Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA PARLAMENTÀRIA

Els Balcans els carrega el diable

En el panorama polític actual, ven més la dissonància 'punkie' que l'harmonia d'un quartet de corda

Arrimadas mostra a Torra un 155 molt 'currat'.
Arrimadas mostra a Torra un 155 molt 'currat'. EFE

M’ha decebut Inés Arrimadas quan ha tret el full DIN A4 amb el gastat 155 imprès en cos 400. Un foli, per Déu, de debò? Per ser franc, esperava més cura estètica en l'amenaça. Especialment en un partit tan dedicat al packaging polític i l'ornamentació, fins al punt que sovint el continent els fa oblidar el contingut. En el passat recent, i només centrant-me (no em malinterpreteu) en la seva activitat al Parlament de Catalunya, els diputats de Ciutadans han tret a l'uníson una trentena d'exemplars del Quixot (comprats o potser adquirits via renting), han penjat banderes als escons, han ovacionat els seus oradors amb tanta naturalitat com el públic d'un magazín de tarda de la tele… En fi, un bon grapat de performances molt creatives. I aquest dimecres va doña Inés i em treu un full anodí amb el 155 en negre. Molt pobre, escolti. Com a mínim, podrien haver construït tres xifres gegants en porexpan, perquè les aguantessin diputats del grup. O, com que som en aquestes dates, un 155 amb leds de colors, com si fossin llums de Nadal.

Arrimadas ha tornat al seu discurs habitual, el d'acusar el Govern de viure a Matrix –ja triga TV3 a programar aquesta pel·lícula, perquè si no comença a ser difícil entendre la política–, amb aquest afegit de deixar caure l'ombra del 155. Ja és curiós que s'amenaci a carregar-se l'autonomia des del mateix Parlament autonòmic. Però, vaja, no ens pot sorprendre una cosa així quan, per exemple, un partit com Vox està content per tenir 12 diputats en un Parlament que somia a liquidar. Abans de res, coherència.

La líder de Ciutadans no era l'única que semblava alterada al Parlament. Hi havia una agitació general arran de tot el tema eslovè. Ja ho sabeu, Quim Torra –i Toni Comín– van posar l'exemple de la independència d’Eslovènia el 1992 per parlar de la seva estratègia per Catalunya. I, com és prou conegut, les al·lusions als Balcans les carrega el diable. Torra pot provar de separar el referèndum d'independència eslovè (unilateral, però amb un 90% de participació) de la guerra posterior (unes desenes de morts en una mica més d'una setmana de combats), però per a la majoria tot va en el mateix pack de regal de Nadal: vots i trets. I encara que es parli del ràpid reconeixement europeu que va tenir el nou Estat, algú també pot recordar el fenomen dels esborrats, els ciutadans exiugoslaus i no eslovens que vivien al país quan es va proclamar la independència i que, en molts casos, han quedat en llimbs administratius. Un cúmul de clarobscurs. En fi, que vist el merder que s'ha muntat, és evident que utilitzar Eslovènia com a exemple va ser un error. Tret que el que es busqui sigui precisament això, el merder. En el panorama polític actual, ven més la dissonància punkie que no pas l'harmonia d'un quartet de corda.

Ja ho veieu, aquest hivern es porta l'amenaça. Amenaça Arrimadas amb el 155 –i Pablo Casado, que l'hi ha demanat als Reis–, amenaça Torra a llançar-se a pit descobert agitant una estelada eslovena, Pedro Sánchez amenaça amb una genèrica “contundència”, i els CDR van d'amenaça permanent. Doncs res, que ja està plantejat el terreny comú de joc perquè arrenqui el diàleg.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ