Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

“Mama, tens càncer?”

Aquesta és la història de la Rosa, una pacient que ha lluitat contra un càncer de mama

cancer
Rosa Domingo ha patit un càncer fa poc.

Gràcies per escriure la meva història, diu Rosa Domingo. Però la seva història l’escriu ella mateixa amb la força de les seves paraules. Una història que va començar el matí del 2 de gener del 2018 a París. Es va mirar al mirall i va veure que tenia el pit diferent, el lateral es retreia cap a l’aixella i el mugró estava diferent. La Rosa té 46 anys, va néixer a Barcelona, és mare de dos fills, el Daniel i la Claudia, té una empresa i impulsa la primera immobiliària ètica de Barcelona.

“L’últim any no m’havia fet la mamografia. En veure’m el pit, ja vaig saber que alguna no anava bé. Vaig despertar el meu marit i li vaig dir que havia de donar-li una molt mala notícia”. No recorda gaire més d’aquell dia, però el diagnòstic va ser càncer de mama. Proves, més proves, molta informació i mal de cap. Així van ser els primers dies. La Rosa va parlar primer amb els nens: “No els pots enganyar. Ells sabien que passava alguna cosa perquè em veien plorar i els vaig explicar que tenia una pupa al pit. Ells són molt llestos i de vegades no pregunten per por de la resposta. Però una tarda el Daniel va veure damunt del meu llit un fullet d’alimentació aconsellable per a processos de càncer i em va preguntar: ‘Mama, tens càncer?’. Li vaig dir que sí”.

Sis mesos de químio, en dues fases, per arribar a l’operació el 18 de juliol. “Quan al gener em van donar el programa de tot el que em passaria, vaig pensar: ‘Què faré amb tots els finals de curs i les festes dels nens? M’agafarà de ple. Però al final vaig poder anar-hi a totes”.

“He perdut gent, però no em fa pena, al contrari, en alguns casos fins i tot me n’alegro. També he guanyat molt”

És una cursa d’obstacles que la Rosa ha combatut amb naturalitat. També la caiguda dels cabells: “És el que la gent veu. És el que els nens han viscut més. Jo no podia pujar a l’escola si no era amb la perruca. Fins que un dia la Claudia em va dir: ‘Mira, mama, puja a l’escola com vulguis. Si estàs més còmoda amb el gorro, puja amb el gorro.’ Els nens no volien donar explicacions a altres nens”. I així és. De fet, donar explicacions és una de les moltes coses difícils que té la malaltia. “La gent no sap com apropar-se a tu, no sap com afrontar-ho. Jo aconsello: Si vols saber com tractar gent amb càncer, com més naturalitat, millor”. Recordo quan vaig veure la Rosa la primera vegada amb el gorro, a la sortida de l’escola. Molts mesos després d’aquell primer diagnòstic. No en sabia res.

La Rosa continua: “He perdut gent, però no em fa pena, al contrari, en alguns casos fins i tot me n’alegro. També he guanyat molt”. I posa l’exemple d’una amiga, la Carmen. La Rosa va passar uns dies a casa, en els quals descansava. L’últim que li venia de gust molts d’aquells dies era anar a sopar. “No t’organitzes l’agenda, vas sobre la marxa, no saps si tindràs l’energia”. La Carmen va voler quedar i la Rosa la va convidar a anar a casa seva. “Els dijous m’estava sempre a casa perquè era l’endemà de la químio”. La va advertir que anava en pijama. Aquell dia, després de la químio, estava cansada. La Carmen la va anar a veure, va arribar a casa de la Rosa, es va posar el pijama i els mitjons i van passar el dia juntes. “Va ser brutal”.

Abans de l’operació, la Rosa va decidir que volia ajudar. “Vaig anar a l’Associació Espanyola contra el Càncer, em van dir que no tingués pressa. Em van parlar d’unes colònies per a fills que tenen pares o mares en un procés oncològic. Vaig pensar que això podria beneficiar els meus fills. Ho vam preguntar als nens i van dir que encantats. Vam decidir que hi anirien. El Daniel va dir que sí perquè faria tir amb arc, per fer nous amics i perquè eren gratis. La Claudia va dir que sí pels nous amics, perquè així jo podia descansar i perquè ‘potser no tots els nens ho estan passant igual que nosaltres i els podem ajudar’. L’experiència va anar molt bé. Van fer uns tallers per treballar les emocions”.

La Rosa ha acabat la radioteràpia. “Ara tinc menys por”. Durant aquest any el seu nucli familiar (pares, marit i fills) l’han ajudat “al 200%”. Ha entrat en un assaig a l’Hospital Clínic. “Cal investigar, amb tot el que m’ha donat el Clínic jo no puc posar un fre a la investigació”. Ja no pren cafè, ni alcohol, ni sucre, evita les farines, cus polseres Candela i penja cada dia un missatge a Instagram donant les gràcies, una idea copiada de la seva amiga Olga, amb la qual comparteix malaltia. Quan li pregunto si té por, contesta ràpida: “Ara tinc menys por. Les cartes ja estan tirades”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >