Atac a l’aventura
Sembla que ‘Fungus’ pateixi de paràlisi narrativa, com si se centrés només en el contingut
A Fungus, l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), un anarquista radicalment entusiasta de l’alcohol, anomenat Ric-Ric, ha de fugir de la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888 i arriba a una vall remota dels Pirineus, troba una feina en un hostal, s’enamora d’una noia, mestra d’escola, i, accidentalment, desperta un monstre adormit des de temps immemorials, uns bolets de dos metres d’alçada que vol convertir en l’instrument necessari per implantar arreu del món el seu ideal àcrata. A La pell freda, els granotots servien per desenrotllar una reflexió sobre la identitat i la relació que s’estableix amb l’altre, i a Pandora al Congo els tècton podien simbolitzar la rebel·lió de la terra davant de l’enviliment i el desenfrenament dels humans; Fungus també és una faula moral, i la conducta i els hàbits destructius i mortífers dels bolets, i el caràcter i les aspiracions dels altres personatges humans que apareixen al llarg del relat —des del militar apassionat de Wagner que voldria ser el millor tenor de l’època fins al fotògraf que busca fer la fotografia més memorable de tots els temps—, serveixen a Sánchez Piñol per teoritzar sobre com els governants no són res més que titelles a mans dels governats, sobre les múltiples estructures possibles del poder, sobre les pràctiques, els símbols i les transfiguracions que provoca la seva possessió.
'Fungus'
Albert Sánchez Piñol
La Campana
356 pàg.
20,90 euros
Però com passava a La pell freda i a Pandora al Congo, que prenien com a vehicle narratiu la forma d’una novel·la d’aventures, és possible que el lector deixi de banda el fòrum i el debat d’idees —revelades potser d’una manera massa didàctica i transparent— i se centri més en les peripècies del foraster que s’instal·la en un territori hostil on les lleis hi són absents, i en les atrocitats, audàcies, esforços i perills que es deriven d’habitar en un món regit per la força del més fort i per l’imperi de la maldat. Sánchez Piñol és un dels escriptors més capaços de construir noves òrbites mentals i de crear uns llocs tan tenebrosos com les presons de Piranesi, i, així com a Pandora al Congo el lector s’asfixiava en el laberint de túnels que conduïen fins a la metròpoli gegantesca situada a les entranyes de la terra —o s’asfixiava com en una masmorra en l’espai mínim del far assetjat de La pell freda—, a Fungus hi ha el desvari arquitectònic que els bolets caven a la Muntanya Foradada sense cap raó pràctica, seguint les ordres demencials d’un Ric-Ric borratxo de poder: són passatges que potser no tenen un pes argumental decisiu —hi són perquè sí, per la seva bellesa intrínseca—, però segurament deuen ser les millors pàgines de Fungus. No és menor, tampoc, la capacitat de Sánchez Piñol per crear en aquest escenari uns episodis bèl·lics minuciosament descrits, i és elogiable la seva habilitat per suscitar, enmig del caos i l’assolament, la riallada sonora gràcies a la incompetència vital de Ric-Ric, o el vigor senzill dels moments en què es narren unes situacions extremament complexes i les estratègies persuasives que s’utilitzen per convertir amb versemblança uns bolets en monstres.
A Fungus, certament, es busca la construcció d’un univers mític, i l’anecdotari que originen les parts implicades és amplíssim, però les escenes no adquireixen prou intensitat plaent, com si Sánchez Piñol no aconseguís situar sempre el lector en el punt adequat per disfrutar de les infinites aventures que narra. A vegades pot semblar que la veu narradora que comença a explicar la història de l’anarquista Ric-Ric i els bolets fantàstics no tingués realment entre les mans una història per explicar, com si Sánchez Piñol no tingués en compte que l’essència de la literatura és una realitat verbal i no una realitat fenomènica, i tot sovint el lector s’endú la sensació que Fungus se centra més en el contingut que en l’estructura narrativa: hi ha descripcions de les actituds dels bolets que es repeteixen excessivament —el lector ja se n’ha assabentat amb prou claredat a la primera— i que funcionen en contra del ritme i afeixuguen la lectura. I no deixa de ser un atac a les regles del gènere que una novel·la d’aventures, a pesar de les aventures que s’hi narren, sembli que pateixi una greu paràlisi narrativa, com si el moviment de les parts en conflicte estigués contaminat per la somnolència contínua que la intoxicació etílica causa en l’organisme de Ric-Ric.
