La família de l’arquitecte català Coderch dona el seu arxiu al Reina Sofia

La família de José Antonio Coderch de Sentmenat (Barcelona, 1913–Espolla, Girona, 1984) ha lliurat al Museu Reina Sofia de Madrid l'important arxiu de l'arquitecte català que va revolucionar l'arquitectura espanyola de la postguerra amb les seves construccions modernes, allunyades dels cànons del règim franquista, amb el qual, no obstant això, va combregar i es va sentir proper.

L'arxiu, que era en un traster a l'habitatge d'un dels fills de Coderch, al districte de Sarrià de Barcelona, està format per 9.800 documents, classificats en 875 carpetes i datats entre el 1941 i el 1978, i inclou plànols i croquis dels seus projectes arquitectònics i dissenys, fotografies i clixés de les seves obres, a més de fotografies familiars, correspondència professional, factures i rebuts de cada projecte, revistes, llibres, publicacions i maquetes, com la del projecte Cotxeres de Barcelona, retrats de l'arquitecte, alguns dels seus innombrables premis i objectes personals.

El seu caràcter fort, tarannà seriós i personalitat complexa no li van permetre tenir gaires amics, però els seus col·laboradors i coneguts més propers destaquen la seva generositat i, sobretot, la seva tenacitat per la feina, en què era minuciós, exigent, creatiu, innovador i molt crític, i no donava mai per acabats els seus treballs. “Em costa molt fer cada projecte. Cada vegada que en començo un tinc un gran temor per si no el sabré resoldre”, solia dir. Coderch és un arquitecte de plantes orgàniques, amb elements que busquen la llum, “perquè totes les habitacions tenen dret a donar a la façana”. D'aquí l'estil de les seves plantes.

Oriol Bohigas, amb el qual va integrar el renovador Grup R, amb Josep Maria Sostres i Antoni de Moragas, entre d'altres, sempre recorda com Coderch es presentava al seu estudi amb el diari d'extrema dreta El Alcázar sota el braç.

Les negociacions entre la família i el museu madrileny es van produir després que fracassés un intent d'acord amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), que no va estar en disposició de pagar la xifra propera al milió d'euros que en demanaven els descendents. El COAC té els arxius de molts arquitectes i despatxos catalans, però sense pagar cap quantitat.

L'arxiu Coderch no sempre ha estat físicament en mans dels seus hereus, els seus quatre fills (dels quals un va morir). Poc després de la mort de l'arquitecte el 1984, aquest important patrimoni per conèixer l'arquitectura moderna espanyola va estar dipositat a la biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV), on el mateix Coderch va impartir classes a partir del 1965, amb el propòsit que fos conservat, classificat i inventariat en aquesta universitat i fer-lo accessible als investigadors.

El juliol del 2014 els germans Coderch van recuperar la documentació i l'arxiu de l'ETSAV va tancar les portes com a espai de consulta. Tres anys després, la universitat va signar un nou conveni de col·laboració amb la família i va inaugurar l'Espai Coderch a través del qual es pot consultar, ja que s'ha digitalitzat la documentació de 126 obres i projectes dels 296 projectes catalogats de l'arquitecte. Des de qualsevol ordinador també és possible accedir a l'inventari de la documentació que acabarà dipositada al museu madrileny.

Fons transversal

Amb la incorporació del llegat, el Reina Sofia augmenta els seus fons sobre arquitectura, una de les línies programàtiques transversals que ha estat potenciant el museu des de fa anys, sota la direcció de Manuel Borja-Villel. La donació va ser aprovada pel patronat del museu recentment. Altres museus d'art contemporani, com el MoMA de Nova York o el Pompidou de París, tenen departaments propis d'arquitectura. El propòsit del Reina Sofia és ampliar els seus fons tant de moviments arquitectònics com de professionals particulars que han marcat l'art de la construcció.

Coderch és l'autor de cases unifamiliars com la Casa Ugalde (1953), la casa del pintor Antoni Tàpies (1960), amb el qual van treballar plegats, i la Casa Entrecanales (1966), situada al privilegiat barri madrileny de la Moraleja; de blocs de cases, com l'edifici Girasol de Madrid (1966), l'edifici del carrer Bach (1958) i l'edifici Cotxeres (1968), tots dos a Barcelona; edificis públics i d'oficines, com l'ondulante Edifici Trade, quatre torres acabades amb murs cortina de cristall que va construir en 1968 a Barcelona, i institucionals, com el pavelló que va construir per a Espanya en la IX Triennal de Milà del 1951, que va rebre el Gran Premi.