Selecciona Edició
Connecta’t

Lluís Pasqual: “Els polítics catalans s’han convertit en agitadors que han tret les pulsions més irracionals de la gent”

L'exdirector del Lliure considera que si hagués estat independentista no li hauria passat "absolutament res"

Lluís Pasqual, al Teatre Español de Madrid en un descans dels assajos de 'El somni de la vida', obra de García Lorca adaptada per Alberto Conejero.
Lluís Pasqual, al Teatre Español de Madrid en un descans dels assajos de 'El somni de la vida', obra de García Lorca adaptada per Alberto Conejero.

El 1976, Lluís Pasqual va fundar el Teatre Lliure. El 1983 va ser nomenat director del Centre Dramàtic Nacional. El 1990 va passar a dirigir el Teatre del Odeón-Teatre d’Europa de París. Entre el 1995 i el 1996 va dirigir la Biennal de Teatre de Venècia. El 2011 va tornar al Lliure. Al setembre va dimitir després que l’acusés d’assetjament laboral l’actriu Andrea Ros, a la qual havia dirigit quatre anys abans a El rei Lear. Ell ho va titllar de “difamació”, però va decidir anar-se. Avui parla del rerefons polític de tot allò

Al llarg d’una carrera de 40 anys com a gestor cultural i com a director teatral, Lluís Pasqual (Reus, 1951) ha demostrat el mateix do de comandament i d’astúcia als despatxos que a les sales d’assaig. Va ser deixeble del llegendari Giorgio Strehler i amic de Jean Genet, va seduir polítics d’Espanya, França i Itàlia i va tenir molt a veure amb la glòria d’actors com Alfredo Alcón i d’actrius com Núria Espert. Ha portat a escena Lorca i Shakespeare, Valle-Inclán i Beckett, Pinter i una legió més de dramaturgs. El 2011 va tornar a la seva criatura més estimada, el Lliure de Barcelona, que va fundar el 1976. Però el setembre passat va deixar el lloc després que l’actriu catalana Andrea Ros l’acusés d’haver-la maltractat psicològicament durant els assajos d’El rei Lear fa quatre anys. La polèmica va saltar a les xarxes i ja no va parar. Més de 300 personalitats del món de l’escena van donar suport a Pasqual. Cap de les institucions polítiques catalanes de les quals depèn el Lliure —Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Diputació de Barcelona— va fer el mateix, segons el director. Pasqual va decidir anar-se’n i canviar Barcelona per Madrid. Ara, després d’haver estrenat amb èxit Romancero gitano al Teatre de La Abadía, enllesteix al Teatre Español els assajos d’El sueño de la vida, un text incomplet de Lorca adaptat per Alberto Conejero. El Gremi d’Editors de Catalunya acaba de concedir a Lluís Pasqual el Premi Atlàntida 2018 del Foment a la Lectura.

Lluís Pasqual: “Els polítics catalans s’han convertit en agitadors que han tret les pulsions més irracionals de la gent”

Què queda per explicar de Lorca? Com explicar-ho avui?

Lorca és un clàssic, i els clàssics es renoven amb el temps. Són gent que ens parla a través de la distància i que no té data de caducitat. Jo torno a ell perquè forma part —em posaré cursi— d’això que anomenen el jardí interior. Un tria els seus amics, uns estan vius i d’altres, morts. Amb els escriptors o amb els pintors la gràcia és que un pot ser amic seu a través del temps. Lorca és nou cada vegada. Això només els passa als grans, a Shakespeare, a Txékhov, a Lorca…

Estaria bé poder preguntar a tots aquests autors com veuen el fet que es torni sobre ells una vegada i una altra, què els semblen els resultats. Pot ser que fins i tot els resultés molesta, o injusta, tanta reinterpretació…, o al contrari, que la veiessin com un constant renéixer.

Jo crec que a l’inrevés. Al Lliure vaig muntar el 1978 El balcón, de Jean Genet, i vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i mantenir-hi certa relació fins que va morir. Li parlava d’El balcón i ell em va dir: “Jo ja no sé res d’aquesta obra, la va escriure un altre. Ara és seva, és de vostè”. Va ser la primera vegada que vaig descobrir això, que una obra ja l’ha fet un altre.

I a vostè també li passa? Quan torna a un autor, és conscient de ser ja un altre i d’haver de fer com una reinicialització de vostè mateix? O hi ha normes sagrades que no es poden deixar d’aplicar quan es tracta a un clàssic?

No hi ha res sagrat i en teatre tot és possible… mentre es faci bé. Intento disfressar-me de l’autor, saber què li passava en aquest moment, amb qui estava cabrejat, quina relació tenia amb la vida. Tot això és el que tracto de trobar en aquell autor. Després és cert que el temps llima les coses, que canviem…

Què diria vostè que busca Lluís Pasqual a l’hora de decidir tornar a un autor?

A mi el que m’agrada és explicar històries, o millor, compartir històries que m’han emocionat. I el teatre és una manera de compartir-les. Primer, amb els actors, i després, amb el públic. Per a això, necessito saber què el va moure a aquell autor a escriure aquella història. I a partir d’aquí provo de ser el més lleial possible…, que no és el mateix que ser fidel. La infidelitat pot ser una cosa molt bona.

“El teatre és una mentida pactada: et pago perquè m'enganyis. Aquesta és la diferència entre la mentida dels polítics i la dels actors. La dels polítics no és pactada”

Hi ha escriptors, artistes, cineastes, músics que diuen que creen per ells i per a ells, sense pensar en el públic, en com ho rebrà. Li passa?

He vist creacions de gent abstreta. Generalment, no m’agraden. Hi ha un moment que em canso. El teatre no es pot fer per a un mateix. És antinatural. El teatre cal fer-lo per als altres, i, si no, no és teatre. És un acte d’amor, així que es necessita a algú. I si no, amb perdó, és una palla. Onanisme pur i dur. Això és a la base del motiu pel qual em dedico a aquest ofici. Si no, escriuria, o faria pa o pasta fullada, que em surt molt bé. En aquest acte d’amor, els actors són els intermediaris, són com mèdiums…

Continua sent increïble pensar la manera com els actors i les actrius són capaces de sortir tots els dies a l’escenari, sigui quin sigui el seu estat d’ànim, el seu estat físic, el seu…

Sí, pensar que un s’ha de morir cada nit a les 20.20, no? O aquest actor al que se li mor un germà i fa la funció. Vaig perdre a la meva parella fa cinc anys [l’editor Gonzalo Canedo] i dos mesos després vaig fer l’obra més divertida de la meva vida, de Goldoni, i em reia en els assajos, em reia de debò. Em vaig arribar a sentir culpable. Després sortia i m’havia de prendre cinc tranquil·litzants.

Tot això deu ser el que sempre es va anomenar el verí del teatre, no?

“No crec que l'independentisme se m'hagi carregat. Però sí que crec que, si jo hagués estat independentista, no m'hauria passat absolutament res”

És clar. En el teatre jo soc un altre. Em sento còmode en una sala d’assaig. És el meu lloc.

Els actors també són uns altres allà dalt, és clar…, un cas a part.

Els actors també són uns altres. Núria Espert es va trencar el canell el dia de l’assaig general de Romancero gitano que hem estat fent a La Abadía. Li vam dir que es podia ajornar l’estrena, però ella s’hi va posar gel, li feia mal com fa mal un os quan te’l trenques…, i no ho va notar ningú. Julieta Serrano, fent Las criadas, hi havia dies que estava afònica perduda, em deia “no puc, no puc”. I posava el peu a l’escenari i tot canviava, li sortia la veu clara i fresca. La Sardá, abans de començar la funció, està d’un mal humor que no se li pot dir res. I record Eduard Fernández, abans d’estrenar Hamlet, per entrar de mala llet a escena es posava als auriculars la Cope. Cadascú és un món i cal buscar la manera de tractar diferent a cadascú. Les coses, damunt d’un escenari, canvien. Canvien les convencions, les regles. I això cal renovar-ho cada vegada, perquè, si no, l’espectador es disfressa d’espectador…, i quan passa això és el pitjor, perquè la butaca ja agafa forma d’espectador, i l’espectador també. Llavors això està mort, es converteix en una cerimònia de mentida.

Bé, al cap i a la fi és una representació, després una mentida…

Ja, però una mentida pactada. O sigui, jo et pago perquè tu m’enganyis, i que m’enganyis de debò. Aquesta és la diferència entre la mentida dels polítics i la dels actors. La dels polítics no és pactada.

Lluís Pasqual amb Núria Espert, el 1993 al palau de la Magdalena de Santander, amb motiu d'un homenatge a García Lorca.
Lluís Pasqual amb Núria Espert, el 1993 al palau de la Magdalena de Santander, amb motiu d'un homenatge a García Lorca. Efe

El que va des del ciutadà del carrer fins a l’actor és una metamorfosi en tota regla, no?

Mira, pel carrer hi ha gent normal i corrent que de sobte puja a un escenari i és d’una enorme bellesa. María Casares feia 1,62 metres i a l’escenari era una geganta. La veies al camerino, i després la veies a l’escenari i no t’ho podies creure. El mateix passa amb Carmen Machi, amb Ángela Molina… I a l’inrevés, gent molt bella i molt interessant al carrer que puja a un escenari i no aconsegueix que passi res.

Avui la gent està deixant d’anar a la sala de cinema, veu museus a través d’aplicacions, assisteix a concerts de rock a través del mòbil…, però això no afecta al teatre.

És que el teatre no te’l pots baixar. Això, primer. I a més, semblava que el teatre es moria, ho ha semblat moltes vegades. Als anys trenta, tothom va pensar de manera apocalíptica que el cinema el substituiria. No va passar. Avui passa que estem tan carregats d’imatges —moltes vegades molt manipulades, tot i que no ens n’adonem— i la vida està tan pendent d’una pantalla, que necessitem un ésser viu al davant a qual li passin coses que a nosaltres també ens passen, tinguem l’atreviment de confessar-les o no.

Vostè ha ocupat llocs de responsabilitat a teatres públics. Creu que al teatre públic li queda corda o és només una qüestió de temps que entri en decadència per manca de finançament?

Soc optimista, i una explicació a això és, per exemple, el que va passar amb la crisi. La professió teatral, que vista des de fora és una professió de rondinaires, va demostrar amb la crisi que això no era veritat. El que passa amb els teatres públics són dues coses. Una, que al teatre li sobra política. El problema amb les institucions, es diguin Museu del Prado o Centre Dramàtic Nacional, és que, a partir del moment que hi ha un cert pressupost, els polítics es creuen amb l’obligació d’intervenir. I passa com al futbol, que tothom es pensa que és entrenador. I al teatre tots pretenen saber què cal fer.

Ha conegut gestors públics que amb l’aparença de donar suport a les arts públiques en realitat han comprat amb subvencions una capacitat d’influència i un afany de prestigi?

Sí. Però també he conegut el contrari. El contrari és Gerard Mortier. Però sí, n’he conegut, d’aquests, gestors als quals només els agrada el poder. I el poder no té cap interès. Per a mi, almenys, i en vaig tenir des de molt jove. A la gent a la qual li agrada el poder i dirigeix una institució artística se la veu de seguida. Cansen.

“Al teatre li sobra política”, ha dit. Creu que el joc polític català està darrere de la seva sortida precipitada del Teatre Lliure, més enllà dels temes d’assetjament laboral, masclisme/feminisme i abús de posició dominant que es van esgrimir?

Jo crec que sí. Sobretot ha exercit un paper la por. Van aparèixer paraules molt perilloses, paraules que provoquen molta por en els polítics: feminisme, independentisme…, han creat un llenguatge que ho contamina absolutament tot. I això no em sembla just.

S’ha carregat l’independentisme a Lluís Pasqual?

No crec que l’independentisme se m’hagi carregat. Sí que penso que, si jo hagués estat independentista, no m’hauria passat absolutament res. Vaig deixar vendre i posar llaços grocs al Teatre Lliure de Gràcia, no tinc cap problema amb això. És que a mi, haver pogut llegir alhora Lorca i Guimerà amb 10 anys em sembla una cosa bona, no dolenta. Que els actors catalans vinguin a Madrid a interpretar en castellà no és dolent, és bo. A l’inrevés no passa, només Carmen Machi ha tingut els nassos de fer-ho, però bé. Així que crec que tot això els va fer por. I ja no tinc edat per compartir coses amb gent que no m’agrada. No em queda temps per a això.

La hi tenien jurada?

No ho sé. Sí que sé que els meus dos darrers anys al Lliure m’han suposat 10 vegades més d’energia gastada que el que normalment m’hagués costat. Tot era molt més difícil.

És fàcil suposar que si aquestes autoritats haguessin sortit a defensar-lo, no hauria hagut de marxar…

Però vaig sentir que no tenia cap suport. I és inútil continuar en un lloc contaminat i sense la confiança dels que el gestionen. Al Lliure em vaig sentir lliure fins al penúltim minut. I en l’últim em vaig sentir assetjat. Així que, com que puc triar, trio la llibertat de fer el que vulgui.

Aquest canvi de Barcelona per Madrid, s’ho pren com un exili?

No tinc aquesta sensació. Barcelona està a dues hores i mitja en AVE. HI vaig sovint. No tinc ressentiment. Puc estar cabrejat, però amb ressentiment, no. El món és molt gran, i on hi hagi un teatre, aquesta és la meva terra. La meva terra no és una ciutat concreta. Tot i que és cert que estimo molt Catalunya, l’he estimada sempre, m’agrada la llengua, m’agrada el mar, m’agrada el paisatge, fins i tot de vegades m’agrada la seva gent. Però d’exiliat, res. L’exili és una altra cosa. Marca les persones. L’exili va ser el de Margarita Xirgu, no el meu.

Vaja, que el cos no li demana de fer de Medea…

Ja, ja, ja, no, no vull matar a ningú. No vull venjança!

Pot ser que, a alguns, el Lliure no els agradés perquè no era independentista i que a d’altres tampoc els agradés perquè era “massa català”. S’ha sentit alguna vegada a Barcelona atrapat entre dues aigües?

No. No recordo que cap taquillera o telefonista del Lliure m’hagi dit mai que ha telefonat algú per preguntar si l’obra és en català o en castellà. I vaig obrir la porta del Lliure a actors, actrius, companyies…, i mai vaig preguntar en quina llengua anaven a treballar. Però hi ha tensió, i per bé que s’obstinin a dir que no, no és cert. Una part de la meva família és molt independentista i és un tema del qual no es parla. Si es parla de si ets independentista o no, al cap d’un moment es dispara la irracionalitat més absoluta. A Catalunya tot és de cintura cap avall. Els polítics catalans s’han convertit en agitadors que han tret les pulsions més irracionals de la gent. I això és irresponsable. Perquè si jo tingués 18 anys i veiés el futur que m’espera, segurament també em lligaria una estelada al coll. Perquè en alguna cosa hauria de creure. El que no pot ser és que la gent adulta que alimenta aquestes pulsions i després —com està començant a passar— no sap com parar-ho.

En què es tradueix aquesta tensió?

En el tot val, en el tot és possible. Després de la denúncia d’Andrea Ros —de la difamació d’Andrea Ros— vaig rebre el suport de 300 persones amb les quals he treballat, des de Núria Espert fins a Antonio Banderas, passant pel personal tècnic de La Scala de Milà. Se’n va dir que eren massa vells i que no eren catalans. Van ser menystinguts. No va servir de res que Núria Espert digués “jo estava en aquell assaig i això no va passar mai”. Ho sento, però davant aquelles acusacions falses no puc ser ni més jove ni dona. Em puc transformar en moltes coses, però en això no. A més, quan em va passar allò vaig dir: “I encara sort que soc gai!”. Perquè recordo que TV3 es va arribar a preguntar si Catalunya estava davant d’un nou cas com el de Harvey Weinstein. Doncs miri vostè, no. Però bé, ja no hi havia res a fer, això ja no es podia aturar.

És que les acusacions no demostrades, o boles, cobren de seguida condició de notícia. I la bola de neu no s’atura així com així.

Ho sé, ho sé. Li va passar una cosa semblat a Ricardo Darín [al juny, l’excompanya de repartiment de l’actor argentí Valeria Bertuccelli el va acusar d’haver-la assetjat psicològicament el 2013 i el 2014, quan representaven junts Escenas de la vida conyugal, acusacions que Darín va rebutjar rotundament]. I Darín em va dir que això ja no s’ho podria treure del damunt en tota la vida. I el de Kevin Spacey! Senyors, és cert que va cometre assetjament? Fiquin-lo a la presó. Però no eliminin la possibilitat que exerceixi el seu ofici! I Woody Allen? Va haver de passar pel polígraf. Woody Allen. Increïble.

Ja no troba finançament per rodar…

Ja, ja. I això que els advocats de Mia Farrow no van aconseguir demostrar res. I tothom dient que no era cert. Però tant és tot. Hi ha una absoluta desinformació de gairebé tot. Tot val. I això ha portat a una davallada enorme del nivell cultural al món.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >