Selecciona Edició
Connecta’t

L’aventura quotidiana d’Andrés Iniesta al Japó

L'exjugador del Barça, de caràcter tranquil, torna a casa i revela com està sent la seva adaptació futbolística i personal

Andrés Iniesta i la seva dona, Anna Ortiz.
Andrés Iniesta i la seva dona, Anna Ortiz.

Andrés Iniesta va comprovar a l'instant que el Japó no és Espanya. Va passar pocs dies després de la seva arribada a Kobe, quan va observar que la gent el mirava com a tants racons del món, però no se li tirava a sobre quan passejava pel carrer. “El contacte amb els aficionats és diferent”, reconeix el futbolista, de 34 anys, a EL PAÍS. “Al Japó mantenen certa distància, mentre que a Espanya tot és potser més passional. Allà no t'interrompen quan fas una activitat o converses amb algú”. L'admiració es gestiona d'una altra manera: un dia que passejava pel carrer va percebre que la gent s'amuntegava darrere seu. “Et gires i pots veure 20 persones que et segueixen”, admet.

Deixar enrere 20 anys a Barcelona no és fàcil. I més si et fitxa un equip de mitja taula japonès. “Del país, sorprèn tot. La manera de ser i d'actuar de la gent. El primer del que t'adones és la pau que transmet la societat”. No és que la capital catalana sigui agitada, assegura, sinó que a l'altra banda del món la vida flueix amb serenor. “És que pot haver-hi molta gent, però no tens la sensació que hi hagi aglomeracions. Els nens van sols, els cotxes no fan sonar el clàxon, no s'estressen, són puntuals… Si el tren bala ha d'arribar a les 6 i 22, arriba a les 6 i 22”.

Veure aquesta publicació en Instagram

Una publicació compartida d'Andres Iniesta (@andresiniesta8) l'11

El caràcter nipó va agafar Iniesta a contrapeu quan les coses van començar a torçar-se a l'equip: el Vissel va encadenar set derrotes en vuit partits i el descens a Segona Divisió semblava una possibilitat. “Jo em volia morir!”, exclama. Al seu voltant, no obstant això, l'amargor es gestionava d'una manera diferent. A la japonesa. Els seus companys no semblaven sentir la sensació de fracàs habitual al Camp Nou després d'una ensopegada. “La impressió és que ells pensen: ‘ja està, hem perdut. No hi podem fer res més’. És com si giressin full, i no t'acabes d'acostumar”, admet. Les derrotes, almenys, no passen pel filtre de quatre diaris esportius i incomptables programes televisius. “És diferent”, accepta, “i si diuen alguna cosa dolenta de tu no t'assabentes perquè ho fan en japonès”.

El mestissatge també és comunicatiu. Iniesta és el capità del seu equip, però no pot fer les xerrades que feia al Camp Nou per raons òbvies. A l'equip es parlen molts idiomes perquè tots entenguin el mateix missatge. “Parlem japonès, espanyol, anglès, francès… tots sabem una mica de tot. És un poti-poti”. Però quan la comunicació no flueix ni amb signes, apareix un comodí: “Tinc un traductor tota l'estona”.

Veure aquesta publicació en Instagram

Coneixent Japó en la millor companyia!! ❤❤❤❤❤ ⛩⛩

Una publicació compartida d'Andres Iniesta (@andresiniesta8) el

Aprendre l'idioma va ser una de les primeres obligacions d'Iniesta i la seva família per accelerar la seva adaptació. No és senzill: la gramàtica japonesa no té res a veure amb l'espanyola, no existeixen temps futurs ni articles, per no parlar de l'escriptura. “Rebem amb l'Anna [la seva parella] un professor particular cada dos dies aproximadament”, explica Iniesta. La seva dona porta als matins els nens a l'escola, quan Iniesta se'n va a entrenar, i el futbolista pot recollir-los a la tarda. “Aquests primers mesos han servit per situar-nos”, admet.

Nous hàbits

Adaptar-se als gustos japonesos no va ser difícil. Els makis i els nigiris es colen sovint a la seva cuina, encara que el futbolista gairebé ha renunciat a elaborar-los ell mateix. Les seves capacitats culinàries no semblen tan brillants com les futbolístiques. “Vaig fer dos cursos, dues aproximacions, però…”, admet entre riures. “Intentem menjar el que menjàvem a Barcelona, però ara podem incloure-hi els soba i els ramen, un tipus de pasta tradicional d'aquí”. Al Japó ha d'avançar els àpats per ajustar-se al ritme de la gent. “És que tot s'avança. L'esmorzar, el sopar… Tot es fa més aviat". Per això, també, veure el Barça per televisió, amb vuit hores de diferència entre Kobe i Barcelona, és complicat. “Vaig veure el partit contra el Madrid. Es va jugar d'hora: a casa eren les 00.45 i vaig aguantar. Quan em llevo busco el resultat, m'agrada estar-ne pendent”, afegeix en un acte promocional d'Ariel.

Al Camp Nou ja va coincidir amb David Villa, el seu nou company d'equip. El davanter se suma al tècnic Juanma Lillo i al fisioterapeuta Emili Ricart com els seus compatriotes al club. La seva presència minimitza la distància i l'enyorança. “Tenir gent que coneixes al costat ajuda. És important”. Per què? “Estàs molt lluny”, respon. Iniesta viu encantat en la serenor japonesa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ