Selecciona Edició
Connecta’t

Govern central i Generalitat desbloquegen la negociació dels Pressupostos

L'Executiu espanyol considera que el seu “projecte no ha pagat cap cost”

Pedro Sánchez i Quim Torra, dijous a Barcelona.
Pedro Sánchez i Quim Torra, dijous a Barcelona.

Després de l’agonia que limitava la tragèdia, l’alleujament i el reflux de la tensió. Les jornades catalanes del Govern, dijous passat i divendres, no han il·luminat ni grans acords ni compromisos irreversibles de lleialtat per part de l’independentisme. Però tant l’Executiu central com el Govern de la Generalitat creuen que s’ha desbloquejat el camí per negociar el pressupost espanyol. Atenció: per negociar-lo, sortejant les esmenes a la totalitat, no per donar-lo ja per bo. El Govern considera que el seu “projecte no ha pagat cap cost”.

“Crec que sí que està desbloquejat el camí a la negociació, i és que el Pressupost és prou substanciós com perquè a la Generalitat li interessi vendre’l”. Així va avaluar ahir per a EL PAÍS la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet, el resultat de l’aterratge del Govern a Barcelona.

Amb un focus més general que l’estrictament pressupostari, el vicepresident i conseller d’Economia del Govern, Pere Aragonès, va concloure, en aquest diari, que “si fins ara les portes estaven tancades i ara encara no estan obertes, la veritat és que seguim apostant per la via del diàleg i creiem que ara, com a mínim, hem trobat les claus per obrir-la”.

La clau és que s’ha avançat a “superar les esmenes a la totalitat”, concreten fonts de la Moncloa. Estan “posades les bases per sortejar-les”. “Almenys hem superat l’escull de les esmenes”, van concloure. Per insistència triplicada. Tot i que arruguen el nas al llarg termini: “seria inesperat treure endavant el Pressupost, però la nostra vocació per fer-ho continua sent clara”.

Ni els presidents ni les dues reduïdes delegacions de tots dos executius van arribar dijous a acords detallats. Hi va haver una tensió densa en la redacció del comunicat conjunt, que cada part llegeix amb les seves ulleres. I en la selecció d’assistents: Sánchez es va negar al fet que assistissin els titulars de Justícia per no donar pàbul al fet que si es tractava l’assumpte dels presos del procés, per ser competència judicial. Però per al balanç final, potser el més important és que ambdues ribes emeten, encara que molt fràgilment, en la mateixa longitud d’ona. Amb frases a mig acabar, enteses implícites i gestos de vegades ambivalents. Però la conclusió convergeix.

En realitat, la vigília de la trobada trepidant els secessionistes havien participat en un aperitiu del que vindria. Van abonar al Congrés el nou sostre de despesa i el del dèficit per al 2019 (a l’1,8% del PIB), una condició necessària però no suficient per a l’aprovació del Pressupost. Així, la trobada de dijous va servir per “recuperar el clima de diàleg” de les reunions sectorials, assenyala Batet. Un clima perdut durant la quinzena transcorreguda des del Dia de la Constitució, les apel·lacions eslovenes (aquesta violència no lletrejada) del president Quim Torra, les pallisses de carrer dels Comitès de Defensa de la República (CDR) sota la indulgència de Torra, les acusacions al Govern d’incórrer en la “provocació” per anar a Barcelona… tot i que ho havia sol·licitat el Govern.

Aragonès coincideix en la valoració, no debades va ocupar dijous el lloc de Torra quan aquest, després que els empresaris assistents li xiulessin les al·lusions antimonàrquiques i d’absentar-se per anar a unes “lectures poètiques”, va conversar llargament amb Sánchez, sobretot d’assumptes europeus. Coincideix. Però no combrega, perquè refia tot el diàleg a “trobar els canals per iniciar el que un 80% dels catalans desitja”, un referèndum d’autodeterminació. Un altre conseller del Govern, dels que té posicions pròpies —espècie no tan freqüent— transmet a aquest diari el seu balanç sobre la reunió Sánchez-Torra, sintetitzat en tres paraules: “inici del desglaç”. Si el desglaç “donarà lloc o no a passos subsegüents, ho veurem la propera reunió”, adverteix, com Sant Tomàs quan introduïa els dits en la nafra de Crist.

Des del Govern combinen l’alleujament relatiu d’atalaiar un cert recorregut a la discussió pressupostària, amb un pessimisme de fons sobre que aquest recorregut pugui ser molt llarg. L’escepticisme sorgeix del fet que les disposició de l’independentisme per avançar vagi farcida de “condicions impossibles”. A causa de la seva falta de competència: com l’alliberament dels presos del procés o l’exigència de sentències absolutòries. O perquè, tot i que era competent, la considera inadequada i nociva: l’autodeterminació, un concepte només apte per a situacions colonials. I malgrat aquest relativisme, creix una satisfacció en l’equip de Sánchez. “En termes del nostre projecte, no hem pagat cap cost”, argumenta Batet.

Perquè el Govern es va reunir a Barcelona. Va visualitzar que no hi ha cap territori vedat a l’Estat. I es va trobar amb el president de l’autonomia, per bé que aquest havia declarat que els catalans havien trencat amb Sánchez i es resistia a una trobada que no anés “d’Estat a Estat”. Els peatges d’imatge els entronquen totalment a l’oposició de dretes. Encara més. Des de la Moncloa posen una èmfasi com molt solemne en el fet que “això era un referèndum contra la figura del president, i se l’ha guanyat” als dos extrems.

Aprofundint sota la superfície, aquest convuls desembre ha escalfat, i en paret decantat. tres dilemes. El més greu és el que encara la violència dels CDR estimulada de fet (tot i que matisada verbalment) per Torra, contra el pacifisme de la base independentista. “Els que dialoguem hem guanyat la partida”, apunta una font del Govern.

I és que en lloc que el conseller d’Interior, Miquel Buch, cedís a les exigències públiques de Torra de purgar els Mossos per la seva contundència contra les pallisses propinades pels CDR el pont de la Constitució, aquests van quedar consagrats com un cos de professionalitat comparable amb els de l’Estat. Van compartir sala de comandaments única —per vegada primera— i van coordinar el conjunt. Van demostrar que sense interferències de l’ideologisme radical, poden ser tan bons o millors que els altres.

El segon dilema és si “quant pitjor millor”. Ho va decantar Artur Mas al programa de Josep Cuní a la SER: “Prefereixo un Govern de Pedro Sánchez que no pas un tripartit a l’andalusa, amb PP, Ciutadans i Vox”, es va mullar. Encara que una font del Govern reconeix que “per desgràcia, no tota la nostra gent pensa igual”. I el tercer és si les apel·lacions al diàleg desembocaran en el necessari rebuig taxatiu del secessionisme a la via unilateral i il·legal. I aquest dilema xipolleja encara en l’ambigüitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >