Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Violència? Més del que sembla…

A Catalunya durant aquests anys interminables hi ha hagut, a diverses escales, violència

Estudiants de la UAB bloquejant l'accés al campus, el 28 de novembre.
Estudiants de la UAB bloquejant l'accés al campus, el 28 de novembre.

Fa uns dies, entrevistada en el programa de la tarda de La Sexta, MVT, Ada Colau va exposar en una intervenció molt llarga dues concepcions bàsiques del seu discurs ideològic. La primera tenia a veure amb la seva ja coneguda posició de “ni-ni” en relació amb independentisme versus no independentisme, que com és ben sabut no és gaire simètrica. En efecte, es manté en la seva posició “en teoria ni-ni” però en la pràctica és molt més amable i conciliadora amb un camp que no pas amb l’altre, no cal que us digui quin. Però, d’altra banda, va entrar en una sèrie d’afirmacions contundents sobre la violència en les quals, si ho vam entendre bé, va dir que a Catalunya no hi havia hagut violència en relació amb el procés i que, sobre això, calia evitar que n’hi hagués en el futur, però que de moment no passava res greu. Aquestes declaracions les feia l’endemà del tall de l’autopista AP-7 durant hores, en plena polèmica sobre els Mossos i les voltes argumentals del Sr. Torra i el Sr. Buch, en un ambient d’anunci d’activitats d’alta intensitat per al 21 de desembre.

Com en molta gent de tots els colors polítics i ideològics, es constata que uns quants s’autoconcedeixen la prerrogativa de definir què és violència i, per via de conseqüència, què no és violència. I això és perillós, perquè és ben sabut que qui incorre en aquesta audàcia acostuma també a inferir que la violència ho és o no segons si la practiquen uns o altres. Com deia Max Weber en la seva brillant conferència del 1919 sobre “La política com a professió” (de la qual al gener se celebra el centenari), els polítics –com els intel·lectuals– tenen una gran responsabilitat, més enllà de les seves conviccions, quan es pronuncien sobre assumptes públics, polítics o ètics. Des d’aquest punt de vista a Catalunya durant aquests anys interminables hi ha hagut, a diverses escales, violència. Definició: és tota acció, dissenyada i organitzada, que impedeix que altres puguin exercir els seus drets com a individus, ara que de passada celebrem l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Tallar les vies de l’AVE, tallar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra, el pas de la Jonquera, impedir mítings d’altres, amenaces anònimes, i un molt (molt) llarg etcètera, sobren els exemples. Diverses desenes o alguns centenars d’estudiants (o suposats estudiants) de la Universitat Autònoma de Barcelona s’han especialitzat en talls de carreteres que causen perjudici a moltíssimes persones que van i venen de la feina a casa i viceversa. Aquests famosos piquets són informatius? Ni de broma, són coactius i, per tant, violents. Si un polític considera que no són coactius, que ho digui. L’argument “I els altres què?” és barroer, perquè és autoexculpatori, i no canvia gens l’argument moral que s’exposa aquí, ja que en el camp d’aquests “altres” tenim exemples similars. Encara més barroera és la invocació de “la violència del sistema” com a justificació, des de posicions de representativitat ínfima, davant de tot un seguit de fets. També és barroer (en el sentit de pobresa intel·lectual) qualificar de “fatxa” tothom que no combregui amb un, a aquest pas a Catalunya hi haurà més “fatxes” que peixos al mar…

No s’està suggerint aquí que Ada Colau, en la seva entrevista de fa uns dies, justifiqués tot el que s’exposa aquí, ni molt menys, però la seva definició subjacent de “violència” era preocupant. Vindria a dir que només si hi ha atacs físics contra persones, hi ha violència, i que si n’hi ha hagut (n’hi ha molts exemples) han estat “fets aïllats”, una altra exculpació de baixa volada. I s’invoca la “llibertat d’expressió”, un vestit grapejat i tallat a mida per molts que tenen sobre aquest tema una moralitat o ètica de “geometria variable”. La llibertat d’expressió, com la de manifestació, i altres drets fonamentals, són fonamentals però no són il·limitats en el seu exercici, al gust d’una part. Els seus límits legals i, de fet, també ètics s’haurien de manifestar quan aquest exercici entri en xoc o col·lisió amb els drets d’altres ciutadans igual de lliures, en teoria. Pel que fa a màscares, caputxes o altres condiments, el dia 10 de desembre el president del Parlament va dir l’essencial i ho va expressar amb tota claredat. La República (o qualsevol altre projecte polític alternatiu) es defensa sense màscares, a la vista de tothom, i des de “l’ètica de la responsabilitat”, una qualitat indispensable per ponderar i equilibrar “l’ètica de les conviccions”. Max Weber, cent anys després de la seva clarificadora conferència, resulta més actual que mai.

Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >