La via és oberta

La foto és un poema: presidents i consellers en semiarc, amb cara de circumstàncies i mirades que no convergeixen. Només el president Sánchez esbossa un tímid somriure molt més contingut del que és habitual. Una foto d’equilibris forçats, com la declaració conjunta que dona sentit al que la Moncloa considera una reunió de presidents i la Generalitat, una cimera entre governs. Però la trobada ha existit i totes dues parts han estat capaces d’establir un mínim punt de partida per entrar a la via política, que mai s’hauria d’haver abandonat. En resum, una aposta “per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que tingui un ampli suport en la societat catalana”. I un camí: “Avançar en una resposta democràtica a la demanda de la ciutadania de Catalunya, en el marc de la seguretat jurídica”.

En el rerefons de l’aposta, la construcció de majories sobre reivindicacions concretes que superin la divisió identitària de la societat catalana, que es troba tant en l’estratègia anomenada del 80 per cent per part de l’independentisme, com en la demanda expressada pel president Sánchez en seu parlamentària que els partits sobiranistes presentin propostes amb un ampli suport ciutadà. D’aquesta manera, pren certa rellevància la “Taula de Diàleg” en què els sobiranistes s’asseuen amb els comuns i amb el PSC. L’expressió “en el marc de la seguretat jurídica” és, òbviament, un eufemisme per expressar l’exigència de respecte a la llei sense esmentar explícitament la Constitució, que el sobiranisme qüestiona.

La reunió s’ha fet, i això no era evident fa una setmana. Hi ha hagut un posicionament conjunt. I senyals previs de distensió, com l’anunci del final de la vaga de fam dels presos. El sobiranisme va assumint que no és el mateix que governi Sánchez que que governi la dreta. El calendari és prou complicat, en vigílies del judici del Suprem i davant d’una campanya electoral en què, amb Vox i amb la complicitat del PP i Ciutadans, els vents asfixiants de l’extrema dreta aconseguiran nivells de risc en el reescalfament del clima polític. Però s’ha fet un primer pas, s’ha obert una via per canalitzar finalment el conflicte a través de la política i del diàleg democràtic, és a dir, del reconeixement mutu. No serà gens fàcil. Hi haurà intents de bloqueig per totes bandes. La dreta espanyola no ha trigat ni un minut a llançar el seu arsenal d’invectives: “És humiliant veure un president d’Espanya fent compliments que reclama la via eslovena de confrontació civil a Catalunya”, Pablo Casado; “La imatge de la humiliació: Sánchez tracta com si fos un cap d’Estat un supremacista que encoratja la violència i vol destruir Espanya”, Albert Rivera. Mai cap idea política, mai cap proposta que no sigui repressiva, sempre buscant només excitar les baixes passions ciutadanes. Amb aquest personal no serà fàcil fer progressar la via del diàleg. I a l’altra banda, els sectors que continuen penjats al mandat de l’1 d’octubre, resistint-se a qualsevol canvi estratègic, seguiran rebutjant qualsevol aposta de negociació, aferrats a la quimera de la República ara mateix.

Però ara hi ha una cosa clara, i és que hi ha dues vies possibles: la de la confrontació (en la qual es troben la dreta espanyola i l’independentisme del com pitjor va, millor) i la de la política, és a dir, la del reconeixement mutu i el diàleg. Aquesta ja és la nova línia de demarcació. Els uns i els altres hauran d’escollir. La dreta espanyola, si continua en la frivolitat de la sobreactuació actual, només pot conduir el país al desastre. Expulsar del terreny de joc dos milions i escaig de catalans –que és el que anomenen la derrota necessària de l’independentisme– seria la liquidació definitiva del règim constitucional i la construcció d’un nou autoritarisme.

S’ha obert una via, encara molt precària, però, més enllà dels interessos partidaris, que s’embruteixen amb els discursos de l’odi i de l’exaltació patriòtica, tots els partits democràtics haurien d’apostar-hi. A la dreta espanyola no hi ha sectors liberals o conservadors capaços d’entendre el que està en joc? A partir d’ara, no hi ha excusa: pacte o confrontació, reconeixement o satanització de l’adversari, diàleg o violència. Vull creure que la societat espanyola acabarà premiant la voluntat d’acord. I espero que el president Sánchez també s’ho cregui.