Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Joyce i el patriotisme

Si els contes dublinesos són fills de la seva experiència a Irlanda, no és estrany que se n’anés, esborronat

L'escriptor irlandès James Joyce.
L'escriptor irlandès James Joyce.

James Joyce va tenir sentiments força constants respecte a la qüestió de la independència irlandesa i quant als conceptes de nació i de pàtria. En un article a Il Piccolo della Sera, de Trieste, quan Joyce ja es trobava a l’exili, recordava els orígens del moviment secessionista irlandès i esmentava els fets del 9 d’abril de 1886 (diguem-ne el 9-A), el fracàs del primer Estatut d’Autonomia (Home Rule), després el fracàs del segon, i, per fi, l’èxit del tercer, l’any 1907. No oblidava parlar del desequilibri de la balança fiscal entre Irlanda i Anglaterra, i ell, que no tenia res a veure amb la Cambra dels Lords, que sempre havien vetat —mentre van poder fer-ho— l’Estatut d’Autonomia d’Irlanda, hi rebentava l’aristocràcia anglesa, com no deixaria de fer-ho tota la vida.

Però quan va escriure això ja es trobava lluny d’Irlanda, ciutat mare de la qual se’n va anar el 1904 i a la qual només va tornar escadusserament. Si s’espigolen els seus escrits crítics amb calma, un s’adona de seguida que Joyce tenia tanta aversió a la classe aristocràtica com la tenia envers allò que ell anomenava “el populatxo” o “la xusma”, és a dir, la massa, “el poble”, fos independentista o no. El 1901, l’Irish Literary Theatre havia adoptat definitivament el caràcter de “teatre nacional”. Joyce havia assistit, un o dos anys enrere, a representacions d’obres de Yeats i d’Edward Martyn que li havien agradat prou. Però quan va saber que el teatre programava, per a la temporada de 1901, una obra de Douglas Hyde en llengua irlandesa i l’adaptació d’una llegenda nacional escrita per Yeats i Moore, va escriure, molt indignat, un article en què lamentava la tirada dels irlandesos a complaure’s en el seu passat medieval i en les restes d’una ja disminuïda llengua i cultura celtes. L’article començava amb una citació de Giordano Bruno, el filòsof preferit de Joyce, que deia: “Ningú no pot estimar la veritat o el bé si no odia les multituds”. I hi afegia: “L’artista, malgrat que se serveix de la multitud, s’esmerça tant com pot a aïllar-se’n. Aquest principi radical de la vida artística és d’aplicació especial en períodes de crisi, i avui, quan les formes més elevades de l’art es conserven només gràcies a enormes sacrificis, és rar veure arribar l’artista a un compromís amb la multitud”. Veient que la tradició irlandesa era molt escassa i que l’obligació de l’escriptor i de l’artista, en aquell moment, era no immiscir-s’hi, va advocar, com es veu perfectament en la seva evolució com a escriptor, pels lligams amb la nova estètica modernista (llegiu-ho a l’anglesa), emergent als països continentals: “Una nació que fins en aquest moment no ha anat més enllà, en el teatre, que els quadres de miracles, no ofereix cap model literari als escriptors; i per això aquest ha de girar el cap a l’estranger... L’Irish Literary Theatre, en rendir-se al gust del populatxo, s’ha apartat del camí que porta al progrés artístic”.

L’any següent, en una ressenya del llibre Poems and Ballads, de William Rooney, publicada al Daily Express de Dublín, apujava el to de la seva crítica contra la literatura “nacional”: “Els versos [DE ROONEY][de Rooney] són versos nacionalistes i, per això, els autors de les dues introduccions que porta el llibre no dubten a atribuir-los els honors més alts. Però aquests honors no podran ser-los concedits si no es troben a l’obra certs elements que demostrin honradesa literària. I això és així perquè tot el que un home escriu en un llibre mai podrà ser excusat d’acord a les seves bones intencions o al seu caràcter moral, perquè en fer un llibre, entra en un terreny en què allò principal és la paraula escrita, cosa que no hem d’oblidar en aquests moments en què aquesta zona de la literatura és atacada tan ferotgement pels entusiastes i els doctrinaris... Rooney podria haver escrit correctament si no hagués patit la malaltia d’una d’aquestes paraules altisonants que ens estan fent tan desgraciats”. La paraula, que aquí no esmenta, és patriotisme; la mateixa a la qual es referiria anys més tard en una pàgina d’Ulisses: “I fear those big words, Stephen said, which make us so unhappy”: temo aquestes grans paraules, que ens fan tan desgraciats.

És cert que va anar en compte de no mostrar-se bel·ligerant amb el nacionalisme irlandès, però el fet és que un bon dia va fugir-ne perquè ja en tenia la pipa plena. És el mateix que llegim a Els morts, l’últim conte de Dubliners (1914): La senyoreta Ivors, independentista i feminista militant, retreu a Gabriel Conroy que escrigui articles en un diari proanglès (el Daily Express, justament) i que planegi anar de vacances al continent: “Per què va a França i Bèlgica en comptes de visitar el seu país?”. Ell: “Bé, en part és per no oblidar els idiomes i en part per canviar d’ambient”. Ella: “És que no té un idioma propi per conservar, el gaèlic?”. I com que ella continua burxant-lo, Conroy acaba dient: “Si vol que li digui la veritat, n’estic fart del meu país, fart fins al capdamunt!”. I ella despatxa, per acabar i quedar ben descansada: “Anglòfil!”. Si els contes dublinesos provenen de la seva experiència a Irlanda, llavors no és estrany que Joyce se n’anés, esborronat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ