Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sobreviure a les cites nadalenques

Sánchez i Torra, que no han dialogat mai, que no són família, ni tan sols amics, es deuen estar preguntant avui: Per què ens havíem de ficar en aquesta cita prenadalenca?

Pedro Sánchez i Quim Torra el juliol passat a la Moncloa.
Pedro Sánchez i Quim Torra el juliol passat a la Moncloa.

Amb els anys, se n’aprèn. A sortir viva de les reunions nadalenques, sense enfadar-te amb ningú, ni tan sols amb les cunyades o els fills adolescents. Si tot plegat surt bé, quan arriba la matinada deixes el portal de la sogra amb mal de cap, empatxada i contenta de no haver dit una paraula més del que toca ni expressat la teva opinió sobre l’horrible regal anual de la tieta. Confesso que uns dies abans de Nadal, quan falta poc per a totes aquestes trobades, noto un malestar a l’estómac i penso a tocar el dos, marxar cap a qualsevol illa, però que sigui deserta. Les cites, a vegades, les carrega el diable i tots tenim exemples de veritables desastres a tocar del pessebre. Entenc, doncs, que Pedro Sánchez i Quim Torra, que no han dialogat mai, que no són família, ni tan sols amics, es deuen estar preguntant avui: Per què ens havíem de ficar en aquesta cita prenadalenca?

Hi ha persones amb una capacitat especial per aconseguir que tot surti bé; amb d’altres, en canvi, ja saps, tan bon punt entren per la porta, que no arribes a les nadales. Pepe Cullell, el meu avi catalanomanxec, era dels primers, dels qui aconsegueixen crear l’ambient adequat; fins i tot els seus nets menys dotats per a la música cantàvem per aconseguir les estrenes de Nadal i desafinàvem feliços. Era igual si aquell any el negoci no havia anat bé i els diners escassejaven, a la seva casa de l’Eixample, la nit de Nadal se celebrava en gran, amb simbombes i panderetes.

Aquests sopars de la meva infantesa eren plens de crits que sortien de la cuina, de marisc comprat a bon preu al mercat de la Boqueria i de les costelles de xai arribades d’Albacete. Les reunions, a més, duraven el temps just; quan volies, o et trucaven els amics, sorties per la porta sense que ningú s’empipés. El meu avi ho organitzava tot amb molta antelació, escoltant i atenent els gustos de tothom, assegurant-se que la meva mare, aquella jove que no menjava percebes i feia escarafalls a les cañaíllas, tingués la seva truita de patates i el seu pa amb tomàquet. Quan va morir, les nits de Nadal en família es van torçar. Una de les últimes de la meva joventut, en plena transició democràtica, va acabar amb el meu pare cridant, jo responent i la meva mare intentant calmar els ànims. El meu pare era dels segons, dels qui no acaben mai una festa en pau.

Ara proliferen les cites de tot tipus. Vivim temps de cimeres organitzades amb molts recursos, però amb poca cura, amb massa gestos inútils i frases grandiloqüents, cites per a la foto més que per a la conversa. Ni al desembre podem estar tranquils i en família. Fa uns dies va acabar l’última gran cimera del Clima, amb representants de 197 països i la participació d’un total de 30.000 persones. Per què n’hi havia tantes és un misteri. Van discutir durant dues setmanes i, al final, un senyor polonès va llegir l’acord, en el qual s’assegurava que la tasca més important que havien fet els participants s’havia guiat “per un sentit de responsabilitat amb la humanitat i amb el benestar del planeta”.

Més enllà de la xerrameca, continuo admirant els qui són capaços d’ajuntar-se amb gent diferent, fins i tot amb els qui no hi tenen res en comú i arriben a acords, encara que siguin de mínims. M’agraden els homes i les dones que no surten a trobar-te amb l’insult a la boca o l’ofensa ja pensada; els que et conviden a casa seva perquè tenen ganes de veure’t i al seu despatx perquè estan disposats a negociar. Al contrari, confio poc en les convocatòries d’última hora.

Crec que a Sánchez i Torra també els assalten els dubtes. Cal reunir-se, però no poden acabar tocant la pandereta ni escridassant-se. El Govern socialista de Pedro Sánchez arribarà a Catalunya molt protegit per les forces de seguretat i, al seu retorn, haurà de poder justificar el viatge. Una negociació, fins i tot la simple encaixada de mans amb l’independentisme, li pot treure a la socialdemocràcia els vots dels qui, a l’esquerra o al centre, volen una Espanya unida. El Govern de Quim Torra, el president que va proposar fa uns dies la via eslovena, necessita ara –després de les moltes crítiques que ha rebut– mostrar-se com un amfitrió formal, contrari a la violència. Però rep, i ho sap, sense tenir el suport de la seva pròpia família política, part de la qual promet sortir al carrer a defensar els catalans de tot un Estat de dret. Torra no pot dir ni fer res que dificulti el seu principal objectiu, que no és el PSOE de Sánchez, sinó derrotar ERC en les properes eleccions. En aquesta cita prenadalenca, com en tantes altres, l’objectiu comú és sobreviure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >