_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Consensos a la Barcelona enfrontada

Governar sense diàleg pot generar satisfaccions momentànies però la ciutat sempre ho acaba pagant

La torre del Macba en primer plànol, i a la dreta, l'absis de l'antiga Capella de la Misericòrdia.
La torre del Macba en primer plànol, i a la dreta, l'absis de l'antiga Capella de la Misericòrdia.Massimiliano Minocri

S’acaba l'any i encara que el fred de l'hivern imposa un clima favorable a l'entesa, Barcelona continua embarrancada en les seves polèmiques. Fent un repàs als últims quatre anys és evident que s'ha imposat una política d'enfrontament que augura una Barcelona allunyada del consens.

Una ciutat és una suma de múltiples interessos, de vegades confrontats, que requereix del lideratge públic per fer-los confluir. Administrar aquesta realitat amb el diàleg necessari és la principal responsabilitat d'un alcalde, més encara quan es governa en minoria absoluta.

A Barcelona hi ha massa projectes que s'han encallat per falta de consens o que han avançat sense el diàleg mínim necessari per assegurar-ne l’estabilitat futura.

El debat del tramvia es va plantejar com un tot o res i va acabar enfrontant associacions i barris de la ciutat. L’envit llançat amb arrogància pel govern de Colau sense comptar abans amb la majoria suficient, va acabar per embarrancar un projecte necessari per a la mobilitat de la Barcelona metropolitana.

El mateix va passar amb l'anunci d'un pacte històric entre el govern d’Ada Colau i l’Església per al futur de la Sagrada Família, que va deixar de banda els veïns de la zona. Les mesures d'habitatge públic s'han fet sense diàleg amb els promotors que han de construir-les, i el debat sobre el model turístic ha generat diferències abismals entre hotelers i entitats veïnals.

Governar sense diàleg pot generar satisfaccions momentànies quan es té l'ull enganxat a les xarxes socials, però a mig termini la ciutat sempre ho acaba pagant.

L'última d'aquestes polèmiques és la disputa sobre l'ampliació del MACBA al solar de la Capella de la Misericòrdia que l’Ajuntament li va cedir amb aquesta finalitat fa anys. Ara, el mateix Ajuntament vol utilitzar aquest espai per traslladar el CAP del Raval Nord sense assegurar una alternativa al museu. Una altra vegada s'enfronta la ciutat entre els qui defensen l'ampliació d'un equipament o de l’altre, com si els ciutadans haguéssim d’escollir entre el dret a la salut i el dret a la cultura.

Barcelona necessita que el seu museu d'art contemporani creixi. Ho necessita per donar més espai a la creació, atreure més públic local i també per contribuir a l'anhelat canvi de model turístic apostant per la qualitat i la cultura. A més a més, té sentit que ho faci al voltant de la plaça que l’acull, per dotar-lo de massa crítica.

El Raval, al seu torn, necessita un nou centre de salut en el qual els professionals puguin atendre en condicions els pacients del barri i assegurar que el districte centre de Barcelona té els serveis suficients per retenir els seus veïns i veïnes.

És aquest debat irresoluble? Hem d'escollir un projecte i renunciar a l’altre? Aquesta és la fal·làcia d'un govern incapaç, que s'amaga darrere d'aquestes polèmiques per no afrontar projectes transformadors.

El solar d’aquesta salomònica contesa ocupa 640 m2. Comparat amb els 107.000 m2 de transformació urbanística mobilitzats en les reformes promogudes pels governs socialistes per dignificar el centre històric de Barcelona, aquesta disputa sembla absurda.

Trobar una solució per a tots dos equipaments i fer-ho amb l'acord de les parts no és només desitjable, sinó que és l'obligació dels qui governen. No serà fàcil, però és possible, com no va ser fàcil obrir la Rambla del Raval enmig de l'antic barri xino, construir 3.200 pisos socials, o trobar 16.000 m2 de sòl perquè s'instal·lessin a Ciutat Vella 74 equipaments de proximitat, dos centres culturals de referència i dues universitats.

Dividir constantment la ciutat entre bàndols no és una bona solució, perquè els millors anys de Barcelona s'han construït des del pacte. Pacte entre formacions polítiques per donar estabilitat a les grans transformacions, pacte entre institucions, entitats i societat civil. Pacte, en definitiva, perquè la ciutat és un projecte col·lectiu.

Desfer aquest garbull és urgent, perquè la Barcelona del consens és millor que la ciutat enfrontada i garanteix més futur.

Jaume Collboni és president del grup socialista a l'Ajuntament de Barcelona

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_