Selecciona Edició
Connecta’t

Lladres

“Han entrat a casa”, per robar o tafanejar, sempre per humiliar

Una masia a la carretera d'Olost.
Una masia a la carretera d'Olost.

Els lladres han arribat fins al Lluçanès, abans terra de bandolers i de bruixes, sempre altiplà de pas, avui encara no reconegut com a comarca de Catalunya. La gent va i ve, una raó de més perquè també els pispes apareguin i s’amaguin, se sàpiga que hi són sense ser vistos, de camí a qualsevol lloc, qui sap si a Girona o Barcelona. El silenci afavoreix la quietud i els lladregots ataquen quan el sol es pon, sense que se sàpiga com són i d’on surten, desafiadors amb uns Mossos d’Esquadra que pregunten més que responen des de la seva oficina de Vic.

La policia demana a la població que col·labori amb la seva informació per poder detenir els bandits, un missatge institucional que troba poc consol en un auditori heterogeni, majoritàriament atemorit, expectant amb la declaració institucional de l’alcalde Ramon Casals i silenciós per la intervenció d’un pagès que amenaça a disparar la seva escopeta de caça al primer intrús que es trobi a casa, com si fos el xèrif del comtat, el mateix que compartia taula i estovalles, i també partida de cartes, amb la patrulla de la Guàrdia Civil.

Els tricornis de llavors han estat substituïts per les gorres dels Mossos, i el seu cap, Marc Caparrós, confirma a El 9 Nou que els robatoris a Osona, la comarca a la qual encara pertany administrativament el Lluçanès, han augmentat un 30,15% respecte al novembre del 2017. Un dels pobles més afectats ha estat Perafita, que va arribar a sumar 15 furts en 15 dies, una circumstància que ha portat els veïns a organitzar-se en dos grups de WhatsApp: un per comunicar les sospites i incidències i el segon per rondar todos a una como Fuenteovejuna.

Pel que sembla, els lladres entren per la C-17 des de l’àrea metropolitana i trien cases des d’on sigui difícil advertir la seva presència des de fora i, al mateix temps, es pugui forçar una porta, alguna finestra o puguin saltar a l’interior des del jardí o la terrassa, després d’assegurar-se que no hi ha ningú, ja sigui per la falta de llum o perquè no es respon al timbre, més estrident que els intèrfons de Barcelona. Acostumen a actuar de dijous a diumenge en bandes de tres, i se suposa que després del furt tornen a la carretera, a l’Eix.

Els qui n’entenen asseguren que es tracta de bandes integrades majoritàriament per estrangers que viatgen amb visats de mesos per robar i tornar al seu país, o almenys així ho interpreten els Mossos, que suggereixen que s’instal·lin mesures de seguretat i es connectin les alarmes, poc freqüents a les cases del Lluçanès. Hi ha qui sospita que els lladres puguin tenir algun infiltrat o col·laborador en la població perquè els robatoris semblen selectius i de moment no s’hi compten ferits ni agredits, sinó ciutadans sorpresos i llars saquejades, almenys a Perafita.

Avui se sap tot de nosaltres, i encara més si tenim un mòbil, som addictes a les noves tecnologies i naveguem per Google. A les companyies els resulta relativament fàcil seguir el nostre rastre i la majoria ho assumeix a canvi d’estar connectat amb el món, de trobar el viatge més barat, de comprar el menjar per internet. Intercanviem informació, permetem i tolerem que sàpiguen de nosaltres, a canvi de viure més còmodes, de ser més moderns; fins i tot descobrim que els nens estan quiets als restaurants quan se’ls connecta un iPad.

Encara recordo que sent un adolescent ficava la mà a la caixa de la botiga de queviures per endur-me d’amagat un duro i així poder allargar la tarda del diumenge al futbolí del Cafè de Baix. La meva mare feia veure que no mirava, com si no ho sabés, conforme amb aquella recompensa al treball comunitari de la qual no havien de tenir notícia els meus germans, i encara menys el meu pare. Els pactes presidien aquells temps en què els amos ni tan sols tancaven la casa, anys de portes obertes en què el meu avi en lloc de la clau utilitzava com a tope la reixa de l’arada de Cal Cutret.

De vegades desapareixia un sac de blat, d’altres s’extraviava una aixada i sovint es perdia alguna panotxa de blat de moro. Res seriós per més que pogués haver-hi certes picabaralles, coses d’una vida comunitària que només alterava l’arribada dels gitanos, que s’acusava de qualsevol furt, simplement perquè eren gitanos, tot i que hi passaven tan sovint que eren tan coneguts com els veïns. Una cosa és que t’enredin, t’estafin o et prenguin el pèl, fins i tot que et robin la cartera o t’estirin la bossa, i una altra, que et robin, com va passar a Perafita.

No vaig trobar mai cap manera millor de definir la sensació de vulnerabilitat que dir “han entrat a casa”, se suposa que per robar o tafanejar, sempre per humiliar. No hi deu haver cap situació més desemparada que sentir-se indefens i nu, com si en aquells calaixos regirats i en les joies desaparegudes s’hi amagués la vida més íntima, justament tot el que no volíem compartir ni explicar a ningú, allò que només era nostre. Els lladres rebutgen la bijuteria; volen els diners estalviats i amagats, allunyats també de les caixes i els bancs, i el rellotge i les arracades protegits, que donen fe d’un amor estimat i patit.

Toquen al cor. El robatori sense lladre, el que no es veu, sinó que es nota, genera fragilitat i impotència perquè no té recompensa, ni tan sols amb la detenció dels delinqüents, si és que els troben, perquè més que perillosos se’ls considera malànimes. Així s’explica la impaciència viscuda durant uns dies en alguns pobles, molts amb una població envellida, plena de records i òrfena de prestatgeries de llibres dissuasives per als malfactors, com suggeria Quim Monzó en el seu article del dia 14 de desembre “Per què serveixen els llibres”.

Els robatoris són últimament més esporàdics, ja sigui per la intervenció del poble o dels Mossos, i també més comentats, sobretot en les tertúlies de ràdio i a les fondes i cases rurals, avui reclam turístic d’una comarca quieta amb molts vianants, alguns pastors, molts admiradors i ara també lladres que furguen per uns pobles que han recuperat les millors festes en honor de les seves bruixes i els seus bandolers, d’una història d’una comarca que amb caràcter general es diu el Lluçanès.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >