“L’esquerra ha anat clarament cap enrere”

Víctor Lapuente (Chalamera, Osca, 1976) i Carl Dahlström han escrit una anàlisi de referència sobre la relació entre polítics i funcionaris. Publicat el 2017 per Cambridge University Press, els dos acadèmics de Ciències Polítiques de la Universitat Göteburg (Suècia) van presentar l’octubre passat l’edició en castellà de Organizando el Leviatán (Deusto). El llibre aprofundeix en la necessitat de separar les carreres dels càrrecs electes i dels funcionaris perquè l’administració pública sigui més eficient i menys corrupta.

Pregunta. Expliquen al llibre que a Espanya hi ha una "elit politicoburocràtica" des del franquisme i que “ha estat etiquetada com a noblesa estatal”. Com es pot identificar?

Resposta. Ángel Saz va explicar que als consells d’administració de les empreses del DAX 30 alemany hi havia un 6,3% de càrrecs que havien estat alts funcionaris, mentre que a l'Íbex-35 pujava al 30,3%. A l’últim govern de Rajoy, 11 de 14 ministres eren funcionaris de carrera. A d'altres països, quan hi ha un canvi de govern, es mantenen els pesos i contrapesos entre polítics i funcionaris, però aquí, quan arriba un partit al govern, una elit política burocràtica d’esquerres substitueix la del Partit Popular. No hi ha incentius per controlar-se, per dir la veritat dels uns i dels altres. Els casos de corrupció que coneixem a Espanya són casos de 30, 40 persones implicades i que no havien dit res, perquè els funcionaris miraven cap a un altre costat, perquè la seva carrera depenia del fet que aquell govern es mantingués.

P. Com castiga el corrupte al funcionari díscol?

R. Secretaris, interventors, tresorers dels ajuntaments, els grans casos de corrupció a Espanya s’han produït als ajuntaments. T’expliquen històries de terror, del domini dels alcaldes, et posen a treballar al soterrani, no et donen un ordinador, no et paguen un complement salarial, tot tipus de mobbing. Estàs sotmès a moltes pressions en el teu dia a dia.

P. Espanya és un país amb un molt nombre elevat de personal eventual afí al partit que hi ha al poder. Com poden passar comptes, com es pot avaluar la feina d'aquests càrrecs?

R. A Catalunya hi ha hagut gent, com Francisco Longo, Guillem López Casasnovas i Carles Ramió, que ha intentat posar sobre la taula crear, com a d'altres països, directius públics que actuïn de tallafocs entre la política i els funcionaris, directius contractats de vegades al sector privat mitjançant la lliure concurrència, concurs internacional, oberta, transparent per evitar nomenaments a dit. Aquí ha arribat la figura del gerent municipal, una figura que es va crear als Estats Units a finals del segle XIX com a reacció a la corrupció, seguint el model de les empreses privades.

P. Com es podrien canviar les reticències a Espanya per tenir el sector privat com a exemple per a l’administració pública?

R. Pasqual Maragall va copiar pràctiques del sector privat per gestionar la Barcelona olímpica. El model gerencial a l’Ajuntament de Barcelona són pràctiques importades del sector privat, en un moment en què les esquerres van dir: “Anem a fer polítiques el més eficients possible per beneficiar el nombre més gran de gent possible”. Ara les noves esquerres consideren que el que cal fer és preservar el valor del públic, per bé que ens costi diners i sigui més ineficient. L’esquerra no ha anat cap endavant, ha anat clarament cap enrere. L’esquerra hauria de ser la més interessada a aconseguir un sector públic eficient.

P. El món acadèmic ha demostrat que hi ha menys corrupció allà on les dones ocupen alts càrrecs. Per què?

R. L’evidència hi és, però no sabem el perquè. Una primera raó podria ser que les dones cometen menys delictes. La segona explicació seria que la corrupció es produeix en el club dels nois. A les dones, com que ho han de compatibilitzar amb la vida familiar, els costa entrar més en aquests clubs tancats. I la tercera possibilitat és que les dones segueixen més les regles socials. Les organitzacions on hi ha més heterogeneïtat acostumen a funcionar millor.