Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les llengües d’Espanya

El dia que un estremeny o un manxec accepti el català,el basc o l'aragonès sense que això suposi cap contratemps per al seu sentiment de pertinença a Espanya haurem resolt molts dels problemes territorials

El president d'Aragó, Javier Lambán.
El president d'Aragó, Javier Lambán.

Escriu en una piulada, el 9 de novembre, Javier Lambán, president d’Aragó: “Començo l’última novel·la d’Eduardo Mendoza, que com gairebé tots els grans autors catalans escriu en castellà”. Per què diu amb una convicció insòlita que la millor literatura que s’escriu a Catalunya és l’escrita en castellà? La primera conclusió que trec d’aquesta sentència tan agosarada és que Eduardo Mendoza, per exemple, escriu llibres molt superiors a les novel·les de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga o Josep Pla, per citar només alguns dels grans autors catalans del segle XX. M’inclino a pensar que el senyor Javier Lambán no va voler arribar tan lluny. I encara menys fer una comparació tan inadequada que ni al mateix autor de La verdad sobre el caso Savolta, n’estic gairebé segur, li deu haver fet gaire gràcia. Vull dir amb això que no va voler, vull pensar, entrar en terrenys tan relliscosos com són opinar sobre qui és millor que qui entre autors corresponents a la literatura catalana i la castellana escrita a Catalunya. (Em sembla que Lambán ignora que Mendoza va escriure també teatre en català, una circumstància de la qual podem extreure, seguint el raonament del polític aragonès, que Mendoza és millor quan escriu en castellà que quan ho fa en català.)

És evident que Lambán no volia dir el que va dir. Llavors què volia dir? Per respondre a aquesta pregunta, primer hem de recordar el llarg i esgotador contenciós entre Catalunya i Espanya, un assumpte que em recorda els perversos i distorsionadors efectes que va tenir en el seu moment, sota el Govern del Partit Popular, el Pla Ibarretxe en la política espanyola, i fins i tot fora de l’àmbit de la política. També hem de recordar que el senyor Lambán té una idea molt propera a partits com Ciutadans o el Partit Popular en matèria lingüística a Catalunya, i especialment sobre el paper del català a les seves escoles. No és menys necessari recordar que el senyor Lambán és un ferm defensor de la unitat d’Espanya i que en el seu moment no va amagar, ara no fa gaire, les seves crítiques a la política de Pedro Sánchez respecte a Catalunya i als ponts que el mandatari espanyol mai deixa de bastir entre Espanya i Catalunya. Per tant, toca suposar que la sensibilitat amb la qual afronta Javier Lambán qualsevol assumpte –per exemple, la literatura– que tingui a veure amb Catalunya o el català es pot percebre com a impregnat i alhora lamentablement distorsionat pel contenciós territorial.

Com que soc dels qui prefereix veure l’ampolla mig plena que mig buida, vull pensar que imprudències d’aquest tipus com la que va cometre Javier Lambán no hauríem de desaprofitar-les en benefici d’algunes reflexions. Una podria ser la qüestió de les llengües d’Espanya i la urgent necessitat d’abordar una llei que les faci visibles a les escoles. Fer-les visibles en aquest context suposa fer-les visibles a tota la societat espanyola. Si a les llengües d’Espanya en comptes de veure’s com un perill per a la unitat d’Espanya i per a la convivència, com es vol fer veure la majoria de les vegades, se les veiés com una oportunitat per estrènyer llaços entre territoris amb llengües pròpies, ens estalviaríem greuges comparatius i aquesta sensació de monolingüisme empobridor o directament agressiu. Ara mateix molts dels joves que van d’Erasmus a altres països de la Unió Europea solen aprendre les llengües dels països que els acullen. Així doncs, hi ha força noies i nois espanyols que, a més de l’anglès que ja dominen, se’n van d’aquests països sabent italià, francès o portuguès.

El dia que un habitant d’Extremadura o de Castella-la Manxa o Andalusia, un habitant corrent, vegi que en la llista de matèries que la seva filla o fill cursaran hi ha com a llengües optatives, a més de l’anglès i el francès, també el basc, l’asturià, l’aragonès, el català i el gallec, sense que això suposi cap contratemps per al seu sentiment de pertinença a Espanya, aquell dia haurem resolt molts dels problemes territorials que aquest país arrossega innecessàriament des de fa molt de temps.

No obstant tot el que s’ha dit, celebro que el president d’Aragó llegeixi. I el convido al fet que un dia s’atreveixi amb alguna de les novel·les en català escrites al seu propi territori. N’hi ha d’excel·lents de Mercè Ibarz, Francesc Serés o Jesús Moncada (amb el Premi de les Lletres Aragoneses).

Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ