Si t’atrapem, et linxem
La impunitat del linxament, digital o no, i la de l'assetjador es basa en la sensació de ser part d'una massa quasi anònima
“Pispa: si t'atrapem, et linxem”. Així resen uns cartells a l'entrada d'un poble abandonat per l’Estat. Allà, la impartició de “justícia” està en mans dels veïns. Algunes vegades s'equivoquen i linxen qui no toca. Mala sort. Atès que en aquest tipus de judicis sumaris i instantanis no importen gaire les proves aportades, no hauria d'estranyar-nos l'arbitrarietat de l'acusació ni el linxament immediat. Quan cal donar satisfacció urgent al malestar social, la justícia pot ser tan indistingible de la venjança com l'innocent ho acaba sent del culpable.
Fa un parell de mesos, per exemple, Ian Buruma, director de The New York Review of Books, va decidir publicar un article de Jian Ghomeshi, un locutor canadenc de ràdio que havia estat formalment acusat per diverses dones d'assetjament i agressió sexual. Dels cinc delictes que va ser acusat, va ser absolt en quatre i en el cinquè va arribar a un “peace bond” (un mecanisme judicial que es dona quan s'ha conclòs que no hi ha fonaments raonables per decretar una sentència de delicte). En essència: els tribunals van decretar la no culpabilitat de Ghomeshi.
En el seu article, es queixava de la campanya digital que havia destruït la seva vida quan encara no havia estat declarat culpable (i fins i tot abans que s'emetés cap veredicte). Al mateix temps, Ghomeshi admetia haver-se comportat de manera immoral amb algunes dones.
Ghomeshi és –a la llum de la seva pròpia confessió– un personatge tirant a repugnant. Però Buruma va pensar que hi havia una mica de valor en la seva història: la severitat del seu judici virtual paral·lel, així com la inevitable condemna sisífica, mereixien una discussió pública. Aquest, i cap altre, era el valor del testimoni de Ghomeshi.
A molta gent a les xarxes socials no li va interessar tenir el debat públic idealment imaginat per Buruma. Les hienes digitals es van encarregar de fer sang de la seva candidesa.
Quina era l'acusació? Suport tàcit al comportament de Ghomeshi. Odi a les dones. Desdeny per les lluites contra l'assetjament. I les proves? El fet mateix de publicar l'article de Ghomeshi i una pàl·lida entrevista en la qual Buruma suggeria que valia la pena tenir un debat públic sobre l'abast de la condemna digital. L’Alt Tribunal de Twitter, que pel que sembla també cavalca a lloms de la prohibició de non liquet, va decretar que Buruma no havia aconseguit demostrar la seva innocència.
La condemna? Linxament digital, pressió contra la revista i contra els anunciants i finalment renúncia i defenestració de Buruma. Mala sort.
Davant l'amenaça del “Pispa: si t'atrapem, et linxem” es podria pensar que, com que hom no és un pispa, no cal amoïnar-se per res. Em temo que no és així. Si no cal presentar proves per demostrar que algú és un pispa, o si les proves són risibles, o si no hi ha un tribunal independent i imparcial que jutgi els fets, llavors, confiats lectors, heu de saber que si qui l’acusa de lladregot és prou influent no hi haurà res a fer: serà linxat. Mala sort. En aquestes circumstàncies, “acusat” equival a “culpable”.
De la mateixa manera, si algú aboca l'acusació adequada en el fòrum virtual idoni, i amb independència de la solidesa de les proves, no hi haurà res a fer: si t'atrapem, et linxem. En l'interstici cada dia més subtil entre el món virtual i el món real, “acusat” és “culpable”.
D'altra banda, la barbàrie del linxament, digital o no, s'assembla en un punt a la de l'home que assetja i fins i tot agredeix les dones que treballen per a ell. Totes dues s'alimenten d'una sensació d'impunitat similar: en un cas, la del mascle sobirà que es creu intocable en una cultura conscientment o inconscientment heteropatriarcal; en l'altra, la de formar part de la massa gairebé anònima que assumeix que la set comunitària de venjança/justícia la converteix, com per art de màgia, en immunes a l'error.
El cas Buruma és un entre molts. Fa unes setmanes Ignacio Martínez de Pisón relatava amb precisió (“Reputacions”, La Vanguardia, 23 de novembre de 2018) com s'havia infringit la reputació de Morgan Freeman sense proves ni acusacions davant dels tribunals.
Rares vegades els linxaments acaben amb els lladres. Com a molt, els espanten durant un temps. Però acaben tornant i, en el camí, es linxa de vegades els qui no hi tenen res a veure. El mateix val, em temo, amb els linxaments digitals i la cultura d'assetjament masclista.
