Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Elsa Schneider

A diferència de les obres mestres, les peces comercials acostumen a abraçar una ideologia més o menys dominant i a fer-ne de catalitzador

Alison Doody a 'Indiana Jones and The Last Crusade'.
Alison Doody a 'Indiana Jones and The Last Crusade'.

Les obres més estripadament comercials, les que s’escriuen o es produeixen amb la intenció inequívoca d’agradar, són un observatori ideològic privilegiat. A diferència de les obres mestres, que acostumen a tenir natura d’anguila i que resisteixen sofisticadament les simplificacions, aquesta altra mena de peça acostuma a abraçar una ideologia més o menys dominant i a fer-ne de catalitzador.

No sé si tenen gaire present la tercera de les pel·lícules d’Indiana Jones, Indiana Jones and The Last Crusade (1989). Jo hi vaig pensar fa un parell de dies, sopant; en el personatge de la doctora Elsa Schneider, concretament, l’espia nazi interpretada per Alison Doody. Elsa hi fa el paper clàssic de la bellesa perversa, hitchcockianament rossa, que traeix el protagonista després de seduir-lo. 

Aquest primer capgirament va acompanyat d’un de segon, que destapa una oficial nazi particularment fanatitzada amagada en l’especialista en història de l’art. Hi ha una sospita molt nord-americana, trobo, en aquestes dues representacions del saber: la perversa, que posa el doctorat al servei de la ideologia, i la saludable, que redimeix la cara professoral d’Indiana amb l’aventura de la jaqueta de cuir, l’olor a aixella i tabac, i el cop de puny explosiu.

Elsa, a més, no en té prou de seduir Indiana; abans ha seduït el seu pare, interpretat per Sean Connery. Els Estats Units s’alliten amb l’Alemanya nazi! Això només és possible (i tolerable) perquè és producte de l’engany; un cop revelat, Elsa passa immediatament a ser un enemic.

La pel·lícula, però, no en té prou a ressituar-la en la seva economia simbòlica; ha d’eliminar-la definitivament, com a resposta a la pregunta, tant dels trenta, sobre si serien possibles uns Estats Units feixistes, o potser per reforçar la idea d’un país moralment ungit. Sigui com sigui, Elsa acaba caient en l’abisme que s’obre als seus peus en el moment en què prova d’endur-se el Sant Greal més enllà de l’espai que li pertoca.

Fidel al clixé, Indiana s’estira per agafar-la d’un braç i retenir-la sospesa sobre l’abisme. És l’enemic, sí, però la moral jonesiana no li permet la indiferència davant una mort evitable. Aquí es delata un altre nervi ideològic: el gest d’Indiana només és suportable perquè tots sabem que Elsa morirà. No pot no morir, de fet.

S’imaginen que Indiana la salva? Què farà, se l’endurà cap als Estats Units? La perdonarà? S’enamoraran? No, el gest bonista d’Indiana només és possible perquè el llenguatge de l’escena indica clarament que Elsa tururut. Ideològicament, la pel·lícula necessita tant el gest com el fracàs d’aquest gest. El pa nostre de cada dia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ