Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

El desig de Joan Ferraté

Hi ha pocs llibres amb un tractament tan honest del que un pensa sobre els homes, les dones i el sexe

El desig de Joan Ferraté

Acaba de publicar-se un llibre en què es reuneixen tres diaris breus de Joan Ferraté escrits els anys 1966, 1970, i entre 1973 i 1975. Ferraté va morir l’any 2003 sense publicar-los, tot i que els havia fet conèixer als seus amics joves més freqüentats. Per alguna raó que desconec els diaris van quedar inèdits, i ara Jordi Cornudella —que és al Grup Editorial 62 per publicar solament coses bones— els dona a conèixer fent-hi solament les esmenes ortogràfiques de rigor; poques, perquè Ferraté dominava la llengua, entre altres coses gràcies a l’estudi de Carner. Vet aquí el llibre: Joan Ferraté, Del desig. Tres diaris(Barcelona, Empúries, 2018).

Ferraté, que va tenir de jove relacions amb dones —amb una de les quals va tenir una filla—, es va decantar, en la seva primera maduresa, per l’amor als nois. Tractant-se d’un home de lletres que havia traduït la lírica grega arcaica i els poemes de Cavafis, a més d’haver escrit assaigs literaris de moltíssim valor i d’haver editat una colla de poemes d’Ausiàs March —gràcies a l’empenta i l’estímul que va donar-li un curs selecte fet a l’Acadèmia de Bones Lletres per gentilesa de Riquer, no de Molas, que el va menystenir—, tractant-se d’un home així, no ens ha d’estranyar que deixés uns diaris com aquests, de gran intimitat i d’opinions força contundents per amor d’honradesa.

Pel que fa a la seva relació amb les dones no sembla, pel que diu, que fossin ni perdurables ni agradoses. Però les lectores, elles especialment, faran bé d’estudiar una mica i treure’s per uns instants la vesta sacerdotal que avui fan servir les feministes més abrandades si volen entendre el que diu l’autor sobre aquest gènere humà tan singular. (Tan singular que Lacan va encunyar una frase que moltes dones encara no han entès: “La femme, ça n’existe pas”, posant èmfasi en l’article indeterminat. Aquest no és el lloc per explicar què volia dir Lacan amb aquesta dita, tan coent per a una dona com aquella altra, que afecta tota la humanitat: “Il n’y a pas de relation sexuelle”; aleshores parlava de la perfecta relació que exhibeixen els estornells quan migren. Són coses molt sàvies i assaonades dels psicoanalistes, però que enerven molta gent apressada, com aquella altra de Freud: “La sexualitat és sempre de naturalesa masculina”. Deixem aquí la digressió, que ja portarà prou cua.)

Per evitar respostes aïrades a aquestes tesis i moltes que hom i don trobarà en aquests diaris, només cal que els lectors es facin càrrec que la frontera entre l’homosexualitat i l’heterosexualitat és molt fràgil —com es veu als camps de futbol i a les casernes—, i que tota persona, més encara si sap llatí com Ferraté, pot escriure tranquil·lament coses com aquestes: “La tendresa per les dones no té rival, en el nivell del cos; però precisament perquè no ultrapassa mai el nivell del cos, la tendresa per les dones és només una font d’abjecció per l’home” (cursives nostres); “la meva relació amb les dones és una relació des del principi fallida en la mesura que no estic disposat a refusar-los tota personalitat fora de la seva personalitat de bèstia, en la mesura que no estic disposat a brutalitzar-les...” (lleugera confusió sintàctica).

És clar que Ferraté no s’oblida de puntualitzar que la seva idea de les dones procedia de certes circumstàncies de la seva vida. Sigui com vulgui, Ferraté no era cap ximple, i aquestes afirmacions s’hauran de prendre —com caldria prendre’s totes les pàgines dels periòdics quan parlen de la violència masclista o de la pederàstia— cum grano salis, o, per dir-ho també en llatí, sine ira et studio: sense ira i contemplant-ho tot amb serenitat, no amb ideologies prêt-à-porter.

Tot això que hem dit té a veure amb el primer diari. El segon està dedicat a la relació de Ferraté amb un adolescent —era el model de la pederàstia grega—, Daniel, que va conèixer el gener de 1970, amb qui va ser feliç bàsicament només una setmana, però a qui va estimar sempre, i a qui va dedicar un poemari excel·lent: Llibre de Daniel (La Gaya Ciència, Altés, 1976). Aquest va ser el seu “primer amor plenament satisfet”, i no va arribar massa tard, diu, sinó al moment en què una esperança covada durant molt anys, “vella i profunda”, va trobar un objecte adequat al seu desig.

Cal llegir també detingudament aquest segon diari per adonar-se que, a diferència del que Ferraté considerava sobre les dones —“ab-jectes”, és a dir, que hom allunya de si—, en aquest cas la relació va ser sublim però enganyosa, com totes; digna encara que fos generadora de sofriment, o justament perquè el va generar; equilibrada i noble en la mesura que no tenia res a veure amb la prostitució ni amb la brutalitat. Només philia, que ho és tot. I goso pensar que es va tractar d’una relació també intel·lectual. Pocs llibres amb un tractament tan explícit i honest del que un pensa sobre els homes, les dones, el sexe i la pederàstia s’han escrit amb tanta intel·ligència i tanta sinceritat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >