Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Catalunya és Estat

No es tracta de nacionalitzar ni de suspendre l’autonomia, sinó de fer valer la naturalesa estatal que també tenen les institucions de la Generalitat

Pedro Sánchez y Quim Torra en La Moncloa el pasado julio.
Pedro Sánchez y Quim Torra en La Moncloa el pasado julio.

El juny del 1963 el governador d’Alabama va intentar evitar que dos estudiants negres accedissin a la universitat d’aquest estat, on es continuaven rebutjant les admissions d’afroamericans, tot i que el Tribunal Suprem Federal havia declarat la inconstitucionalitat de la segregació racial. Als Estats Units, com en qualsevol règim descentralitzat, els estats tenen poders propis, però hi ha uns elements comuns a tots, i la garantia última d’aquests elements queda en mans de la Federació. En el cas de la segregació, el Suprem dels EUA havia estat clar: no té cabuda enlloc del territori. Malgrat tot, el governador Wallace va bloquejar l’entrada dels estudiants i va etzibar davant dels mitjans: “Segregació ara i segregació sempre”. Davant d’aquest rebuig, el fiscal va trucar al president Kennedy, que va donar l’ordre de federalitzar –és a dir, posar sota el seu comandament– la Guàrdia Nacional perquè fes complir la seva ordre i la del Tribunal Suprem. Si els elements comuns no són respectats, el president té poders per fer-los complir.

Els últims anys els governants independentistes s’han queixat amargament que no aconseguien parlar, dialogar, establir converses amb el Govern central. Sens dubte, el canvi d’interlocució a Madrid ha suposat un gir de molts graus en la política del Govern espanyol respecte al Govern de la Generalitat: les trobades per a la comunicació són múltiples. No obstant això, el president Torra, en ple èxtasi processista, promou el desacord i afavoreix el desgovern en el seu sentit més ampli: el desconcert social i la falta de polítiques públiques són marca de la casa.

Convé recordar que el president Sánchez es reuneix amb Torra perquè és el president d’una comunitat autònoma, d’una entitat estatal, i com a tal, el representant ordinari de l’Estat, com estableixen la Constitució i l’Estatut. Torra és president d’un Executiu autonòmic (no d’una República independent non nata), és Estat, el representa. A més, va ser triat d’acord amb un ordenament jurídic concret i, precisament, perquè aquest ordenament preveu un sistema descentralitzat políticament en el qual els ens subestatals tenen un sistema parlamentari, en què l’assemblea legislativa escull el titular del seu Executiu. Una realitat que ha de quedar clara tant als membres del Govern català, els qui han de col·laborar lleialment, com a l’oposició més bel·ligerant que oblida el deure de lleialtat envers el Govern i les comunitats autònomes.

El Govern Rajoy va escollir jugar-se el procés a la carta de la juridificació i de la judicialització. Això va provocar una presència, cada vegada menor, de la política estatal a Catalunya, i també, per cert, a la comunitat internacional. La diplomàcia pública de l’anterior Executiu es va centrar en les esferes institucionals, assegurant que els responsables polítics entenguessin que a Catalunya s’havia produït una ruptura del sistema constitucional, i no una mena de revolució popular, massiva davant de la repressió dels drets i les llibertats ciutadanes. Una cosa semblant a un context com el de Kosovo. Sí, aquesta és la imatge que els independentistes a l’exterior han aconseguit inocular en part de l’opinió pública internacional. La frivolitat de l’independentisme no té límits.

L’Estat ha de recuperar la seva presència normal a Catalunya. No es tracta de nacionalitzar ni de suspendre l’autonomia, sinó de fer valer la naturalesa d’Estat que també tenen les institucions de la Generalitat. Som davant d’una comunitat autònoma, amb poders, institucions i fons que deriven d’un pacte constitucional determinat. Si es vol un nou pacte, una nova base fundacional, Catalunya pot prendre la iniciativa de modificar-lo i fins i tot substituir-lo, sempre a través de les vies existents, que garanteixen la participació dels representants de tota la ciutadania, i no la imposició de menys del 50% d’una determinada comunitat autònoma sobre la resta.

En aquesta mateixa línia, els Mossos d’Esquadra són la policia catalana, però també són policia estatal. Per això, han d’exercir totes les funcions que com a forces de seguretat de l’Estat els estan encomanades, bàsicament, fer complir les lleis constitucionalment vàlides. Han demostrat que són una veritable estructura d’Estat, de l’Estat constitucional del qual porten causa. La seva credibilitat es basa en el fet que desenvolupin les seves funcions amb normalitat i assegurin l’ordre i la seguretat en una jornada que hauria de ser celebrada com un acte de restabliment democràtic entre institucions de dos nivells de govern estatal. Confiem que el Govern català no obligui a fer que, tard o d’hora, els Mossos siguin utilitzats com a guàrdia nacional estatalitzada. Perquè, en tot cas, recordeu que a Alabama el governador finalment es va apartar i la senyora Vivian i el senyor Hood van poder accedir al centre universitari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >