Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La política en groc

Les armilles grogues no tenen res a veure amb un projecte com el sobiranisme, construït sobre la il·lusió de la independència, ben nodrit de bagatge ideològic i amb la direcció política en mans de partits

CDR al peatge de Martorell, el 9 de desembre.
CDR al peatge de Martorell, el 9 de desembre. zumapress

França té una habilitat especial per convertir en marques universals les seves produccions polítiques i culturals. L’últim i modest gadget que acaben de llançar al mercat polític porta el nom d’armilles grogues, que han posat contra les cordes Emanuel Macron, que –un altre èxit propagandístic francès– alguns ja havien consagrat com a model de la política del futur i com a redemptor d’una Unió Europea en crisi. Macron es presentava com de dretes i d’esquerres alhora i el conte no ha aguantat ni la meitat del seu mandat.

Ara toca ser armilles grogues. I des de sectors propers als CDR i a la CUP ja circula la consigna de cara a una setmana calenta. És cert que el color –el groc– ja l’havia adoptat l’independentisme abans que França entrés en ebullició. Però les opcions són limitades en la mesura en què altres colors ja estan ocupats: el vermell, el blau, el verd, el violeta, el rosa, el negre, el taronja, el morat. Més enllà de l’element cromàtic, l’independentisme s’assembla poc a un moviment que suma reivindicacions econòmiques i socials molt concretes, sorgit de mil focus diferents, sense cap coordinació ni direcció i sense estratègia ni objectiu més enllà de fer notar a les elits polítiques i econòmiques el gran malestar i d’estendre acta d’un profund malestar francès, conforme a la tradició d’un país amb uns ciutadans acostumats a exigir a l’Estat que respongui i no deixi el seu destí als designis del Déu mercat. Res a veure amb un projecte com el sobiranisme, construït sobre la il·lusió de la independència, ben nodrit de bagatge ideològic i amb la direcció política en mans de partits polítics amb presència en les estructures mateixes del poder institucional.

Les armilles grogues són un moviment sense ideologia ni projecte, que confirma l’absència de futur en què vivim, cimentat en la indignació contra els dirigents polítics que els giren l’esquena. Aquí el sobiranisme ha operat en estreta aliança amb els seus governants, amb un objectiu compartit: alliberar-se d’un Estat opressor per construir-ne un altre. Només en el cas que, amb la paràlisi política actual, el malestar social creixés i s’estengués la irritació contra uns dirigents a qui els arbres del procés els impedeixen veure el bosc de la realitat, podria aparèixer alguna cosa remotament comparable amb l’última representació de l’obra preferida dels francesos: tallar el cap del Rei, en la seva versió actualitzada, és a dir, forçar la dimissió del monarca republicà.

El que França ha llançat i ningú pot ignorar és l’enèsim avís a les elits del fet que el poble també existeix i vol que se l’escolti. Un missatge que fa massa temps que cau en sac foradat, com confirmen les enquestes, que situen el poder polític entre les grans preocupacions de la ciutadania. El fracàs de la utopia nihilista que va vendre el neoliberalisme des dels vuitanta, i que la crisi del 2008 va evidenciar, ha tret la ciutadania de la indiferència.

En l’actual moment de desconcert, amb contradiccions permanents en un món sobiranista a la recerca de l’estratègia perduda, no cal descartar que la ciutadania digui que no es viu només del procés, i que el groc torni als carrers amb un altre missatge. No és estrany que cada dia hi hagi més persones, aquí i fora d’aquí, que es preguntin qui mana en la política catalana. Senzillament perquè en el fons preval la confusió sobre el camí a seguir, la resistència a una avaluació objectiva de la situació i la por de dir el que es pensa. Un estat mental en part compartit pel Govern espanyol –presoner també del temor que se’l titlli de traïdor– que impedeix obrir una via estable entre l’esquerra espanyola i el sobiranisme català. Temps estranys aquests en què Pablo Iglesias és l’únic que manté una estratègia consistent per apagar els focs.

La situació de l’antic espai convergent, un magma en el qual conviuen perillosament un partit i dos moviments –la Crida i Junts per Catalunya–, una llarga llista de candidats potencials a l’alcaldia de Barcelona i dos presidents, el legal i el carismàtic, és un fidel retrat del nivell de confusió general. I tot això amb Esquerra en una pacient espera que si s’allarga gaire l’acabarà desfigurant. Si continua aquest impasse, llavors sí que podria arribar una versió autòctona de les armilles grogues. El carrer ja n’ha mostrat algun senyal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ