Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Dissentir no és trair

Com que en privat dissenteixen molts, seguim a l'espera del primer que ho faci en públic i no tingui por que li diguin traïdor. Qui emularà Henry Fonda?

Henry Fonda, dempeus, a 'Dotze homes sense pietat'.
Henry Fonda, dempeus, a 'Dotze homes sense pietat'.

Diuen els qui l’han observat, que als prestatges de la casa que ocupa Carles Puigdemont a Waterloo hi ha una còpia de Dotze homes sense pietat. El clàssic de Sidney Lumet descriu les discussions d’un jurat que delibera si un jove és culpable d’haver matat el seu pare. I encara que al final de la vista les proves semblen concloents, en la primera votació el personatge que interpreta Henry Fonda dissenteix de la resta. A partir d’aquest moment, la condició humana es mostra en tota la seva cruesa. Les interpel·lacions entre els qui s’impacienten perquè volen superar el tràmit com més aviat millor i tornar a casa i els qui accedeixen a revisar les dades per no carregar en la seva consciència un error letal marquen un ritme creixent que atrapa l’espectador amb la mateixa intensitat que augmenta el dubte. Fins a fer bascular les raons.

No és trivial que l’expresident tingui en el seu exili aquest DVD. Que la capacitat de convicció d’una sola persona aconsegueixi canviar el rumb marcat per la resta no és habitual. I quan ha passat, la història demostra que el domini ha acabat en tragèdia o bé que el llarg procés de turbulentes aventures tot just ha permès sobreviure als qui les van secundar. A dia d’avui, la legítima reclamació d’una Catalunya independent encara no té qui li auguri quina de les dues possibilitats espera en l’horitzó.

Els històrics i assenyats independentistes no poden acceptar els dislates del Govern sense pestanyejar

Mentrestant, el que és habitual del comportament col·lectiu és que la majoria s’instal·li en la comoditat del seguidisme més que a defensar a ultrança les seves pròpies idees. No faré judici d’intencions sobre el motiu pel qual qui va liderar el procés en els seus erràtics moments de fa un any tingui aquesta pel·lícula referencial. Les interpretacions són lliures. Sí que serveix d’exemple per analitzar per què una part important de catalans agrupats entorn de l’anhel secessionista ha abandonat l’autocrítica, ha negat la discrepància i no preveu la dissensió per més que els seus líders s’entestin a empetitir la seva aspiració a força d’errors majúsculs, equivocacions constants, enganys encoberts i mitges veritats empaquetades amb un perspicaç joc dialèctic consistent a canviar el significat real de les paraules per entelar-ne el valor. I confondre.

Des dels experiments psicològics als Estats Units a inicis dels cinquanta del segle passat, totes les investigacions han conclòs que la majoria, qualsevol, pel simple fet de ser-ho influeix en les nostres decisions. I que un terç dels participants prefereix sumar-se a aquesta tendència tot i que la intueixi errònia. Les raons tenen a veure amb una amígdala relacionada amb les emocions i que fa témer per la por de l’exclusió, el ridícul o la indiferència. I per l’instint de conservació. Un tendeix a sentir-se més còmode i segur en un grup sabent que pot estar equivocat que tot sol defensant la seva veritat. És més dur.

L'habitual és que la majoria s'instal·li en la comoditat del seguidisme més que a defensar les seves pròpies idees

El que ha passat aquests últims dies a Catalunya ho posa de manifest. El silenci dels respectables independentistes convençuts davant del desgavell del Govern és la mostra evident de l’obstinació en l’error. Com si no s’acceptés que el principi de racionalitat rau en el desacord. Callant no es resolen els problemes per més que es distreguin les intencions i s’assenyali l’ull del contrari com el culpable de les nostres miopies. La maleïda adversativa que ineludiblement ve després de qualsevol excusa d’un ensopec ha portat alguns ciutadans a considerar que l’objectiu l’aconseguirà el poble al marge dels seus polítics. Són els que han començat a prendre’s la llibertat pel seu compte i que, per si això no fos poc, reben els ànims d’un president que ja no se sap si el confonen els altres o viu confós en ell mateix.

La via eslovena descontextualitzada, la sorprenent crítica pública als Mossos –després aparcada– per una violència de la qual van ser víctimes principals, la simpatia pels escraches aliens i el tall d’autopistes que alteren l’ordre públic, i el dejuni solidari a compte d’exemples manipulats al qual es desplacen amb cotxe oficial són alguns exemples dels molts, massa, acumulats en hores. I a l’espera del que es preveu per a la setmana vinent en protesta pel Consell de Ministres que es vol fer a Barcelona i que la consellera Artadi veu com “un punt de provocació”.

O la sociologia del país ha canviat radicalment o els històrics i assenyats independentistes no poden acceptar un disbarat com aquest sense immutar-se. Ja no pel ridícul que haguessin recomanat evitar Tarradellas o Pla, sinó pel dany públic que es fa a la imatge d'un procés que els seus convençuts no es mereixen. Com que en privat dissenteixen molts, seguim a l'espera del primer que ho faci en públic i no tingui por que li diguin traïdor. Qui emularà Henry Fonda?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ