Selecciona Edició
Connecta’t

Deures

Tots els partits han d'evitar que qui defensa la xenofòbia influeixi en la governació d'Andalusia

Un cartell de la campanya de la socialista Susana Díaz, a Alcalá de Guadaira
Un cartell de la campanya de la socialista Susana Díaz, a Alcalá de Guadaira

Sembla que s’ha acabat l'excepcionalitat espanyola: un partit d'extrema dreta ha entrat –i ho ha fet amb força–, en unes institucions democràtiques, de la mateixa manera en què està passant en altres països europeus.

En aquestes hores se succeeixen les anàlisis més o menys prudents, més o menys rigoroses. A les xarxes (on les distorsions es tornen virals), hi ha veritables concursos d'atribució de responsabilitats o –encara pitjor, de culpes– del resultat de Vox.

Per dur a terme una anàlisi mínimament rigorosa cal temps i una digestió pausada del que ha passat. Els sociòlegs electorals i els politòlegs proporcionaran dades i espero que la interpretació que en facin estigui lliure d'interferències partidistes a curt termini, perquè ens hi juguem molt com a societat.

No obstant això, més enllà de les raons de la irrupció dels dotze representants de l'extrema dreta, sí que se sap el que volen fer, quins són els seus valors i el seu programa polític. I això ja obliga a reflexionar sobre què fer, i posa deures a totes les forces polítiques.

A curt termini, obliga tots els partits que vulguin continuar definint-se democràtics i europeistes a evitar que qui advoca per la xenofòbia i la regressió dels drets civils, qui nega la diversitat i vol atacar l'estat del benestar i la fiscalitat redistributiva, pugui influir en la governació d’Andalusia. Val per a les esquerres, però, sobretot, per a les dretes, que han de decidir si es volen assemblar a Macron –en la seva versió liberal–, o a Merkel –en la seva versió democratacristiana–, o a les dretes dels països de l'est, que estan seriosament desmantellant les garanties democràtiques en els seus estats i dinamitant la UE.

Més en el mig termini, obliga totes les forces polítiques a repensar el seu paper, la seva manera d'operar i la seva pròpia cultura política. Una altra vegada la interpel·lació per a les dretes és crucial: voldran alliberar-se de la influència de l'aznarisme polític i cultural, tan procliu –sent suaus–, a tenir una trajectòria més que zigzaguejant en el compromís amb els valors democràtics? És una qüestió important: els inevitables i saludables canvis que s'han d'escometre per assegurar la pervivència d'un marc democràtic han de tenir inevitablement una dreta profundament compromesa amb això.

També tenen deures els nacionalistes perifèrics i especialment els independentistes catalans. Es pot –dins del marc de les normes democràtiques– advocar per la separació d'una part del territori, però el que no pot ser –malgrat totes les evidents excepcionalitats– és que mentre això no es produeixi (i és ben clar que no es produirà aviat), es decideixi bloquejar la governació dificultant l'aprovació d'uns pressupostos que es reconeixen ser positius per a la majoria social que més ha pagat la crisi. Encara tenen un deure més: intervenir per limitar, aïllar, marginar i censurar les narratives que floreixen abundants en una part significativa les seves files, segons les quals els resultats d’Andalusia demostren que els espanyols són antidemocràtics d'arrel i per això cal fer la independència. En definitiva: tot s’hi val i com pitjor, millor. No, no s’hi val tot. I, com pitjor és pitjor, sempre. No entendre-ho o només tolerar-ho, és d'una irresponsabilitat que fa dubtar seriosament de la solvència democràtica de certes forces.

També hi ha deures a mig termini per a les forces de l'esquerra transformadora: que la justa determinació a activar-se per frenar l'avanç de la ultradreta no es resolgui exclusivament en un tancament militant. Perdre ara la capacitat d'imaginar horitzons amplis, inevitablement compartits, capaços de parlar a sectors diversos de la societat portaria a una marginalitat letal per al conjunt de la salut democràtica del país. No es tracta de ser tous, sinó de bregar perquè el rebuig absolut a l'extrema dreta i la reivindicació de la radicalitat democràtica arribin al màxim de persones i es consolidin com a sentit comú.

I, evidentment, qui té deures –i molts–, és el PSOE. Bandejar les males pràctiques que han portat la ciutadania andalusa a identificar el socialisme susanista com una llosa, encara que això comporti una nova convulsió interna. En realitat, el vot d’Andalusia pot liquidar el plom a les ales que ara fa poc més d'un any va amenaçar amb destruir per sempre el socialisme democràtic a Espanya. De moment, es va recuperar pels pèls, gràcies als seus militants i a l'ajuda d'una agosarada moció de censura que uns altres van empènyer molt per guanyar. Ara toca no tornar enrere.

Paola El Cascio és historiadora i politòloga

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >