Descolonitzar les arts
El rentat de cara històric del Museu Reial d’Àfrica belga coincideix amb l’obertura del Museu de les Civilitzacions Negres a Dakar, Senegal, mentre es preparen altres museus al Benín i al mateix Congo
La crònica en aquest diari d’Álvaro Sánchez des de Brussel·les sobre l’obertura del remodelat Museu Reial d’Àfrica, gran aparador fins ara de l’atroç regnat de Leopold II en el que va ser la seva colònia del Congo, ho explica prou bé. El record precís del cor de les tenebres, segons el títol de la novel·la de Joseph Conrad inspirada en aquell Congo, s’ha acabat. No és l’únic cas. Descolonitzar les arts, descolonitzar els museus històrics de les metròpolis colonials, forma part de l’agenda del patrimoni cultural públic europeu. No estem parlant només de retornar obres a les antigues colònies, sinó de desfer el relat colonial que, malgrat la descolonització, el 1960 en el cas del Congo, les metròpolis mantenen sobre els colonitzats, la seva cultura, el seu aspecte, el seu món de sempre i les gràcies, diguem-ne, de l’era colonial.
El procés és doble. Mentre, 60 anys més tard, les velles metròpolis intenten posar-se al dia, les noves metròpolis de l’art són avui les antigues colònies i els nous estats. Àsia, la Xina i les exrepúbliques soviètiques obren nous museus, no sempre històrics sinó d’art contemporani, entre els quals hi ha les franquícies del Louvre i el Pompidou. Museus que atreuen a preu d’or artistes, comissaris i directors de museu occidentals, col·leccionistes i, sobretot, són la nineta dels ulls de governs i caps d’Estat, directament o a través dels parents més propers, que així dominen el mercat de l’art mundialitzat.
La reforma del Museu Reial d’Àfrica, a la ciutat de Tervuren, Flandes, al Brabant flamenc, ha trigat cinc anys llargs i ha costat uns 70 milions d’euros. El director del centre ha treballat amb experts i representants de la comunitat africana, probablement la més nombrosa entre les comunitats migrants establertes a Bèlgica, que són unes quantes, ja sigui pel passat colonial o per les raons actuals d’exili econòmic i polític. El museu intenta ser, diu el nostre cronista, l’última baula d’una cadena de gestos. Una de les seves inscripcions és la dita africana clàssica: “Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.” Entre la comunitat congolesa establerta a Bèlgica hi ha qui demana el desmantellament i el retorn de les obres espoliades del Congo, unes 120.000 peces, però el Govern de Kinshasa té altres plans més immediats: crear el seu propi museu, i ja es veurà després.
El museu institucional ha arribat a Àfrica, com ha arribat a Àsia. Ha estat durant segles una institució gairebé exclusivament occidental. A Àfrica l’art no ha estat pensat, fins fa poques dècades, per penjar a les parets d’un museu, sinó per acompanyar la vida diària i quotidiana. Però amb la descolonització es a infiltrar la idea de museu. La República Democràtica del Congo no està sola en els propòsits de muntar un museu nacional. Ho acaba de fer el Senegal, que aquest 6 de desembre ha inaugurat a Dakar el Museu de les Civilitzacions Negres (MCN).
El museu senegalès es proposa reconfigurar la comprensió de la història africana i de la seva diàspora mundial. Instal·lat en un superb i colossal edifici de nova planta, ha estat construït amb capital xinès, projectat per arquitectes de l’Estat xinès i ha costat 30 milions de dòlars (uns 26,47 milions d’euros). El ministre de Cultura, Abdou Latif Coulibaly, va descriure el museu en la seva obertura com l’inici d’un nou capítol en “la promoció de les civilitzacions negres al món” i no es va estar de reclamar les peces que avui es troben a França, unes 10.000, segons el seu càlcul entre diverses col·leccions públiques. Coulibaly se sumava així als seus col·legues de Benín. El president francès –abans de tenir els problemes que té ara amb la revolta de les armilles grogues– anunciava a finals d’aquest novembre que França retornarà a la República del Benín 26 obres dels fons del Museu de Quai Branly (museu etnològic inaugurat pel president Chirac el 2006, amb edifici de Jean Nouvel) espoliades durant la colonització el 1892 que reclamen les autoritats benineses. Les obres van ser robades pel general Dodds al palau de Béhanzin després de sagnants combats i tard o d’hora seran exposades al país africà en el marc d’un ambiciós projecte de museus que estan preparant les seves autoritats.
Vells museus es renten la cara a Europa, nous museus planten cara a Àfrica. És la descolonització de les arts, amics.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.
