Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Pels nostres fills

Si ara hi ha laments és perquè abans hi va haver enganys, encara que no siguin els enganys els que de debò lamentem, sinó l'esvaïment de la fantasia amb la qual ens enganyàvem

Un nen amb una estelada en la Diada del 2013.
Un nen amb una estelada en la Diada del 2013.

Ho diuen els armilles grogues i ho diuen els independentistes catalans: pels nostres fills. És l'apel·lació a les generacions futures al servei de les protestes presents, i fins i tot com a justificació pels excessos de la radicalitat i per les molèsties dels talls de carreteres, les manifestacions i fins i tot els brots de violència.

Els fills s'ho mereixen tot. Qui pensa en els fills demostra els seus bons sentiments, la seva generositat i el seu sentit de la responsabilitat. Lluites d'avui per a la felicitat de demà: res pot daurar millor la imatge dels que protesten. No hi ha millor argument que el dels fills, fins i tot a l'hora de maquillar errors i pecats.

La potència de l'argument generacional és enorme. Què diran les actuals generacions si les noves es troben davant d'un horitzó tenebrós? A l'inrevés que nosaltres, i contra el que nosaltres esperàvem, els nostres fills ja no podran aspirar a viure tan bé com nosaltres. Aquesta espècie de decadència estereotipada s'ha convertit en el lament més característic d'aquesta crisi.

Costa sortir de la lògica d'un argument tan estès i de força tan penetrant, però tot ell apareix nimbat per la sospita. Per començar, perquè dona per fet que el progrés sense fi, l'ascens social i l'enriquiment són una mena de dret humà, just quan patim la simple ressaca d’una llarga etapa de prosperitat fonamentalment occidental inaugurada després de la segona guerra mundial. La idea d'un empobriment generalitzat de les classes mitjanes és el corol·lari d'un final de cicle. Abans hi va haver un ascens i ara hi ha un atac de desmemòria, que afecta sobretot la tercera generació.

En els últims mesos de la bombolla immobiliària, políticament presidida per José Luis Rodríguez Zapatero, un jove de 18 anys es va queixar amargament davant del president del Govern, en un programa televisiu que em sembla que s'anomenava “Tinc una pregunta per a vostè”, de les dificultats que tenia la seva generació per accedir, ni més ni menys, que a la propietat d'un pis. Si tot jove espanyol arribat a l'edat adulta es considerava llavors amb dret a començar el seu patrimoni mitjançant l'adquisició d'un habitatge, no hauria d'estranyar ningú que una part de la ciutadania es considerés també amb dret a organitzar el procés de constitució d'un Estat propi, com li plagués, tan naturalment inscrit en els drets naturals garantits pels règims democràtics en els quals vivim com hauria d'estar el dret a l'habitatge en propietat. Res expressa millor aquest esperit del temps com l'eslògan sobiranista d'Ikea: “La república de casa meva”.

Si ara hi ha laments és perquè abans hi va haver enganys, encara que no siguin els enganys els que de debò lamentem, sinó l'esvaïment de la fantasia amb la qual ens enganyàvem. El dolor de la pèrdua, fàcilment recognoscible en l'àmplia estela de ressentiment social que deixa la crisi, no afecta la veritat, llavors ocultada i ara nua, sinó el somni que ens continua torbant en l’entreson. En lloc d'extreure lliçons de saviesa i de prudència, per evitar renovades fantasies i mentides, la reacció que s'estén és el lament declinista, els nostres fills viuran pitjor, al qual segueix la reacció irada d'aquesta protesta sense líders, sense rumb i sense objectiu: pels nostres fills.

En lloc de combatre l'engany, abans suportat en la il·lusió, ara l’incrementem, fonamentat en el ressentiment. Davant la injustícia d'un món mal repartit, rebutgem la prudent voluntat reformista i preferim l'esclat i un món desgovernat. La reforma gradualista i pragmàtica és una ofensa, una provocació. Com els adolescents del Maig del 68, els adults i jubilats irats del 2018 ho volen tot. Amb l'argument que dona consistència moral a la protesta: pels nostres fills.

Pels nostres fills, els que ara protesten contra la fiscalitat dels combustibles més contaminants, aconseguiran que empitjori el món en què viuran les properes generacions. Pels nostres fills, els que exigeixen subsidis a costa del dèficit públic i sobretot de l'increment del deute, detrauran possibilitats de despesa social a aquestes futures generacions de les quals tant semblen preocupar-se. Pels nostres fills també, els que ara prefereixen arruïnar l'autogovern català perquè s'imaginen que amb això obtindran la independència, s'arriscaran que les futures generacions de catalans no tinguin ja autogovern.

La baixamar de la prosperitat en què ens trobem ha aixecat una onada de ressentiment i de victimització. La raó reformista que ha servit tantes vegades en la història per reparar i tancar les ferides de l'opressió i de la desigualtat es troba feta miques: s'estén una raó pseudorevolucionària, individualista i sense líders que enarbora la bandera negra del nihilisme, anunci clar de pulsions dictatorials o almenys autoritàries.

És l'hora dels perdedors, de les víctimes, exigents en la seva demanda de solidaritat i exaltades en la seva ressonant derrota, que així creuran vèncer. Com a Citadelle, aquella estranya narració pòstuma d'Antoine de Saint Exupéry, aquest és un món de captaires i esguerrats, que es dediquen apressats a gratar i humitejar les seves pústules i xacres després de ser sotmesos a caríssimes cures mitjançant ungüents aurífers, per poder continuar mostrant "la podridura uns als altres amb orgull, i extreure així vanitat de les ofrenes rebudes". Aquesta és una novel·la que comença amb una frase només aparentment enigmàtica: "Massa sovint he vist la pietat extraviada".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ