Selecciona Edició
Connecta’t

Catalans amb poder... a Madrid

Malgrat la crisi política, la capital d’Espanya es nodreix de professionals de primer nivell de Catalunya

El Govern de Pedro Sánchez, amb Josep Borrell i Meritxell Batet.
El Govern de Pedro Sánchez, amb Josep Borrell i Meritxell Batet. efe

Durant un assaig al Teatro Real de Madrid se sent parlar la llengua catalana com un telegrama constant. És una sensació estranya asseure’s a la platea del temple operístic de la monarquia espanyola mentre el seu director artístic, Joan Matabosch, va comentant la jugada en català amb la seva mà dreta, Damià Carbonell, i amb els diversos tècnics procedents de Catalunya o de les illes Balears que hi treballen. Aquest assaig es va produir el 2015. Un any després, Matabosch explicava a aquest diari que moltes reunions de treball del Teatro Real es realitzen en català, però que això per a ell no té cap rellevància perquè “és sa i és normal”. Molta gent no és conscient d’aquesta normalitat, tampoc de la presència de catalans en posicions d’influència al centre de poder de l’Estat. Depenent de l’àmbit des d’on observi la capital, aquesta influència s’ha disparat o continua sent marginal.

 S’ha escrit molt sobre la capacitat de decisió dels catalans a Madrid. Llistes de ministres, d’oligarques o de jutges. Fins i tot, la capital d’Espanya va tenir un alcalde català, entre el 1895 i el 1892, el diputat, senador i cacic Albert Bosch Fustegueras. Bosch va haver de deixar el càrrec i renunciar a ser ministre de Cánovas, enfrontat a una extraordinària manifestació de 60.000 persones, per la corrupció que imperava a l’Ajuntament. L’establiment de comunitats catalanes a Madrid, des del XIX, ha estat marcat per la dicotomia que va dictar Enric Prat de la Riba entre la Catalunya enfora i la Catalunya endins, entre els esforços per participar en la construcció d’Espanya o per enfortir la nació catalana, i aixecar les avui tan repetides “estructures d’Estat”. La Mancomunitat va ser la gran obra de la Lliga que mirava el país endins.

Va escriure Jaume Vicens Vives el 1954 a Notícia de Catalunya que, en aquesta dicotomia, s’imposava la Catalunya endins: “Hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament”.

El pujolisme va ser el moment en què les paraules de Vicens Vives van cobrar més significat. Explicava el diputat Joan López de Lerma a Cuando pintábamos algo en Madrid que Jordi Pujol va rebutjar fins a sis vegades que CiU entrés en un govern espanyol. Davant de Pujol hi havia Miquel Roca, diu: l’advocat pregonava, com Vicens Vives, que “calia ser allà on es prenen les decisions”. La descentralització de l’Estat i la integració europea, coincideixen les veus consultades per a aquest reportatge, han tingut un pes contemporani en la menor presència catalana en posicions de responsabilitat en els cercles de poder de la capital espanyola.

QUADERN publicà el 1991 la sèrie titulada Els catalans i el poder. D’aquells articles va sorgir, el 1994, un llibre amb el mateix títol, sota edició de Xavier Vidal-Folch, amb dotze articles d’intel·lectuals que, llegits 25 anys després, sorprenen per la vigència d’algunes de les reflexions sobre el paper dels catalans a la capital espanyola. Una idea repetida al llibre és l’aversió del nacionalisme espanyol per acceptar la particularitat catalana. “La frase de Cambó ‘Per Catalunya i l’Espanya gran’, repetida moltes vegades i amb accents molt diversos, sempre ha estat poc entesa pel comú dels espanyols”, opinava l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte. Les llistes de ministres i governants catalans, des de la revolució democràtica del 1868 fins avui, són útils per copsar la seva manca d’integració en l’alta administració de l’Estat. Segons recollia el també historiador Josep Fontana al llibre La formació d’una identitat, durant la regència de la reina Isabel II (1833 a 1868) es van rellevar centenars de ministres, però només set van ser catalans. Afirma l’economista Antón Costas a Els catalans i el poder que entre la revolució del 1868 i la Restauració borbònica del 1874 es va produir el moment de màxima influència catalana a Madrid. Els tres únics presidents catalans de la història han estat en aquest període: Joan Prim amb la caiguda d’Isabel II, i Estanislau Figueres i Francesc Pi i Maragall com a presidents de la Primera República. A més d’aquests, s’hi sumaren dirigents polítics com Víctor Balaguer, Pasqual Madoz o Joan Tutau. Des del 1875 i el 1914, quan la Lliga vira cap al projecte de la Mancomunitat, d’uns 450 ministres només tres seran catalans.

Miquel Roca, en plena Operación Reformista, amb Garrigues Walker i Florentino Pérez, el 1986. ampliar foto
Miquel Roca, en plena Operación Reformista, amb Garrigues Walker i Florentino Pérez, el 1986.

1982, el moment més dolç

La infiltració que pregonava Vicens Vives va fer un salt qualitatiu a partir de la Transició. Ferran Mascarell assegurava al mateix llibre que “amb les eleccions constituents desembarcà a Madrid un nombre de polítics catalans sense precedents en la història política espanyola”. Mascarell considera que aquest moment intens es manté fins al 1982. És aquell any, amb el primer govern socialista, que Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT, creu que es va donar la més gran influència catalana a Madrid. Amb Narcís Serra i Ernest Lluch com a ministres van aterrar a l’alta administració de la capital una seixantena de catalans, explicava Mascarell, un nombre mai repetit des d’aleshores, segons coincideix amb Álvarez la directora de la Fundació Felipe González, Rocío Martínez-Sampere.

Álvarez i Martínez-Sampere difereixen en la manera de veure el got: el primer el veu mig ple i la segona, mig buit. Álvarez ha coincidit fins aquest any amb un altre català, Joan Rosell, com a president de la CEOE —Rosell ha deixat el càrrec aquest 2018—. No és tan extraordinari com sembla, diu Álvarez, si es té present que la UGT va ser fundada a Catalunya i que la CEOE va ser una patronal concebuda el 1977 per Foment del Treball, amb un primer president català, Carles Ferrer Salat. Martínez-Sampere comenta que la pèrdua voluntària d’influència del nacionalisme català a Espanya i la progressiva pèrdua de pes electoral del PSC fan que hi hagi menys catalans a escala governamental.

Si amb Serra i Lluch van desembarcar desenes d’alts càrrecs catalans, amb els ministres catalans actuals, Josep Borrell (Exteriors) i Meritxell Batet (Política Territorial i Funció Pública), tres membres del PSC consultats coincideixen a destacar les poques incorporacions de personal altament qualificat. Una d’aquestes és la de Gabriel Colomé, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, exregidor a Barcelona i fundador del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que va ser reclutat com a assessor de comunicació de Borrell; una altra incorporació destacada és Elisenda Guardino, directora de comunicació de Batet. Altres alts noms són el d’Eduardo Roig, director de gabinet de Batet, Cristina Gallach, comissionada per la lluita contra el canvi climàtic de l’Agenda 2030, i Maurici Lucena, president d’Aena.

La llista de ministres catalans en democràcia mostra un salt quantitatiu, però segueix havent-hi infrarepresentació. Catalunya és la segona comunitat autònoma en població i la primera en PIB, però la quarta com a planter de ministres: la primera és Madrid, amb 57 ministres; després hi ha Andalusia, amb 28, i tercera, Castella i Lleó, amb 24; Catalunya n’ha aportat 19. Alfredo Pastor ha viscut llargues temporades a Madrid, com a secretari d’Estat d’Economia (1993-1995), conseller del Banc d’Espanya (1990-1993) i director general de l’Institut Nacional d’Indústria (1983-1985). Per Pastor, un factor determinant va ser la negativa de Pujol d’implicar-se en el govern de l’Estat: “El Consell de Ministres és un equivalent al Senat. No ets només ministre per les teves capacitats, també ets ministre per representar el teu territori”.

El primer Govern de Felipe González, amb Narcís Serra, a primera fila, i Ernest Lluch, a la darrera, el 1982. ampliar foto
El primer Govern de Felipe González, amb Narcís Serra, a primera fila, i Ernest Lluch, a la darrera, el 1982.

Martínez-Sampere subratlla que és molt preocupant l’escassa presència de catalans en el cos d’alts funcionaris de l’Estat. Diplomàtics, inspectors d’Hisenda, exèrcit, jutges... Cap dels deu presidents que ha tingut el Tribunal Constitucional és català; tampoc ho ha estat cap dels nou presidents del Tribunal Suprem. Dos dels dotze magistrats del TC són catalans, com ho són tres dels 22 membres del ple del Consell General del Poder Judicial. No hi ha cap català a la sala de govern del Tribunal Suprem, formada per 12 jutges. Pastor explica el dèficit per la força que té Barcelona com a pol econòmic i administratiu, però també pels engranatges establerts de la funció pública estatal: “Per tenir un alt càrrec administratiu, has de procedir dels alts càrrecs de l’Estat. Has de fer les oposicions, has d’estar a Madrid. Hi ha gent que s’hi ha passat la vida”. Víctor Lapuente, professor de Ciència Política de la Universitat de Gotemburg (Suècia), subratlla al llibre Esperando el Leviatán que Espanya, com també França o el Japó, és un exemple de “l’absència d’una separació de carreres entre càrrecs polítics i administratius”. El paradigma, segons Lapuente, és el primer govern de Mariano Rajoy (2011-2016): de catorze ministres, onze eren funcionaris de formació.

L’exambaixador a Alemanya i a Hongria Fernando Perpiñá-Robert constatava en una entrevista del 2015 la “infrarepresentació de catalans a la carrera diplomàtica”. Sent subsecretari d’Afers Exteriors, Perpiñá-Robert va fundar el 1987 el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CEI), escola de diplomàtics, per elevar la representació catalana en el cos diplomàtic. La idea va sorgir de Borrell quan era secretari d’Estat d’Hisenda, explicava Perpiñá-Robert, i volia augmentar els catalans en el cos dels inspectors d’Hisenda. Perpiñá-Robert —besnet del lligaire i alcalde de Barcelona Bartomeu Robert— opinava que la raó de molts per no abandonar Barcelona per Madrid és “el profund sentiment d’arrelament dels catalans”. El barceloní i exambaixador a Rússia Juan Antonio March apuntava, també en una entrevista del 2015, a una experiència diferent: ell va fer les oposicions als vuitanta i aleshores eren pocs els catalans que entraven al cos diplomàtic perquè tenien predilecció “per professions liberals”. March o Perpiñá-Robert, que va entrar al cos diplomàtic als anys seixanta durant el franquisme, són casos excepcionals.

Escrivia l’historiador Joan B. Culla a Els catalans i el poder que al XIX la infiltració que proposava Vicens Vives no es va produir per “la repugnància de les classes mitjanes i altes del Principat per fer carrera en l’aparell de l’Estat i viure dels pressupostos”. Aquesta “repugnància” va quallar durant el franquisme. Ainaud de Lasarte opinava que a tots els catalans que havien acceptat càrrecs de responsabilitat estatal, si alguna cosa els unia era “el desig d’europeïtzar l’Administració”. Tot i que la seva màxima té excepcions, Ainaud de Lasarte es referia a joves com Perpiñá-Robert o Fabià Estapé, o als reformadors de l’Opus Dei personificats en Laureano López Rodó. El temps, però, ha confirmat que els catalans també tenen tirada per la funció pública, com a mínim a Catalunya: la Generalitat compta amb més de 200.000 funcionaris i milers d’empreses externes proveïdores de serveis. Adolf Tobeña, catedràtic de Psiquiatria, destacava fa poc la rellevància d’aquest nou mandarinat català en contraposició amb el de l’Estat: “Hi ha una administració regional potentíssima, elits joves, tant funcionarials com empresarials, que han crescut entorn d’aquesta administració”.

A l’executiva d’UGT, explica Álvarez, el català és una llengua habitual per la presència de catalans, valencians i balears. Tot això, Álvarez admet que és difícil convèncer membres d’UGT catalans perquè s’incorporin a l’executiva estatal: “És per comoditat: a Catalunya hi ha moltes opcions, també a l’administració. Costa sortir d’això”. Álvarez sí que detecta una alta presència de catalans en el món empresarial perquè, tot i la creixent dependència de les exportacions, Espanya continua sent un mercat domèstic gran: “Empresarialment has de ser a Madrid”. Pastor ho corrobora, sobretot en sectors estratègics de l’Estat, com l’energia, les telecomunicacions o la banca. La direcció de catalans en empreses de l’Ibex-35 amb seu operativa a Madrid se centra en Antoni Brufau com a president de Repsol, Antoni Llardén, d’Enagas, i Maurici Lucena, d’Aena. Álvarez alerta que la crisi política pel procés d’independència, “si es manté”, podria provocar un desplaçament de professionals cap a Madrid o d’altres ciutats, més enllà del trasllat de seus socials d’empreses que s’ha produït.

“Per tenir un alt càrrec administratiu, has de procedir dels alts càrrecs de l’Estat. Has d’estar a Madrid”, diu Alfredo Pastor

Hegemonia cultural

Els entrevistats coincideixen a assenyalar que al món acadèmic de Madrid tampoc hi ha una significativa presència de catalans. Pastor, professor de l’escola de negocis d’IESE, afirma que aquesta menor rellevància a la capital es deu al fet que la localització física d’un investigador no és tan important avui en dia, perquè la mobilitat i els projectes en xarxa són la norma, però també perquè les universitats barcelonines són les més competitives d’Espanya. Hi ha excepcions, com la Universitat Carlos III (UC3M). Lluís Orriols n’és professor de Ciència Política, en un departament —el de Ciències Socials— on sí que sobresurten catalans de primer nivell. A més d’Orriols, s’hi troben Jordi Domènech i Sílvia Claveria, entre d’altres. “A la universitat hi ha una comunitat gran que parla en català. Madrid és més atractiva ara que en les darreres dècades. Les raons són diverses: polítiques actives per captar talent, però també polítiques actives d’Estat centralitzadores”, explica Orriols.

On la representació catalana és excepcionalment dominant és a la indústria cultural i l’audiovisual. Al sector del teatre ha estat històrica la transferència de creadors i directors, sobretot pel pes d’aquest àmbit a Barcelona: des dels exiliats Josep Maria Flotats o Albert Boadella, passant pels més recents com el mateix Matabosch, Àlex Rigola —codirector fins l’any passat dels Teatros del Canal; va abandonar el càrrec en protesta per l’acció policial de l’1-O—, Marion Betriu —subdirectora dels Teatros del Canal—, Alicia Moreno —gerent del Teatro de la Abadía, relleu d’un altre català, Jordi Tort—, fins a valencians que s’han fet un nom a Catalunya com Carme Portacelli —directora del Teatro Español— o el director del Museu Reina Sofía Manuel Borja-Villel. En l’àmbit dels mitjans de comunicació audiovisual, l’hegemonia encara és més gran: el badaloní Jorge Javier Vázquez és l’estrella de Tele 5 i Susanna Griso, d’Antena 3; Carme Chaparro és presentadora dels informatius de Cuatro; Àngels Barceló i Carles Francino són protagonistes de la Cadena SER des de Madrid; Jorge Salvador és el productor executiu d’El Hormiguero i Manuel Campo Vidal és el president de la patronal de les televisions espanyoles.

Josep Maria Flotats, director del Teatro Real.
Josep Maria Flotats, director del Teatro Real.

Chaparro comentava fa dos anys que “als catalans potser se’ns nota que som catalans. Potser perquè quan ens fan preguntes, ens pregunten coses que no pregunten a un asturià”. Martínez-Sampere i Pastor corroboren que només pel fet de ser catalans hi ha una expectativa diferent respecte d’ells. “A Madrid es dona per fet que, quan l’interlocutor és català, has de parlar del tema [la qüestió nacional]. Quan no surt el tema, les relacions són més afectives. Als bascos no els passa, les relacions són més normals”, explica Martínez-Sampere. “Als bascos els veuen com a espanyols de primera. La suspicàcia és més gran amb els catalans. Quan un català arriba a Madrid, se’l miren com als toros: quan surt a la plaça, amb un parell de voltes al ruedo saben si sortirà bé o no”, afegeix Pastor. A la Comunitat de Madrid hi ha empadronades 52.252 persones nascudes a Catalunya, segons l’Institut Nacional d’Estadística; és la setena comunitat autònoma que aporta més residents a Madrid, per darrere del País Basc, que és la sisena, amb 53.731. Catalunya, però, té una població 3,5 vegades més gran que la basca.

Martínez-Sampere i Pastor també coincideixen que hi ha poca disposició catalana per fer vida a Madrid. “És habitual tornar dijous o divendres a Barcelona. D’aquesta manera no estableixes una confiança, ni prenen seriosament la teva voluntat d’adaptar-t’hi”, diu Pastor. Martínez-Sampere ho rebla, amb pinzellades més pessimistes: “Les relacions personals entre les elits d’Espanya amb les de Catalunya avui són menys poroses que en els darrers anys”.

Les primeres espases a la capital espanyola

Joan Rosell, president de la CEOE, i Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT.
Joan Rosell, president de la CEOE, i Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT.

Una trentena de noms poden resumir el pes d’una comunitat de més de 252.000 catalans a Madrid. Són els més coneguts i, possiblement, també els més influents.

GOVERN

Josep Borrell, ministre d’Exteriors; Meritxell Batet, ministra de Política Territorial i Funció Pública; Cristina Gallach, comissionada per a l’Agenda 2030 del Canvi Climàtic; Eduardo Roig, director de gabinet de la ministra Batet.

POLÍTICA

Dolors Montserrat, portaveu del PP al Congrés; Andrea Levy, vicesecretària d’estudis del PP; Albert Rivera, president de Ciutadans; Rocío Martínez Sampere, directora de la Fundació Felipe González.

JUSTÍCIA

Encarnació Roca, magistrada del Tribunal Constitucional; Juan Antonio Xiol Ríos, magistrat del Tribunal Constitucional; Roser Bach, vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ); José María Macías, vocal del CGPJ; Joaquim Vives, vocal del CGPJ.

ECONOMIA

Antoni Brufau, president de Repsol; Antoni Llardén, president d’Enagás; Maurici Lucena, president d’Aena; Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT.

CULTURA

Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real; Carme Portacelli, directora del Teatro Español; Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Rofía; Alicia Moreno, gerent del Teatro de la Abadía; Marion Betriu, subdirectora dels Teatros del Canal.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Jorge Javier Vázquez, presentador de Tele 5; Carme Chaparro, presentadora d’informatius de Cuatro; Carles Francino, presentador de la Cadena Ser; Àngels Barceló, presentadora de la Cadena Ser; Susanna Griso, presentadora d’Antena3; Jorge Salvador, productor executiu d’El Hormiguero; Manuel Campo Vidal, president de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >