Selecciona Edició
Connecta’t

Far de Baudelaire

Alt poder de suggestió i uns tipus misteriosos marquen la prosa poètica de Bertrand

Vista de la ciutat de Dijon.
Vista de la ciutat de Dijon.

Jorge Luis Borges parla en un poema, precisament un sonet, de l’inventor del sonet, i es pregunta si aquest desconegut poeta del segle XIII va sentir que el déu Apol·lo “li havia revelat un arquetip”. Segurament, Aloysius Bertrand (1807- 1841), un escriptor francès romàntic que va morir abans de desenvolupar tot el seu potencial, devia sentir que descobria un arquetip quan va culminar els seus esforços per “crear un nou gènere de prosa”; les paraules són seves.

La forma que va triar consisteix en sis paràgrafs —a vegades algun més o algun menys—, a tall d’estrofes, que conformen una narració breu. L’extensió dels paràgrafs varia —habitualment poden anar de dues a cinc línies—, però sol ser força homogènia dins de cada narració; aquesta no consisteix en una trama de plantejament, nus i desenllaç, sinó en una successió d’escenes, o de moments d’una escena, que pretén evocar en l’ànim del lector un temps i un lloc remots, bàsicament una edat mitjana gòtica envoltada de fantasia. Dijon, anomenada la ciutat dels cent campanars, on Bertrand va passar la major part de la seva breu vida, és una influència constant.

“Estimo Dijon com el nen estima la dida de qui ha mamat la llet…”. Així comença el pròleg a Gaspard de la nuit, en què, tot fent servir el recurs del manuscrit trobat, Bertrand es presenta com l’editor d’un llibre escrit per un misteriós personatge que potser és el mateix diable. La realitat no va ser tan fantàstica. El 1833 el llibre ja estava escrit i en mans d’un editor més aviat negligent que n’anava ajornant la publicació. Bertrand va morir sense veure’l editat, i no va ser fins al 1843 que el seu hereu el va fer imprimir, amb un èxit discret. El reconeixement va arribar de Baudelaire, que, en el pròleg al seu Spleen de Paris. Petits poèmes en prose (1869), afirma que ha volgut fer “alguna cosa anàloga, i aplicar a la descripció de la vida moderna (…) el procediment que ell havia aplicat a la descripció de la vida antiga, tan estranyament pintoresca”. El talent del deixeble ha revalorat el mestre. Bertrand, ni per aquest llibre, ni encara menys per la seva activitat periodística i dramatúrgica, no va ser ni bon tros tan bo com Baudelaire, però té el seu lloc a la història com a antecedent d’aquest i com a inventor del poema en prosa.

'Gaspar de la nit'

Aloysius Bertrand

Traducció de Paulí Arenes i Sampera Adesiara

196 pàg.

18 euros

Prosa poètica, prosa rítmica, poema en prosa, són conceptes elàstics de mal definir—-amb l’inconvenient que poden servir d’aixopluc als qui volen fer passar bou per bèstia grossa—; en tot cas, hauríem d’entendre el poema en prosa com un text que conté totes les virtuts del poema pròpiament dit excepte la versificació. Llavors, ha de ser molt més que un escrit breu en prosa farcit de metàfores. Per veure què ha donat de si aquest gènere en la literatura catalana actual, encara és vàlida l’antologia Tenebra blanca (2001), recopilada per Sam Abrams.

La lliçó precursora d’Aloysius Bertrand continua essent vàlida. Encara que ens sembli remota als nostres gustos la seva estètica de nits i boires, bruixes i nans, nobles i clergues, edificis gòtics i bandolers de camí ral, i que trobem elementals, com de conte infantil, els seus artificis per crear una atmosfera màgica, el seu és un procediment correcte: va triar —després de múltiples assajos, si hem de fer cas al que ell mateix explica— una forma recurrent, ben delimitada, i un estil contingut però amb alt poder de suggestió a l’hora de fer breus relats plens de personatges misteriosos. Gaspar de la nit no és solament l’assaig d’una nova forma, és també com un petit llibre de llegendes que encara pot seduir nous lectors.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ