Selecciona Edició
Connecta’t

El cagar i el tió

Més que corregir el terme ‘cagatió’, cal entendre per què s’ha estès i decidir si n’hi ha per tant

Tions a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.
Tions a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.

Tots els opinaires de la llengua tenim aquells temes fetitxe que no fallen mai, i per als qual podríem fer un article plantilla i fer-hi lleugers retocs perquè coli d’un any per l’altre, i això passa sobretot de cara als Nadals (xiscles entre els lectors ultrancers; el plural és intencionat, això passa cada Nadal, i per tant tots els Nadals). Des de fa no gaires anys, és un clàssic l’esment mestretites que en català del tronc amb barretina que atonyinem com si en lloc de Nadal fos 1 d’octubre se’n diu tió, i no pas cagatió, com sembla estar-se estenent entre les noves generacions de bastonaires. El debat, avorridíssim, s’ha animat els darrers dies amb aportacions interessants.

Deia Enric Gomà a Twitter: “Això ho repetim una vegada i una altra [que se’n diu tió i no cagatió], però no ens parem a pensar per què triomfa tant cagatió. Diria que és perquè és més expressiu i més clar. A més, el caga inicial li aporta un punt de diversió innegable, com a cagacalces, cagadubtes, cagamiques, caganiu i cagarel·la”. Per fi algú que va al moll de l’os i es pregunta per què passa, més enllà dels laments clàssics sobre l’escola (l’excusa habitual en la majoria d’articles sobre la matèria); si alguna cosa hem de retreure a l’escola pel que fa al vocabulari nadalenc no és tant l’aparició del terme cagatió com la pronúncia delictiva del sintagma amic invissible, totalment estesa entre alumnes i docents.

De fet, el terme cagatió no és cap invent, ni obeeix a modes publicitàries, ni es tracta d’un castellanisme del segle XVI (espera’t però que un ultrancer s’hi posi). El tenim ben documentat al diccionari d’Enciclopèdia, al diccionari Alcover-Moll i a l’Ésadir per referir-se a l’acte de fer cagar el tió, i per tant, tant podem dir que farem cagar el tió com que farem el cagatió, però en cap cas, d’acord amb aquestes fonts quasinormatives, podem emprar cagatió per referir-nos al tió. Va bé recordar, doncs, que cagatió és ben bona si es fa servir quan toca, perquè la persecució sistemàtica l’ha fet obviar en casos ben legítims, com ara quan fem un tió solidari: un tió no és mai solidari, no caga mai perquè sí, l’has de ben bastonejar perquè el seu aparell digestiu evacuï com cal, i el que és solidari és la tradició, l’acte de fer-lo cagar, el cagatió per tant.

A Gomà ja li ha respost Magí Camps, que apunta un dels motius pels quals cagatió sembla agafar el lloc a tió: “Jo penso que el disbarat de dir-ne cagatió és perquè molts parlants ja no saben què és un tió. Si en un principi se n’hagués dit tronc, ara potser se n’adonarien i no hauríem arribat mai al cagatronc”. I efectivament, la progressiva urbanització de la tradició en les últimes dècades ha fet perdre el referent lèxic principal, en tant que, per a una bona part de parlants, el terme tió no evoca altra cosa que un tronc amb barretina. Un cop perds el referent que tió és un tronc, ja pot passar qualsevol cosa.

Possiblement, però, no n’hi ha prou, i hi deu haver més motius. El primer, apuntat per Gomà, és la presència del cagar com a compost en una bona colla de mots (23 en total), cosa que ens fa aparèixer cagatió com un terme la mar de ben format; el segon, la tendència creixent a la substantivació de la realitat, una moda anglòfona imparable que ens fa preferir fer running per davant de sortir a córrer; i per descomptat, el gust que li tenim els catalans a això del cagar, no tan sols amb l’estimable caganer, sinó també amb les nombroses variants, eufemístiques i no, de l’em cago en Déu. En això guanyem el castellà.

Potser no és tan estrany que, havent perdut el referent semàntic del tió, i disposant d’una paraula pròpia a la llengua, i tractant-se com es tracta del terme cagar, tan nostrat i apreciat, les noves generacions identifiquin un tronc amb potes com un cagatió. Potser el podríem incloure en la llista dels neologismes del 2019, a veure què passa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >