“Franco, el Rei i el president li desitgen... Bon Nadal!”

“En estas fiestas de Nochebuena y Navidad, en que las familias españolas acentúan su sentido entrañable y parece que quisiéramos ser mejores, me dirijo a todos, para felicitaros las Pascuas y desearos un año 1976 lleno de venturas y felicidad”. Així començava Joan Carles I el 24 de desembre de 1975 el seu primer discurs nadalenc com a cap d’estat. “El año que finaliza nos ha dejado un sello de tristeza la pérdida del que fue durante tantos años nuestro Generalísimo”, continuava passades les nou del vespre, envoltat per la família reial al Palau de la Sarsuela davant les càmeres de TVE i els micròfons de RNE. Encara que s’esmentés Francisco Franco, mort un mes abans, la Casa Reial va optar per fer comparèixer el monarca la vigília de Nadal en comptes de per Cap d’Any com feia el dictador. Es volia trencar així amb la tradició del règim, segons va interpretar en un article el 2014 a l’ABC el periodista Ramón Pérez-Maura.

El poder de la BBC

El Caudillo s’havia dirigit “a los que estáis en las trincheras bajo la lluvia y el frío y las balas” per primera vegada el 24 de desembre de 1937 en plena Guerra Civil. Franco, però, no va inventar res. I és que encara que el 1931 la reina Guillemina I dels Països Baixos va pronunciar un missatge de Nadal radiat per a tots els seus dominis, es considera que l’iniciador d’aquesta tradició discursiva —en l’actualitat estesa arreu— va ser Jordi V, rei del Regne Unit, d’Irlanda i dels dominis britànics i emperador de l’Índia. La idea l’havia suggerit el 1922 el pare de la BBC, l’escocès John Reith, a través de la recent inaugurada ràdio.

Jordi V va declinar, però Reith hi va insistir el 1932, moment de l’estrena del Servei Imperial. Animat per la reina i el seu primer ministre, el rei va acceptar adreçar-se als seus vint milions de súbdits. El text s’encarregà a una ploma de prestigi, Rudyard Kipling, conegut entre altres pel Llibre de la selva (1894) o el relat L’home que pogué ser rei (1888).

L’escriptor, originari de Bombai, va fer un missatge de dos minuts que va transmetre allò que es pretenia, la unitat del vast imperi, d’una manera poètica i propera. “Els parlo des de casa meva i des del meu cor. Als homes i dones aïllats per les neus, el desert o el mar, a qui només la veu a través de l’aire pot arribar; a aquells que queden fora de la vida més plena per ceguesa o malaltia; i als que celebren aquest dia amb els seus fills i nets. Per a tots, per a cadascú, Bon Nadal”, concloïa el text.

Com quedaria palès i va analitzar l’historiador de la Universitat de Princeton David Cannadine al clàssic d’Eric Hobsbawm i Terence Ranger L’invent de la tradició (1983), la BBC fou bàsica per consolidar la imatge “de grandesa i esplendor de contes de fades de la monarquia britànica”.

Franco, Roosevelt, Hitler

A partir d’aquell moment i a través de la gran influència de l’Imperi britànic, la pràctica es va estendre variant la data de Nadal per la nit de Cap d’Any o l’endemà, començant el 1933 pel president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt des de la Casa Blanca —que el 1939 seria el primer de fer-ho a través de la televisió—. Hitler va seguir també el model i l’1 de gener de 1934, com a canceller d’Alemanya, va declarar la victòria de la revolució nacionalsocialista davant del marxisme, com assenyala l’historiador Volker Ullrich a Hitler. Ascent 1889-1939 (2016).

D’acord amb el catedràtic d’Història contemporània de la Universitat d’Extremadura, Enrique Moradiellos, el més probable és que la idea que Franco fes el mateix “sorgís de l’entorn d’assessors mediàtics del seu quarter general, entre els quals hi havia Ernesto Giménez Caballero; Luis Bolín, que coneixia bé l’ambient britànic; Dionisio Ridruejo, assessor de Ramón Serrano Suñer; o Joaquín Arrarás, que aleshores redactava ja la seva biografia ‘oficial’ i coneixia bé les eines de la propaganda”.

De fet, l’1 de gener de 1938, Franco va tornar a adreçar un missatge sobretot “a los que en el campo rojo esperan su liberación”, tal com recullen els investigadors Salvador Gómez García i Nuria Navarro-Sierra a l’article Las voces de un dictador. La figura de Franco desde los micrófonos de Radio Nacional de España (1937-1959) (2014). I a partir del 31 de desembre de 1939 el Caudillo es va dirigir a la població, ara ja sota règim franquista, amb missatges més llargs i amb continguts que descrivien la guerra, però també referits a l’economia, al comerç exterior, als agents de l’anti-Espanya, a termes morals, a la justícia i a molts altres aspectes de la quotidianitat perquè era arreu on pretenia arribar el nou estat.

Segons la compilació d’Adriana Minardi a ¡Arriba España! Los mensajes de fin de año de Francisco Franco. Un análisis discursivo (2010), Franco no va pronunciar cap discurs en el lapse de la Segona Guerra Mundial, entre 1940 i 1945, però el va reprendre poc abans de la mitjanit del 31 de desembre de 1946 i va continuar la tradició —fins al 1960 fent-ho el darrer dia de l’any i a partir d’aleshores el dia 30, fins al desembre de 1974—. Per Moradiellos, que acaba de publicar Franco, anatomía de un dictador, “la decisió d’usar Cap d’Any en comptes de Nadal és probable que es degui que per a l’Espanya franquista, com a país catòlic, només hi podia haver un discurs important, el de la benedicció urbi et orbe del Papa. No m’imagino Franco volent-hi rivalitzar”.

‘The Crown’

Joan Carles I, doncs, va continuar la tradició, però la va canviar de dia. L’any 1976, envoltat de la reina i els fills, es va dirigir entre altres, i en un llenguatge avui desfasat, a “las mujeres que iluminan y empujan nuestros hogares”. El missatge del rei va evolucionar fins a fer-lo tot sol, encara que apareguessin imatges de la vida familiar. De nou, la Casa Reial va inspirar-se per preparar l’escenografia en la que des de desembre de 1957 Isabel II havia establert en el seu primer discurs televisat de Nadal.

La idea havia estat en aquesta ocasió de John Grigg, Lord Altrincham, molt crític amb el to paternalista dels parlaments de la reina, i que li havia suggerit d’adreçar-se a la població per televisió. En la segona temporada de la sèrie The Crown es reprodueix aquest moment. La idea avui resulta molt òbvia, però aleshores no ho era gens. És per això que el noble rebel expressà que a través d’aquell giny la podrien veure “de manera més personal i directa”. La BBC va preparar l’espai del Palau de Buckinham, la cadira per a la reina al costat de la taula amb fotografies familiars al seu voltant i decoració nadalenca. El format espanyol, doncs, es creà a Londres.

De ciutadans a compatriotes

“Aquests missatges —diu a Quadern Toni Aira, codirector del Màster de comunicació política i institucional de la Universitat Pompeu Fabra-Barcelona School of Management—, els mandataris els aprofiten per justificar les seves actuacions, fer balanç de l’any i plantejar uns objectius per a l’any següent, més enllà de la mera felicitació del Nadal. En el cas català és evident que es vol projectar una imatge de pater familias, de símbol més enllà de l’estricte cap de govern amb voluntat de transcendència”.

A Catalunya, a finals de 1977, fou Josep Tarradellas qui va fer el seu primer missatge com a president de la Generalitat, tot just dos mesos després del seu retorn, el 30 de desembre, en el primer informatiu en català, Miramar, iniciat a l’octubre a Televisió Espanyola. Tarradellas va escollir fer un missatge de Cap d’Any per una qüestió òbvia: fer-lo per Nadal s’hauria vist com una contraprogramació al Rei.

D’altra banda, segons expliquen a aquest suplement Montserrat Catalán i Jordi Vila-Abadal, membres aleshores de l’equip personal del president, “el polític va inspirar-se, una vegada més, en el model de la República francesa i, en concret, en Charles de Gaulle”. Aquest havia inaugurat la tradició del missatge de Cap d’Any el 31 de desembre de 1960, ja per televisió, en el marc de la recent estrenada Cinquena República francesa, que presidia des de la seva inauguració l’octubre de 1958.

El general tenia llarga experiència discursiva sobretot a través de la ràdio, iniciada amb el seu famós missatge del 18 de juny de 1940 precisament a través de la BBC, quan des de Londres havia animat els francesos a resistir l’embat del nazisme i del règim col·laboracionista de Vichy. Amb el model de De Gaulle al cap, Tarradellas començava, com ja havia fet en el seu missatge de l’Onze de Setembre de 1977, abans del seu retorn, amb el clàssic “Ciutadans de Catalunya”.

El president va fer el seu darrer discurs, ja acomiadant-se del càrrec, el 31 de desembre de 1979, tres mesos abans que Jordi Pujol guanyés les primeres eleccions al Parlament. Aquest va continuar la tradició i, com recorda a Quadern un dels seus caps de premsa més longeus, Ramon Pedrós, “els missatges se’ls escrivia ell mateix i els memoritzava abans de tenir teleprompter. Va voler fer-los des del seu despatx, a l’estil del rei, però el seu era fosc i s’optà per fer-ho des del del seu secretari, Lluís Prenafeta. Després, per donar-li un aire més dinàmic i familiar, es van buscar ubicacions com la galeria gòtica o el saló daurat”.

Els primers missatges, dirigits als “benvolguts conciutadans”, tenien lloc a primera hora de la tarda —en el moment del darrer informatiu en català— del darrer dia de l’any o del dia anterior, i eren gravats. Pujol, però, aviat va canviar la fórmula d’adreçar-se a la població i va institucionalitzar la de “Benvolguts compatriotes”, que després van adoptar Artur Mas i Carles Puigdemont. Quan Pasqual Maragall i José Montilla van ser al capdavant del govern es va adoptar la tarradellista “Ciutadans i ciutadanes”.

De Gabon a Cap d’Any

En la Transició també els lehendakaris van instaurar en el govern d’Euskadi la tradició del missatge de Cap d’Any. L’havia iniciat ja Jesús María de Leizaola, des de Baiona encara, els darrers dies de 1976. El Consell General basc de Ramón Rubial i després el govern d’Euskadi de Carlos Garaicoetxea el van continuar. Si bé en el cas català això no suposava canviar cap tradició establerta, perquè ni el mateix Tarradellas a l’exili, ni Josep Irla, ni tampoc Lluís Companys ni Francesc Macià a Catalunya no tenien tradició de fer un missatge solemne en aquestes dates, en el cas d’Euskadi això era ben diferent.

L’elecció de Joan Carles I de fer el seu discurs per Nadal va abocar el govern basc a modificar una tradició que havia començat a través de Ràdio Euskadi el lehendakari José Antonio Aguirre el 22 de desembre de 1936, en plena Guerra Civil, encara no tres mesos després de l’obtenció de l’Estatut basc i del seu nomenament al capdavant del govern autònom. El missatge de Gabon (Nadal) d’Aguirre fou, doncs, el primer d’aquest estil que va tenir lloc a Espanya —un any abans del de Franco—. El carismàtic polític va continuar fent-los durant el conflicte i, una vegada a l’exili, fins al 1959, perquè va morir l’any següent.

El catedràtic d’Història contemporània de la Universitat del País Basc, Ludger Mees, explica a Quadern que el lehendakari “era molt catòlic i organitzat. Com a catòlic i nacionalista basc, la festa de Nadal significava un punt important en el calendari. D’aquí la idea de publicar un dels seus missatges més destacats per a la seva gent en aquesta data”. El biògraf d’Aguirre afegeix que “aquesta mateixa juxtaposició de religió i política es va donar també en la invenció de la festa nacional basca, l’Aberri Eguna, que no per casualitat es va situar en el Diumenge de Pasqua el 1932”. El seu successor Leizaola va continuar la tradició dels missatges de Gabon.

Missatge autonòmic per a tothom

A mesura que van aparèixer els respectius governs autonòmics, els seus presidents van copiar el format català i basc en el marc del cafè per a tothom i per no ser menys, a diferència dels successius presidents del govern espanyol, que han cedit el protagonisme al cap d’Estat.

Xosé M. Nuñez Seixas, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la, explica a aquest suplement que “els nacionalistes gallecs a l’exili feien els seus discursos el 25 de juliol, dia nacional de Galícia, o el 17 d’agost, dia de la Galícia màrtir per l’afusellament del galleguista Alexandre Bóveda el 1936, però no feien com Aguirre, en principi perquè no hi havia un govern gallec constituït com a tal”.

Nuñez Seixas, que acaba de publicar Suspiros de España. El nacionalismo español, 1808-2018, afegeix que la tradició a Galícia s’afermà sobretot quan Xerardo Fernández Albor presidí la Xunta (1982-1987), a partir del desembre de 1985, el primer any que va funcionar la Televisió de Galícia. Aquest polític, “abans de ser fitxat per Aliança Popular va militar en el galleguisme històric i feia una política molt autonomista i independent, en part inspirada en la de Pujol”.

Com sentencià l’any 1991 en un bitllet a La Vanguardia la periodista Consuelo Sánchez Vicente, a partir d’aquell moment cada any els governants van començar a convocar la ciutadania “al voltant de disset betlems”. I és que com palesa el cas gallec, la pràctica del missatge de Cap d’Any va amplificar-se amb l’aparició de les respectives televisions autonòmiques.

A partir d’aleshores, la recerca d’un estil propi per fugir del format clàssic ha estat una constant. Catalunya i Euskadi han mantingut un tall més clàssic, però també en l’etapa de José Montilla a la presidència es va innovar fent-lo des d’un hospital, una comissaria dels Mossos d’Esquadra o el centre de comandament dels Ferrocarrils de la Generalitat.

En aquesta línia de cercar un format més social i proper, la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, s’ha presentat caminant pel carrer “perquè és on vol estar el govern que presidesc”, en un format més semblant a un anunci de campanya publicitària electoral. I també des d’Eivissa, saludant amb un “Bones festes amics i amigues”.

I és que, a mesura que han passat les dècades, molts presidents autonòmics han apostat per sortir de les seus dels governs, com José Antonio Monago, que l’ha fet des d’un museu i una escola, o han volgut accentuar el perfil religiós fent-ho per Nadal, com Maria Dolores de Cospedal com a presidenta de Castella-la Manxa.

L’audiència passota

Des de l’abdicació el 2014 de Joan Carles I en Felip VI, també hi ha hagut alguns canvis en el missatge reial. D’entrada, l’any següent es traslladà la ubicació habitual del Palau de la Sarsuela al saló del tron del Palau Reial com a símbol de la “grandesa d’Espanya”, i després a altres ubicacions de la Sarsuela.

Malgrat les variacions, segons dades del 2016, en els darrers quinze anys la davallada d’audiència del missatge reial ha estat contínua i en aquest lapse s’han perdut més de tres milions d’espectadors —l’any 2000 el seguí el 87% del share i el 2014, el 65%—. Els motius són diversos: la fragmentació de canals, la durada —la majoria de missatges depassen els deu minuts (Isabel II els fa més propers i en la meitat de temps)—, el to avorrit, o la mera imatge de la monarquia que no apel·la a tot un públic. No hi ha ajudat el fet que durant anys Euskal Telebista no l’hagi emès i que a partir del 2016 Televisió de Catalunya l’hagi relegat al seu canal informatiu 3/24.

El cas és que tampoc els discursos dels presidents autonòmics escapen a la manca d’interès. Per canviar la tendència, el lehendakari Iñigo Urkullu va modificar el format el 2016 i va repetir-lo el 2017 fent-lo des dels jardins d’Ajuria Enea, i sobretot emetent-lo a primera hora de la tarda del primer dia de l’any. Va passar del 13% al 22% d’audiència, la millor quota de pantalla dels darrers vuit anys.

“En un moment —diu Aira— en què tots en general ens hem tornat més descreguts, el missatge ja no aconsegueix transcendir la brega partidista i sempre és criticat”. La pregunta inevitable que caldrà fer-se en els propers anys, malgrat que en l’actualitat ja s’emetin sencers o fragmentats a través de les xarxes socials, és doncs quin és el sentit d’un missatge que cada vegada interessa menys.

Melania vs. Michelle

A la Casa Blanca es continua la tradició iniciada per Franklin D. Roosevelt, però també en el missatge nadalenc Trump i Obama tenen estils diferents, tota una mostra dels seus tics comunicatius. El del primer són breus, a penes de dos minuts, amb llenguatge directe, contundent, conservador. Els del segon eren de gairebé cinc minuts, amb contingut d’obra de govern, salpebrats de picades d’ullet a l’espectador. Els presidents apareixen acompanyats de les seves esposes que, a més, parlen.

Miquel Pellicer, professor de comunicació corporativa a la Universitat Oberta de Catalunya i autor de La comunicación en la era Trump (2017), assenyala a Quadern que en el missatge nadalenc “es veu clara la comunicació unipersonal de Trump, que gairebé no es refia del que dirà la seva senyora, mentre que Barack i Michelle són un duet i juguen a ser-ho, com Fred Astaire i Ginger Rogers, i el seu to és desenfadat”.

Contraposant el missatge d’ambdós amb els de Clinton i Hillary, s’observa també, segons Pellicer, “el perfil propi d’ella, que actuava com una primera consellera”. A diferència del matrimoni Obama, en els missatges dels Clinton no hi havia diàleg entre ells, sinó que es repartien els gairebé dos minuts en parlaments seguits. En això els de Trump se se’ls assemblen, perquè intercala la seva veu amb la de Melania, però no hi parla.