Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

L’ànima que dansa

De Sarrà va ballar la veritat d’heroïnes bíbliques i deesses de l’antiguitat pagana, com Salomé

Àurea de Sarrà (1889-1974) va ser una ballarina catalana que va surfejar dins el tub de l’onada, el clima del noucentisme. La recordarem dibuixada per Clarà, fotografiada com una bella bacant, o com l’exòtica representació d’una resplendor que es nega a quedar-se quieta. Mireu-la, vestida de princesa oriental: una cirera li estampa la forma dels llavis i es du les mans al pit perquè no se li escapi la llum de l’art en marxa. Tota ella és un mandala de joies d’attrezzo que en la seva figura prenen un aire de veritat. I això, a diferència de la veritat, queda per sempre.

De Sarrà va ballar la veritat d’heroïnes bíbliques i deesses de l’antiguitat pagana, com Salomé, Demèter, Circe o Fedra. Ens ho explica molt bé Mariàngela Vilallonga, que l’ha reivindicat en un bon reguitzell d’articles. Hi desplega fascinació i fidelitat a la història d’aquesta nostrada, formosa dona lliure (de les que pel fer de ser bones i estar bones van al cel i a tot arreu).

Ara bé: hi ha la història i després hi ha les enraonaries: ja fa temps que corre que l’aura de l’Àurea encara és entre nosaltres, i no es refereixen pas a l’estol del seu art. A l’Àurea de Sarrà aviat li passarà allò que li passa als sants populars, com el Santet del Poblenou, que diran que ha fet algun miracle. I la gent farà cua per demanar-li que els curi els mals del segle: la solitud, la sensació de fracàs, l’horror rampant de la incertesa. I es faran expedicions nocturnes, a poder ser, allà on hi ha la seva presència psicofònica. Una veu de senyora morta, però senyora, els dirà: “Facin el favor d’anar-se’n, que som tots morts, aquí. I els morts no ballen”. O potser sí. Perquè la ballarina té un perfil de Twitter on ens va posant al dia del present del seu passat i queda clar que era una d’aquelles dones que no deixa que li diguin com ha de ballar la seva vida. Espero que no trigui a desmentir els rumors que la converteixen en fantasma, arran de l’estat deplorablement romàntic de la seva Domus Àurea, un palauet d’indians situat a Arenys d’Empordà, on De Sarrà va passar els seus últims anys.

Que no trigui, perquè de moment ja n’han fet un reportatge, gravat en plena nit a la casa abandonada de la ballarina: “He oído lo que sería Àurea y luego un señor”, diu una sensitiva amb ulleres de cul de got i cabells de trastornada (només els cabells). Un estudiós indignat encara el focus de la càmera. De fons, una paret ratada amb una mà de sang: “Àurea (parla d’ella com si fos la seva tieta) nunca murió sola y abandonada. Eso son mentiras para hacerse notar”. I sembla que la defensarà fins a l’últim alè, fidel a la veritat que va ballar, que va cantar plàsticament, l’avui cos absent de la daurada Àurea Serra: l’ànima que dansa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >