’l a Sants al concert Tren Seeger, en memòria i homenatge al cantautor nord-americà de qui aquest any que ve es complirà el centenari. Com veuen, Francesc Pi de la Serra continua al peu del canó.

Tot això per explicar-vos que aquest diumenge 16, al Museu de la Música barceloní, aquest home va fer un concert extraordinari, de gran vitalitat i mestratge. Nascut el 1942, a l’edat que té l'art que el mena està en el seu apogeu. Prim i flexible, va ser primer curiós veure’l actuar davant un orgue gòtic de proporcions igualment gòtiques i va ser, de seguit, un gust i una alegria. L’acompanyaven dos dels seus millors camarades dels últims temps, bastant més joves: Amadeu Casas, que estrenava una guitarra el nom de la qual no puc recordar que el tenia emocionadíssim, i les harmòniques que Joan Pau Cumellas toca com els àngels més ben entrenats. Un concert de migdia, una programació que va en augment, no només als auditoris veterans sinó també a sales teatrals com ara el Maldà. Un concert més dels que programa el Museu de la Música, que dirigeix amb punteria i encert Jaume Ayats, músic, etnomusicòleg i estudiós acadèmic.

Un concert que no es va fer perquè sí en un museu. El Quico tocava i cantava amb el seu combo molt a prop de l'exposició que el Museu de la Música dedica a les seves guitarres. Pi de la Serra no és un col·leccionista sense més sinó un intèrpret musical enamorat del seu instrument, de les varietats adoptades al llarg dels segles i de les que adopta avui en aquest continent i en els altres, amb especial dedicació a les terres americanes, a les quals acostuma a cantar. Es notava que el concert era en un museu perquè estaves davant d’instrumental musical històric –el gran orgue, repeteixo— i apuntaven pels costats diapositives de segles passats, però a dreta llei era més eloqüent del lloc el fet que els tres músics vestissin amb elegància, americanes i corbates pensades per a l'ocasió, de ben segur. Una altra bona raó més per assistir al concert, la roba com a respecte i saber estar.

El Quico va acabar els bisos, sense americana, amb l’esplèndida “La cultura”, del disc QuicoLabora, una cançó del 2011 que se les sap totes i no deixa ni un cap per lligar. Els cito algunes estrofes: “La cultura rima bé amb literatura, / amb amargura, cura i aventura, / amb pura cara dura i amb censura, / amb futura obertura i dictadura. // (…) Amb conjura, cura i musculatura, / candidatura i caricatura, / amb cintura i amb magistratura, / amb criatura, usura i confitura, / amb mesura, amb mesura. // Cultura és una paraula delicada, / tan perillosa com la dinamita, / generalment en manca més que en sobra, / generalment tothom en necessita.” No deixa cap cap sense lligar, fins a anar acabant i dir: “Més tard direu que soc contradictori / Què vull dir amb això? Vostè mateix. / Jo em faig la meva cuina i si li agrada / si vol venir a menjar, el convidaré / Jo em faig la meva cuina i si tens gana / i m'ho demanes bé, te’n donaré. // En fi, per un preu que crec raonable / podràs mastegar un Sol / podràs mastegar un Sol / podràs mastegar un Sol, La, Si, Do, Re.” A ritme de blues, del blues més negre i més bell. Bon 2019, Quico. Bon 2019.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >