Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El prudencial arrelament de la Constitució

Com s’explica la Constitució a les aules i de quina manera s’explica la història d’una Transició sense bons ni dolents?

Celebració dels 40 anys de la Constitució al Congrés el passat 6 de desembre.
Celebració dels 40 anys de la Constitució al Congrés el passat 6 de desembre.

Si Carles Puigdemont i Quim Torra continuen obstinats a fer que s’apliqui el 155, aconseguiran tornar a demostrar la vigència operativa de la Constitució. Una Constitució refunda el pacte de confiança entre passat, present i futur d’un país, entre altres coses perquè es fonamenta en un contracte moral, de valors inclusius, que explicita els límits al poder. Fa uns dies, The Washington Post va publicar un extracte d’un llibre pòstum del columnista Charles Krauthammer. El fragment recorda com el 1981, quan Anwar Sadat va ser assassinat, un programa de televisió va informar que, segons els experts consultats, a la Constitució egípcia constava que en aquelles circumstàncies el successor era el president del Parlament. Amb escepticisme, un analista de la tumultuosa vida de l’Orient Mitjà va sostenir que a Egipte ningú s’havia llegit la Constitució en 30 anys. En realitat, la Constitució semblava que no existís, ni a ningú li importava. Va preguntar: “Qui és el líder dels militars? Hosni Mubarak? Doncs aquest serà el proper president”. El 1978 va servir per a tot el contrari.

Quan hi ha qui es queixa tant de la Constitució del 1978 com si fos un parc juràssic, seria saludable preguntar-se què ha passat. Ha estat un deteriorament de la voluntat col·lectiva que va conformar aquell delta històric o bé s’ha escampat una amnèsia –d’una banda inconscient i de l’altra deliberada– que fa irreconeixible el sòlid encant de la Constitució 40 anys després? Hi ha qui busca acostar-se a alguna forma de constitució bolivariana; d’altres desacaten la llei per fundar una república catalana independent. Per fer-se una idea del que significa el 1978 n’hi ha prou amb preguntar-se si ara seria possible redactar una carta magna tan convincent i àmplia. Al contrari del mantra pro-reforma de la Constitució per adaptar-la als nous temps, sembla evident que ara no seria factible un consens de magnituds equiparables a les de llavors, una constatació que per sentit comú hauria de reconfortar-nos per tenir una via constitucional en la qual els plets d’Espanya havien desembocat en una sàvia arquitectura constituent. No obstant això, es continua dient que l’adaptació constitucional és urgent. Però un no canvia una Constitució perquè la societat hagi passat de la minifaldilla als texans estripats, ni per l’existència de la família monoparental o perquè reapareixen els mites de la Catalunya mirífica.

Si en política les solucions són impures, una bona Constitució contribueix a filtrar impureses. Així Espanya va entrar de ple en la integració europea, en l’Aliança Atlàntica i en la globalització. Va donar forma a l’Estat autonòmic, va superar la temptativa de Tejero, va passar per l’experiència política de l’alternança en el poder i ha vençut ETA. Són precedents que legitimin la falta de confiança en un futur que discorre per la via constitucional? Potser els símptomes de malestar públic es deuen a una estranya pèrdua d’autoestima generada per les polítiques de l’impossible. Algun efecte correspon a un cessament de la transmissió de valors i experiències que constitueix l’eix d’un sistema educatiu i que dona consistència als transvasaments entre escola i família. Com s’explica la Constitució a les aules i de quina manera s’explica la història d’una Transició sense bons ni dolents?

Krauthammer al·ludeix a la saviesa dels pares de la Constitució americana i a la reverència que li tenen la majoria dels ciutadans nord-americans, malgrat tot, malgrat canvis socials profunds. La transició democràtica a Espanya es va fer amb un cost baixíssim, i així ho van entendre els ciutadans de Catalunya en votar-la massivament. Amb el maremàgnum secessionista, el resultat no hauria estat el mateix, però també és cert que, en el moment de la desafecció de part de Catalunya, un partit com Ciutadans ha estat el més votat. La majoria secessionista indestructible no existia. Davant de l’espectacle de la descomposició intensa de les aliances independentistes, el desconcert dels seus votants i els greus riscos d’inestabilitat i d’incertesa jurídica no beneficien els imitadors de la temptativa secessionista de l’octubre del 1934. Com a formes d’arrelament, la Constitució i la monarquia parlamentària s’estan imposant a l’unilateralisme. Encara que sigui una recomposició lenta, almenys a mitjà termini el fervor de secessió recula. Escampa la boira i es constaten els costos del desgavell. Les zones socials de desafecció constitucional aniran encongint-se, de manera que la raonabilitat de la llei segueixi per sobre d’alts i baixos de ruptura i sedició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ